Ángel Hernández i María José Carrasco van posar cara el 2019 al drama de la manca de regulació de l’eutanàsia a Espanya. El seu cas ha estat el més mediàtic al país des que el 1998 el tetraplègic Ramón Sampedro es llevés la vida davant d’una càmera. El penúltim intent de legislació, a la fi de 2018, Ángel i María José el van seguir des de casa, amb esperances en una llei que els donés una sortida i li permetés a ella, malalta d’esclerosi múltiple, morir tranquil·la. El projecte es va quedar bloquejat al Congrés i es va anul·lar després de la convocatòria d’eleccions.
L’admissió a tràmit de la Llei d’Eutanàsia d’aquest febrer, que molts creuen definitiva, ha estat molt diferent per Àngel. Aquest cop la va seguir com a públic des de la llotja de Parlament, molt vinculat amb la lluita, tot i que ell tot sol. María José va morir a l’abril prenent pentobarbital sòdic també davant d’una càmera. L’hi va facilitar Àngel, que segueix afrontant per això un procés penal als jutjats de violència de gènere. Que se li pugui acusar d’un delicte masclista contra la persona que va cuidar durant 30 anys li fa mal, però no li fa por la possible condemna: “Estava sospesat. Sóc conscient que el que vam fer, ara mateix, no és legal”.
Creu, com l’Associació Dret a Morir Dignament i altres afectats, que ‘aquesta vegada sí’?
Ja està passant. La tramitació no és definitiva, però la situació és diferent d’altres vegades. L’únic que pot passar és que s’ensorri el Govern pel que sigui, que no duri més enllà d’uns mesos. Però si aguanta un mínim de dos anys, la llei d’eutanàsia tira endavant.
L’oposició va estar a matar, perquè per a ells el Govern és il·legítim. Però els votants el que volem és que ens facilitin la vida, i aquesta llei el que fa és permetre que avancin els drets civils i socials. Eixamplem la democràcia. No obliga a ningú, però què tranquil·litat ens dóna a tots. Quan María José va comprar el pentobarbital sòdic, fa cinc anys, li va donar moltíssima tranquil·litat només el saber que tenia aquesta possibilitat a casa, encara que trigués tan després a usar-lo.
L’altra vegada es va passar aquest mateix procés esperant, amb María José.
Sí, i quan a les Corts no es van aprovar els pressupostos i es van convocar eleccions, parlem i vam decidir que calia fer-ho. Calia la seva autorització, i sabíem que m’anaven a imputar. Ho havíem discutit molt i havíem parlat molt de Ramón Sampedro per decidir el com. Cal valorar la força mediàtica que va suposar això per mostrar el dolor d’aquesta persona i de les que tenia al voltant. I després el que va sacsejar la pel·lícula [Mar Adentro, d’Alejandro Amenábar, 2004]. Però què va passar? No va passar res. Fa 22 anys que esperem.
Ha estat gràcies a casos mediàtics tan impactants pel que la majoria de la societat espanyola -el 84% segons Metroscopia- està tan clarament a favor de l’eutanàsia, pel que Espanya en aquest cas anirà a l’avantguarda?
L’ésser humà, i m’incloc, funciona sobretot a cops d’efecte, així es mobilitza. Ajuden que les persones s’adonin del que passa.
En la societat hi ha molta força, però això està en mans dels parlamentaris. La legislació és molt complicada perquè parlem de la mort. No tots convivim amb la idea que hi ha un moment en què et mors, però també hi pot haver un moment en el qual vols morir-te. María José ja no podia sortir de les quatre parets de l’habitació. Cal explicar-ho, perquè casos així ens colpegen. Però també cal aconseguir que la seva força es mantingui en el temps i que no tornin a passar 22 anys. He de dir, i no és vanitat, que a més de fer-ho pel cop d’efecte ho vaig fer de manera honrada cap María José. I tant de bo serveixi.
Què va sentir durant el debat escoltant coses com que es busca “eliminar als nostres majors”, de boca de la portaveu de Vox, i “estalviar costos sanitaris”, del del PP?
Pel que diu Vox directament ni entro. I tampoc vull rebatre el que va dir el PP, perquè sembla que en rebatre donem validesa a una autèntica mentida. Sí que diré que el portaveu [José Ignacio Echániz] va ser un hipòcrita i un covard, perquè quan tu tens una ideologia determinada i vols una cosa partint d’ella, pots defensar-la, però no mentir. Jo acceptaria que el PP fes un gir de 360 graus i digués: som creients, això és pecat i creiem que tots els pecats haurien d’estar en el Codi Penal. Jo reconeixeria que tenen dret a pensar així i ser conseqüents amb això. Però que diguin la veritat, no mentides que són molt feridores amb els que l’hem patit.
No s’està obligant a ningú a recórrer a això. Estan eixamplant els drets de tots. I la millor defensa que això és així serà quan la llei tiri endavant. Es demostrarà que el que han dit que passarà són mentides.
Creu que amb els anys al PP li passarà per sobre seu rebuig, com amb el matrimoni homosexual, l’avortament, el divorci…, al que es van oposar també?
És lògic que passi: no hi ha res més transversal que la mort. Tothom morirem. Afortunadament, alguns ho fan en el seu llit tranquil·lament. Però cada vegada allargarem més la vida i això suposarà també de vegades més patiment a la fi. Com això és una circumstància transversal, és clar que s’acolliran a això en uns anys, com no? Hi ha militants del PP a favor, i de Vox. Qui no estarà a favor quan té a un pare, una mare o una filla en aquestes condicions?
La llei d’eutanàsia és necessària, per a tots, fins i tot per als votants de PP. La defensarem també per a ells. Jo mai criticaré que algú del PP recorri a l’eutanàsia un cop estigui aprovada, com no criticaré que es casi amb algú del seu mateix sexe. Mai ho criticaré, perquè em sembla que quan ho facin, serà també avançar en democràcia.
Van usar un altre argument: més ajudes a la dependència i a les cures pal·liatives, en lloc de l’eutanàsia.
Amb l’eutanàsia simplement creuarem el riu de la desraó d’ajudar a gent que és tan, tan desgraciada, com ho va ser María José, que ja no poden fer res per ella ni els medicaments, ni la morfina, ni res. Quan ja no valen les cures pal·liatives. Tots els que estem a favor de l’eutanàsia ho estem també que s’inverteixi en cures pal·liatives. Però quan ja no serveixen? Què fas, deixar-la viure així, o en coma? És això el que es vol? María José va estar nou anys esperant que li concedissin una plaça en una residència. Amb un grau III, el més greu. Quan jo em vaig haver d’operar el 2018 d’una hèrnia umbilical, també li van denegar una residència provisional durant dos mesos.
Tot això va ser un detonant important. Alguna responsabilitat hi ha també en la manca de recursos. Però nosaltres, encara que haguéssim tingut tots els ajuts del món, si haguéssim arribat al lloc on ella va arribar, hauríem fet el mateix. De vegades es confon: hi ha un moment en què no serveixen de res ni les ajudes a la dependència, encara que funcionessin bé, ni els pal·liatius. Li passarà també a qui ho tingui pagat al cent per cent per si mateix, que hi haurà un moment en què vulgui no tenir més dolor. Ramón Sampedro tenia a la seva família, molta gent que l’ajudava, però una ment desperta, i no volia estar així.
Li posa algun ‘però’ a la Llei, com els Comitès previs que triaran les comunitats autònomes que critica Dret a Morir Dignament, o que no inclogui el testament vital?
Jo no sóc expert. No sóc jurista i en aquest sentit sóc un ignorant. L’única cosa que dic, basant-se escoltar els que sí que ho són, és que la llei ha de quedar blindada un cop ja en el Butlletí Oficial de l’Estat, perquè es pugui complir en totes les comunitats de la mateixa manera. Hi haurà governs autonòmics que estiguin a favor i hi haurà governs, com el que podem tenir aquí a Madrid, Que no, i que faran tot el possible perquè no es pugui aplicar. Cal lligar això. Com el Comitè previ que valora els casos, que pot portar a frenar-los. És com el pin parental, però el pin parental, tot i que terrible, es pot discutir, barallar. Aquí parlem de gent que està patint i que no té temps d’anar reclamant als tribunals, que l’hi vagin retardant. I que potser s’ha de, finalment, suïcidar i estarem en aquestes. Si som demòcrates, hem de defensar que la llei sigui llei.
Dit això, és una bona notícia: la llei de l’avortament del 85 de Felipe González no era com la d’ara; es va millorar anys després. Això ara és un pas endavant en democràcia que s’estudiarà, al nivell de quan vam aconseguir la jornada de 8 hores, l’avortament i el matrimoni homosexual. És una llibertat, una eina per a la societat.
A què s’ha dedicat aquests mesos, des que va morir María José?
A molta feina i molta lluita, de vegades en silenci. Jo he conegut la política des de nen i sé que no cal cansar ni molestar massa. Però han estat uns mesos molt preocupat perquè això tiri endavant, en gran part perquè li vaig prometre a María José i era el meu compromís. I aquí seguiré, fins que surti.
El meu dia a dia ha canviat molt, però diria que cap a malament. Sí, ara estic menys ocupat i me’n vaig amb els amics a menjar, però jo passo moltes hores a casa i la trobo a faltar. A mi m’agrada molt llegir i ho feia més quan estava María José, perquè la seva part cognitiva no es vingués a baix: m’havia de llegir primer jo el llibre i després fer-li un resum. Passàvem molt de temps així cada dia. I ara a vegades llegeixo un llibre, o veig una pel·lícula -que també a la fi havia de narrar perquè ella ja gairebé no vèiem, i penso en quant li hagués agradat a ella. Quan escric i em falta una paraula que no trobo, recordo que ella sempre la tenia. Era molt, molt intel·ligent. Jo només vaig tenir la sort que em volgués.
