Un dissabte al matí qualsevol. L’Elisabet es penja una bossa de tela a l’espatlla i el Paco, el seu company de pis, agafa un carro. Van a fer la compra de la setmana; primer passen per la fruiteria del barri, on rebutgen les bosses de plàstic i col·loquen els productes, sense empaquetar ,a la seva tote bag. Després van al forn: bossa de paper. Inclús carreguen una motxilla amb pots de vidre buits per anar a una botiga de queviures on compren l’arròs, pasta, llegums, fruits secs i farines a granel. Es dutxen amb sabons sòlids, per evitar els envasos de plàstic dels xampús; duen la seva ampolla, que van reomplint; i tampoc no fan servir palletes ni gots, coberts o plats d’un sol ús.
Ara bé, el somni verd d’aquest matí d’abastament s’acaba quan arriben, inevitablement, a un supermercat. Allà hi compren la llet, la pasta de dents i alguna llauna- I sempre cau algun capritx que, gairebé sense excepció, va embolicat en plàstic. Tot i això, no sembla massa cosa, però tot suma. “No fem uns esforços sobrehumans per a reduir el consum de plàstic”, diu l’Elisabet, que es declara conscienciada però reconeix que podria fer més.
“Miris on miris trobes plàstic i, la majoria de vegades, et ve imposat”, reflexiona en Paco mentre sosté una revista que li ha arribat a casa, en una bosseta de plàstic. I és que tot i els gestos d’aquesta parella barcelonesa, els seus residus plàstics d’una setmana sumen 815 grams. El que suposa que, cadascun d’ells generarà 21,20 quilograms de residus plàstics aquest 2019. En principi, no els sobta la xifra, ja que “no ens havíem parat mai a pensar-hi”, però en saber que, segons xifres de la Generalitat, la generació de residus plàstics l’any de mitjana per a una ciutadana de l’AMB és de 14,86 quilos, sí que se sorprenen.
“No som, ni de bon tros, les persones més compromeses, però no imaginàvem que poguéssim estar per sobre de la mitjana!”, reconeix en Paco. Però la veritat és que, encara que les xifres així ho puguin fer semblar, no produeixen més residus plàstics que la mitjana catalana. Aquestes dades de l’Agència Catalana de Residus són poc clares, ja que només mostren el total de residus plàstics que es reciclen i es distribueixen de manera equitativa entre tots els ciutadans. Però no tothom recicla -ni podem saber, de moment, quantes persones ho fan. Així doncs, els residus de les persones que no separen la brossa no apareixen desglossats; per tant només podem saber quant plàstic es recicla, però no quant plàstic es llença a la brossa.
Aquest és el motiu pel qual, segons les dades de l’Agència, el percentatge de residus plàstics és tan baix respecte tota la nostra brossa. Degut a aquesta manca de concreció, només podem saber segur que la mitjana de residu total per persona i dia a Catalunya és d’1,43 quilograms.
Envàs, on vas, durant la crisi?
Gairebé tothom recorda la campanya de la Generalitat de Catalunya de ‘L’envàs on vas?’, que, amb una cançoneta enganxosa, explicava què hi havíem d’abocar al contenidor groc. Va ser una de les campanyes per impulsar el reciclatge, l’any 2012. Un any després, la producció de residus plàstics va assolir el seu pic més baix, però també va ser el període (2010-2013) en que menys es va reciclar a Catalunya i, per tant, el moment escollit per la Generalitat per fer la mítica campanya incitant a separar residus. Tot i això, cal dir que el reciclatge de plàstics a Catalunya no ha deixat de créixer des del 2000: en 18 anys s’ha multiplicat per 7, arribant gairebé 144,000 tones al contenidor groc.
Però entendre el ball de dades no hem de mirar pas a la consciència ambiental, sinó a l’evolució del PIB: aquell 2012 va ser el més dur de la crisi i, per tant, el que menys es va consumir i, degut a això, un en que menys residus es van generar. Aquesta involució, de fet, es repeteix en un producte que ara rebutgem per consciència: les bosses de plàstic. El 2007, el primer en què en tenim dades, es van consumir 2.354 milions de bosses de plàstic a Catalunya. Aquesta dada, però, en poc temps, pateix una davallada important: en només quatre anys se’n van consumir mil milions menys (gairebé la meitat). Això té una lectura senzilla: les bosses de plàstic estan relacionades als comerços, que degut a la crisi van tancar o van vendre menys.
Així, entre el 2015 i el 2016 va haver-hi un increment del 18% el seu ús (aquell any, es calcula que cada habitant de Catalunya va tenir 333 bosses, gairebé una per dia). I és que quan comencen els ‘brots verds’ també comença també una major generació de residus. Mentre que el 2013 les tones de residus van tornar gairebé a nivells de principi de segle, amb només 5 anys ja havien tornat a augmentat un 10%. I és que el PIB i els residus acostumen a anar de la mà: el 2018 el PIB a Catalunya va augmentar un 3,3% i els residus per persona ho van fer en un 2,9%.
No va ser fins el 2017 que la Generalitat va aprovar la prohibició de distribució gratuïta d’aquestes bosses de plàstic. I, així, evitar-les, primer per obligació -o estalvi- i després per consciència, es va convertir en la primera acció individual -que es va convertir en col·lectiva- de compromís amb el medi ambient.
Passats els anys, l’ecologisme ‘mainstream‘ ha ampliat el focus: avui ja es reciclen el 40% dels residus i no només parla de les bosses de plàstic, sinó que ataca els productes d’un sol ús, com les palletes, o el sobre-envassat innecessari. Però, tal com reflexionaven l’Elisabet i el Paco, amb això no n’hi ha prou.
Els límits de l’acció individual
“Nosaltres soles no podem pas canviar res”, diu l’Elisabet, que descriu la frustració de deixar-se un dia la carmanyola amb el dinar i haver de “sucumbir a un preparat que porta més plàstic del que jo rebutjaria en dos dies…”. El problema, doncs, són les grans superfícies i els grans productors: “hi ha productes molt difícils de substituir”, diuen. I amb “difícil” es refereixen a “costós”, tant monetàriament com en el relatiu a la inversió de temps.
“És molt més fàcil anar-ho a comprar tot al súper que no pas buscar una botiga de queviures, una lleteria, una perfumeria ecològica…”, diu en Paco, que destaca que no s’hauria d’abocar tota la responsabilitat als individus: “no podem culpar del canvi climàtic a la gent per no fabricar el seu propi sabó, per no tenir el temps que suposa trigar el triple a fer la compra o gastar-se un dineral en producte de proximitat”. I és que la producció en massa no és només més atractiva per la facilitat, sinó pels preus. Com a mostra, un botó. O una llentia: mentre que un quilo de llentia pardina val 1,50 a un supermercat, el preu a granel pot pujar fins als 9 euros.
“Assumim el canvi de preu, i no veiem abusiu que ens cobrin més per un producte de qualitat i proximitat, sinó que el que veiem abusiu són els preus irrisoris dels supermercats, que també suposen sous de misèria”, reflexiona l’Elisabet. Ara bé, “no és assumible deixar-se tants diners al cistell de la compra”. Igualment, aquesta parella també té les seves reticències respecte el concepte “proximitat”. “S’ha posat tant de moda que ara de qualsevol cosa se’n diu proximitat, però qui t’assegura que ho sigui”, diuen, sobretot pensant en el consum de carn.
Expliquen que només compren aquella carn que està a punt de ser rebutjada pels supermercats o bé reciclen la que ja no està a la venta. Però saben que petites pressions a les grans plataformes, com el reciclatge -l’acció d’aprofitar allò que els supermercats han llençat- no serveixen de res si no són col·lectives.
“Fins que no ens plantem totes i deixem de comprar qualsevol cosa que tingui un envàs absurd, fins que només consumim líquids en ampolles de vidre i donem més suport al comerç de barri els supermercats, les fàbriques, les empreses i el sistema no ens escoltaran”, diu l’Elisabet. Aquesta reflexió es produeix pocs dies abans de la vaga pel clima que prendrà els carrers de centenars de ciutats el dia 27 de setembre. “Ens sentiran als carrers, però sortir un dia al carrer és fàcil. El veritable compromís, la veritable revolució és que ens fem sentir en les nostres decisions econòmiques, perquè al final són els diners el que mouen el món. I lluitem contra el sistema”, apunta en Paco.
Ja podem anar amb les tote bag, deixar de beure en palleta o, fins i tot fabricar-nos la pasta de dents, que “si no ho fem totes a una, serem com una picada de mosquit a un elefant. Hem d’aconseguir que deixin de mirar-nos des del paternalisme com uns utòpics que volem canviar el món”, apunta l’Elisabet, qui espera que l’ecologisme actual “no sigui una moda que se’ns oblidi amb la propera crisi i conseqüent recuperació econòmica”.
