Avui dia, més de mil municipis arreu del món han declarat l’Emergència Climàtica. Entre ells, Barcelona, que s’hi ha sumat aquesta setmana. Aquests consistoris manifesten, així, tant la gravetat de l’amenaça climàtica com la urgència dels terminis per posar-hi remei. La primera administració a fer-ho va ser la ciutat de Darebin, Austràlia, el 2016; un gest tristament premonitori en un país que aquest any pateix una de les pitjors temporades d’incendis de la seva història. A Austràlia ja es comença a parlar, en lloc d’ecocidi -l’assassinat d’un ecosistema-, d’omnicidi – l’assassinat de tot-.
Comencem, per fi, a dir les coses pel seu nom quan es tracta de la supervivència de la vida al planeta. El concepte de canvi climàtic ja sona antiquat o fins i tot naïf. Escalfament sembla un mot més adequat per referir-se als estiraments que es fan abans d’una classe de spinning que no pas el probable detonant de la sexta extinció massiva.
Per què hem fet aquest salt conceptual ara i en tan poc temps? La comunitat científica ens alerta de l’amenaça que suposa l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera des dels anys seixanta i l’efecte hivernacle fa temps que forma part del currículum a escoles i instituts arreu. Tot i això, l’ecologisme mai ha arribat a marcar l’agenda política global tant com ara.
Es constata que disposar de la informació i prendre consciència d’alguna cosa de debò no és el mateix. Naomi Klein descriu aquest fenomen perfectament al seu llibre ‘Això ho Canvia Tot’. Hi parla del negacionisme que ella mateixa ha practicat: no el de negar el fet de l’emergència climàtica en si, sinó el de resistir-se a pensar-hi gaire estona per por a les implicacions que se’n deriven. Aquesta ‘amnèsia ecològica’ és un dels principals frens a l’acció climàtica, ja que paralitza la mobilització ciutadana, que és imprescindible per plantar cara a la indústria dels combustibles fòssils i instal·lar un nou model econòmic.
Ara bé, ens està costant cada vegada més fer aquest exercici d’embolcallar el coneixement científic i separar-lo de la nostra vida quotidiana. Es fa cada vegada més difícil defugir de la realitat de l’impacte de l’augment de la temperatura global. Ja són un 80% els veïns i veïnes de Barcelona que creuen que l’emergència climàtica pot afectar el seu dia a dia bastant o molt, segons l’últim baròmetre municipal.
Aquesta ràpida i extensa presa de consciència en els darrers anys és, en gran part, perquè entenem que la crisi climàtica ja no és una mera hipòtesi sinó quelcom que habitem en primera persona.
Aquest és un fenomen que vivim i viurem des de la més absoluta proximitat, com no pot ser d’altra manera, quan es tracta d’habitar un planeta que estem convertint en un terreny hostil a la vida.
L’habitabilitat es basa en la capacitat de cobrir les necessitats més bàsiques: temperatures moderades, accés a l’aigua, un sistema alimentari segur, salut pública… Quan aquests elements es desestabilitzen i es produeixen onades de calor, sequeres, fam, incendis, plagues, inundacions… ho patim a escala social, comunitària, familiar i, en l’última instància, en el propi cos.
I sabem que és quan els cossos de persones que pateixen s’ajunten que la mobilització ciutadana massiva es fa possible. Com explica el Manuel Castells, és gràcies a aquesta unió de cossos que la por es converteix en indignació, i la indignació en una esperança en la capacitat col·lectiva de forçar un canvi de sistema. Una onada global de mobilitzacions climàtiques que ja s’ha engegat amb convicció, il·lusió i creativitat, exigint mesures urgents que protegeixin el futur de la humanitat. Fem que sigui imparable; ens hi juguem la vida.
