Les persones envellim, i certament que moltes vegades ens convertim en dependents. No serà mai la nostra decisió. Les famílies amb les circumstàncies en què vivim, unes podran optar perquè els avis i àvies puguin estar a les nostres cases però moltes vegades seran les residències les que hauran de tenir-ne cura d’ells i elles. Per això, quan succeeix, les famílies cerquen la millor atenció i tractament humà possible confiant en la professionalitat i empatia tant de la direcció com dels treballadors i treballadores.
És ben cert que hi ha accidents. Les circumstàncies de dependència de les persones grans poden ser molt feixugues i els hi cal la cura que s’ha de tenir com si fossin a vegades uns nadons. Tendresa I’amor. Qualitat assistencial per les persones que estimem.
Però aquesta confiança és fràgil i es pot trencar. Quan avisen a la família que una àvia s’ha donat un cop al nas i té un fort hematoma, i no hi ha prou explicacions o bé s’eludeixen. Fins i tot pot ser que et menteixin. Quan aquestes situacions es reprodueixen, un cop i un altre, bé per mala manipulació en canvis posturals, o per no haver-li posat les mesures de contenció que té indicades, ja parlem de mala praxis, que pot arribar a negligència.
La família es pregunta com “d’una residència que era un model de referència, amb prestigi, amb un tractament humanitari i un personal competent i amb valors, s’està passant a tot el contrari”.
La resposta a la qüestió: una nova direcció que prioritza “infinitament més l’especulació, els beneficis i els actes de cara a la galeria en detriment del benestar dels residents. En conseqüència, la rotació del personal és molt més alta, molt del personal qualificat, i que estimen la professió ja no hi és”.
No es tracta pas d’un fet aïllat en una residència concreta (en aquest cas la Residencia Nostra Senyora del Tura a Olot). És el dia a dia en moltes residències. Ràtios de treballadors que es compleixen, i que comporten sobrecàrregues de treball inassumibles. En cremar el personal, es substitueix a vegades per personal sense la deguda formació. Com ressalta la família “el nivell qualitatiu ha baixat bruscament” i per tant estan els nostres avis i àvies en risc.
Que li resta a una família afectada: alçar la veu, donar suport a la resta de famílies afectades i expressar la solidaritat als treballadors i treballadores que fan tot el possible per suplir les mancances reals. I finalment per responsabilitat, exigir una nova direcció que prioritzi les persones, recuperi la qualitat assistencial i la confiança de les famílies.
