Cada dia, a les 20:00, el silenci es trenca i esclata en aplaudiments des de finestres i balcons. L’ofrena festiva té com a destinació teòrica i primordial el personal de primera línia, els serveis essencials, els sanitaris. Aquest mur de contenció activa és el lloc al qual dirigir l’esperança i l’agraïment. Són herois, diem, els herois i heroïnes de tots aquests dies.
Però les paraules i les definicions tenen l’estranya capacitat de barrejar explicacions amb límits i contradiccions. El teòric heroi individual se substitueix aquí per un homogeni i col·lectiu que, en el fons, diu que se sent res més que un treballador responsable, sobrecarregat i exposat, amb por i gairebé sense capacitat de decisió.
Les definicions es fan al mateix temps massa amples o massa estretes. Tan ambigües com el debat sobre la naturalesa d’un virus (és un ésser viu el coronavirus?), però tremendament rellevants com a element de reivindicació i de poder. Si volem cridar-los herois, endavant, ens diuen. Però quan tot això acabi els haurem d’escoltar. Haurem d’atendre’ls com durant tants anys no vam fer abans.
Persones treballadores
“No tenim res d’herois i en cap moment ens sentim així”, afirma Paula Vera, metgessa intensivista a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. “Som persones treballadores que intenten complir amb la seva responsabilitat, perquè si no treballarem ningú tindrà cura dels malalts per nosaltres”, afegeix.
Semblantment opina Luis Querol, neuròleg al mateix hospital, que, com tants altres en aquests dies, ha canviat la seva rutina per atendre pràcticament de manera exclusiva a malalts de COVID-19: “Només som professionals que assumeixen els riscos de la seva professió”. Però afegeix una porta a l’ambigüitat: “El problema és que estem sotmesos a un sobreesforç sense el material adequat: és com si envies un policia o un bomber a treballar sense la seva equipació”.
“Jo sóc igual d’humana que tu”, continua Vera, “i hi ha molts dies en què m’ha costat anar a treballar, en què he anat plorant al cotxe de matinada. Fins i tot hi ha moments en què em plantejo si voldré seguir en la professió quan tot això passi”.
No se senten herois, però accepten complir amb accions que, pel risc i l’esforç, no semblen estar molt lluny d’allò heroic. Més encara quan els companys van caient malalts (els sanitaris són el grup amb major proporció de contagis) i quan se li afegeix la por de portar la infecció a casa i familiars.
“La por implica un exercici de prudència constant en qualsevol moment”, reconeix Vera, que assegura que ja s’han instal·lat equips de psicòlegs per atendre i que molts d’ells tindran algun tipus d’estrès posttraumàtic.
Les ambigüitats s’acumulen. Accepten la seva tasca per responsabilitat, però des de fora això pot interpretar-se com una humilitat heroica. Al mateix temps, a penes tenen capacitat de decisió o maniobra: renunciar a hores d’ara implica passar de teòric heroi a malvat, sense possibilitat de passar al refugi gris de les finestres i els balcons -l’Organització Mèdica Col·legial ha emès un comunicat subratllant que el metge no pot negar l’atenció al pacient tot i que les circumstàncies i la manca d’equipament li suposin un risc personal-.
“Més enllà de la vocació, hi ha una gran part d’obligació. Jo no he pogut si més no disposar d’uns dies per organitzar la cura dels meus fills”, apunta Vera.
“És un treball que, ara mateix, no voldria estar tenint”, reconeix Javier Padilla, metge d’atenció primària a Madrid i autor del llibre “A qui deixarem morir?”. Padilla contempla la medicina com un treball amb una particular funció social, però “no com una identitat emanada del fons dels nostres éssers des de la nostra més tendra infància”. De fet, ja fa anys que va escriure i que parla en contra de la medicina heroica.
El concepte aquí és diferent. Padilla es refereix a un tipus de medicina espectacular, gairebé miraculosa, realitzat per “gent que fa coses que ningú s’espera d’ells”, de manera moltes vegades imprudent i sense l’adequat càlcul de riscos. Aquesta heroïcitat no té a veure amb la reclamada pel coronavirus, però “el problema és que la metàfora allotja i pot dissimular la situació en què ens trobem ara: gent treballant moltes hores, amb falta de protecció, en bastants casos havent encadenat treballs temporals”.
Les medalles i els balcons
La metàfora és molt ampla, i pot servir per escombrar sota la catifa les deficiències del sistema, compensades per la brillantor de l’heroïcitat. “Com passa en l’exèrcit, les medalles d’honor s’atorguen moltes vegades pels que han de vetllar pel sistema, per a premiar les ganyes dels que s’han vist exposats per ell”, apunta Querol. “Això pot debilitar la reclamació”.
Què opinen llavors els metges dels aplaudiments als balcons, aquesta cerimònia molt més horitzontal? “Per a mi és, abans de res, la celebració d’estar vius i acompanyats”, opina Querol. “Jo crec que neix d’un sentiment de gratitud.
“A mi sí que m’emociona”, reconeix Vera, “i sobretot als meus fills. Els omple d’orgull perquè viuen amb dificultat el que te’n vagis a treballar. I si et passa alguna cosa?, em diuen. I si et mors?”
Padilla veu amb optimisme els balcons, com “el moment de la població per celebrar i donar suport alguna cosa que els està unint per la seva mera existència”.
Aquí sorgeix una nova contradicció. L’heroi clàssic és un semidéu profundament individual, aquí és un organisme col·lectiu. Suposar un moviment heroic homogeni té la contrapartida optimista: ens recorda que els comportaments heroics (o responsables?) no són forçosament individuals, com l’èpica i l’economia del relat tradicionalment han necessitat encoratjar.
En qualsevol cas, no hi ha potser una autocomplaença aquí, no vénen bastants d’aquests aplaudiments gent que no vam fer gairebé res per protegir la sanitat?
“Pot ser que alguna cosa d’això hi hagi”, reconeix Padilla, “però el que significa abans de res i amb el que em quedo és amb el capital de mobilització que suposa”. Els sanitaris no només no se senten herois, sinó que clamen per les condicions necessàries per no tenir si més no de semblar. I això no passa exactament per màscares i respiradors, sinó per reclamacions llargament desoïdes.
“Aplaudim el sobreesforç exposats a un perill, però quan en temps de pau s’alertava de l’escassetat i de la pobra organització, no se’ns atenia, en general”, lamenta Querol. El coronavirus pot estar servint per retirar la bena als ulls que va col·locar el mantra de “la millor sanitat del món”.
Les costures del sistema
Un informe recent del Fòrum Econòmic Mundial donava a Espanya la màxima puntuació en l’àrea de salut, mentre que l’últim informe Bloomberg ens situava en tercera posició.
Partits polítics de molt diversos signes afirmen contínuament que el nostre sistema és l’enveja de tots els països del món. El problema és que el primer estudi només mesura l’esperança de vida saludable, i el segon es basa en un 70% en l’esperança de vida, conceptes que depenen de molts més aspectes que la sanitat. “L’informe Bloomberg se cita contínuament, però es basa només en tres indicadors”, sentencia Padilla.
“En realitat”, prossegueix, “aquests estudis obtenen els resultats que volen segons el que volen mesurar, cap dóna una visió exacta i global”. L’Euro Health Consumer Index, que té en compte prop de 50 indicadors, ens situa en el lloc 19, només a Europa. Per al Legatum Institute estaríem en el lloc 13 de 167 països.
Segons Padilla, el més fiable podria ser el Healthcare Access and Quality Index, publicat per la revista The Lancet. Aquí Espanya figura en el lloc 19 del món.
D’on sorgeix llavors el mantra? Segons Querol, “de la sensació que els tractaments més cridaners i espectaculars realment sí que estan a disposició de tots. La qüestió és que la cura de les malalties invalidants però que no comprometen la vida no funciona tan bé. Les cures a la dependència i als malalts crònics, per exemple, haurien de ser molt millors”.
Segons l’opinió de Padilla, “es va escollir aquest missatge perquè era la part del sistema que destacava sobre altres en el nostre cas. El problema és que aquesta imatge incapacita la introducció de canvis quan ja està establerta”. L’autocomplaença pot no estar només en els balcons, sinó també al voltant de la mateixa sanitat.
Perquè la principal queixa dels sanitaris aquests dies no té a veure tant amb la situació actual com amb el que aquesta ha destapat. “Podrien haver-se fet millor les coses per evitar l’aglomeració de casos”, comenta Vera, però “tot i que és cert que falten material i equips de protecció i que exigim uns mínims, entenem que és una situació excepcional. Des del primer moment vam comprendre que hi ha un problema mundial d’estoc”.
El problema ve d’un sistema que funciona en condicions properes a la saturació, en risc de col·lapsar davant un episodi de grip. Com no ha de fer-ho davant d’una pandèmia així.
Per Querol, el coronavirus està “destapant les costures a càmera ràpida. Hem vist la situació de les residències de gent gran, l’escassetat de personal i espais, els atropellaments salarials o l’absència de polítiques comunes. Això, entre moltes altres coses i en tot just un mes. Però quan tot això acabi haurien d’atendre les demandes històriques”.
La sanitat després de la pandèmia
Quan tot això acabi “crec que hi haurà un enfrontament entre col·lectius professionals i institucions”, pronostica Padilla. “La situació de sobreesforç i desprotecció va destapar conflictes larvats i s’intentarà millorar el sistema i les condicions de treball”.
Algunes d’aquestes reclamacions passen des de fa temps per augmentar el temps per pacient en consulta o reforçar l’escàs personal d’infermeria, així com per reduir la temporalitat de molts dels contractes i la bretxa de salaris amb Europa, però van més enllà i tenen molt a veure també amb l’estructural.
Segons Padilla, els canvis haurien de conjugar dos objectius: millorar el sistema per al què ens passa sempre i per al que ens passa excepcionalment. Per a això caldria centrar-se en tres aspectes fonamentals.
El primer seria reforçar la salut pública: “no només els serveis d’alerta epidemiològica, que també, sinó el seu desenvolupament complet”. Entre aquestes millores hi hauria la dels sistemes d’informació, “que són ineficaços per ser massa dispersos”. Una cosa amb el que està d’acord Querol: “ara mateix serveixen per optimitzar la gestió econòmica, però no la gestió clínica”. El neuròleg considera imprescindible també desenvolupar una plataforma centralitzada d’assaigs clínics, per evitar iniciatives aïllades i certa anarquia en els protocols.
El segon punt seria “reforçar d’una vegada l’atenció primària i fer que el pacient crònic giri realment al voltant d’ella”, afegeix Padilla. “Hi ha persones que porten molt de temps en el punt cec de les polítiques de salut”. “I és on el sistema ha rebentat més clarament, sobretot en elements allunyats del que hospitalari”, afegeix Querol.
El tercer objectiu tindria a veure amb com sortir d’una situació semblant sense que l’única resposta sigui multiplicar els llits d’UCI, “perquè no és necessari en temps normals”, apunta Padilla. “Necessitem algunes més per pujar el llindar, però també hem de transformar els hospitals en dispositius més flexibles”. Querol afirma no haver vist funcionar un hospital de manera més fluida que aquests dies, a causa de la gran quantitat de recursos mobilitzats. “La pròxima vegada no pot ser improvisat”, conclou Padilla.
La tornada al món ordinari
En L’heroi de les mil cares, l’antropòleg Joseph Campbell va establir un patró narratiu que sol caracteritzar el viatge de l’heroi. De les dotze etapes, l’última és la tornada al món ordinari. Quan tot això passi correm el risc que, com en moltes pel·lícules distòpiques, l’última escena sigui la d’una ciutat de llum asèptica, la de gent passejant aparentment amnèsica després del succeït. Amb tota la voluntat concentrada en tornar a la normalitat.
Llavors els sanitaris tornaran a estar a les seves quatre parets, fora del nostre minut a minut. Ens atendran si ens passa alguna cosa greu i els errors de sistema, com succeeix amb la crisi climàtica, no seran especial motiu d’alerta. La roda tornarà a girar, però corre el risc de girar igual. Llavors serà el moment de demostrar que els aplaudiments i els balcons no han estat només autocomplaença.
Si volem anomenar-los herois, haurem de procurar que sigui la ciutat alguna vegada la que defensi a Batman. “Tant de bo aquest sentiment es tradueixi després en una reflexió de fons: que la sanitat no pot ser d’allò primer en el que es decideixi retallar, que cal cuidar”, demana Vera, “perquè ens va molt en això”. “Les reclamacions s’articularan amb la ciutadania que surt a aplaudir a les vuit”, anuncia Padilla.
Sigui o no certa la metàfora heroica, amb totes les seves ambigüitats, tenen clar que no volen tornar a semblar herois, tampoc quan gairebé ningú els miri.
Després que això acabi, diuen, haurem de parlar.
