La crisi sanitària del coronavirus ha posat les residències de gent gran al focus de l’atenció mediàtica. “A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més”, resumeix Natalia Garcia, fisioterapeuta a una residència de la ciutat de Saragossa [el nom de la qual no fem públic a petició de la facultativa].
En efecte, dues de cada tres persones mortes per coronavirus a Espanya ho han fet en centres per a gent gran i són moltes les veus que demanen un canvi en el model de gestió d’aquests equipaments sanitaris. Per aquesta raó, organitzacions sanitàries i Metges Sense Fronteres han demanat al Ministeri de Sanitat i a les CCAA més recursos per l’Atenció Primària i en les residències.
Conversem amb Garcia per apropar-nos a la situació d’un de tants geriàtrics on el nou coronavirus ha trastocat les rutines i l’estat anímic d’usuàries i treballadores.
Ets fisioterapeuta, però quines funcions fas actualment a la residència?
Des que va començar la pandèmia no estic fent de fisioterapeuta. Vaig deixar la meva tasca perquè la residència va arribar a una situació crítica i vaig fer el que podia: ajudar les infermeres, les doctores, les auxiliars… fer el que sigui.
Ara comencem a fer una mica de fisioteràpia, però no en la rutina normal, perquè el gimnàs està tancat. Com que la situació s’ha calmat, he començat a fer les videotrucades amb els familiars i passejos en grups reduïts pel jardí del centre.
Com va ser l’adaptació a tasques diferents de les teves?
Al principi fatal perquè ens va venir tot en sec. En una setmana la residència es va enfonsar. Jo anava a treballar amb la idea de “vaig i faig el que puc per ajudar”. Si havia de donar medicació, la donava; si havia de donar esmorzars i dinars, els donava…
Em va costar d’adaptar-me no per fer una feina que no era la meva, sinó perquè havia de fer-ho perquè estàvem en una situació crítica. Faltava gent perquè moltes auxiliars estaven de baixa i havíem de fer el que podíem.
Abans de fer l’entrevista has passat per l”operació desinfecció’. En què consisteix?
Arribo a casa i el primer que faig és treure’m les sabates. La meva parella m’obre la porta, entro sense tocar res i vaig a la dutxa directament. Recullo la roba, la poso a la rentadora a temperatures altes i amb desinfectant vaig netejant tot el que he tocat. També les ulleres, les gomes del cabell… I això cada dia.
Què ha estat el més dur de la situació d’emergència?
La sensació de no poder fer res. A les residències tenim pacients que tractem cada dia, hi tens una relació, els agafes una confiança… I no podíem fer res. Els portaves als hospitals i els hospitals els tornaven. S’havien de morir a les residències. I no podies fer res. Veure com perdies tots els usuaris amb què has tingut relacions és molt dur.
Com has gestionat el desgast mental d’aquesta situació tan anòmala?
M’ha afectat i crec que m’afectarà. Jo visc amb la meva parella. La meva família és lluny. No la veig des del febrer i no sé quan la veuré. És un vincle que tinc i que em falta. Vaig tenir molts pensaments negatius, de no voler anar a treballar… Però després pensava que hi havia d’anar sí o sí.
M’afectarà en un futur? Sí. Quan vegi que tot torna a la normalitat però la meitat dels meus pacients ja no hi siguin.
Com suporten la situació els residents que estan bé cognitivament?
Ens diuen que ni a la guerra passava això. “A la guerra ens podíem tocar, ens podíem abraçar, estàvem amb família. Ara estem sols”, ens expliquen. Molts d’ells van viure la Guerra Civil i la van superar i els és dur veure que van néixer i créixer amb una i que poden morir per una altra. Que et diguin això i que els falta contacte amb la gent que estimen i no poder fer-hi res és molt dur.
Heu fet videotrucades per mantenir el contacte amb les famílies.
Sí, i sobretot al principi eren moments molt emotius. Fins i tot les treballadores ploràvem. És una situació molt dura per totes les parts: família, residents i la nostra. Vam pensar que havíem de fer videotrucades perquè si no morien pel virus, ho farien per pena.
Ells ho agraeixen molt. No tenen cap contacte físic. Ens demanaven i ens demanen petons i abraçades, però els hem de dir que no podem.
Com valores la visibilitat de les residències de gent gran durant aquesta pandèmia?
Les residències hem estat les grans oblidades. Aquest virus afecta molt la gent gran i només es parlava d’hospitals. Jo estava treballant a una residència i no ho entenia: veies la tele i només se sentia parlar d’hospitals, de les UCIs… Jo pensava: “I les residències? És població de risc”. Ningú en parlava fins que va haver-hi molts brots.
Creus que després d’aquesta situació hi haurà més atenció i cura sobre la gestió d’aquests centres?
Jo crec que sí. Mai havia sentit a parlar de les residències tret de casos de denúncies. Ara que som al focus estem sent més escoltades. És la part positiva. La cara dolenta és que fins ara érem les grans oblidades. A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més.
Enmig de tanta negativitat, què destacaries com a positiu?
Hem fet pinya i equip. La relació amb les companyes abans era només laboral, ara hem vist que hem superat això i podem superar el que calgui.
N’extreus aprenentatges personals i professionals?
Jo he estudiat per fer de fisioterapeuta i durant aquests dies no he fet res d’això. Però em sento orgullosa de ser sanitària i d’haver sabut tirar endavant. No m’he vingut avall.
Creus que la gent més allunyada del món sanitari ha entès la gravetat de la situació?
Crec que no gaire. Ho veia amb la gent que se saltava el confinament o que a la fase 0 sortien en grup al carrer. Mentre anava a treballar veia un munt de gent sense protecció, fent-se abraçades i petons… Em produïa i em produeix una sensació de rebuig. Encara ara quan veig gent a les terrasses sense respectar les normes.
Els que treballem al món sanitari estem vivint en una realitat paral·lela. Entenc que la resta de la gent no i té la necessitat de sortir i viure perquè no han vist de tan a prop, però a mi em costa de normalitzar-ho.
Quan està prevista la normalitat al vostre centre de gent gran?
Els usuaris segueixen tots aïllats a les seves habitacions perquè encara tenim dues plantes d’infectats. La normalitat no existirà fins que no hi hagi cap positiu i els avis puguin tornar a les zones comunes. Només la idea de pensar-ho em produeix por i rebuig.
