Reportatge

La pandèmia de la por a les residències

Pensar que la teva família no pugui venir a acomiadar-te, ni al teu enterrament, això és horrible.

-Som filles de la guerra, estem en el final de les nostres vides, i just quan hauríem de tenir alegria, arriba això. Tenim un final molt trist.

Entrar a residències de gent gran aquests dies és submergir-se en un joc de miralls en què fes més por la claredat amb la qual reflecteixen la societat que deixem fora que la constatació de la traça de mort que ha deixat en els seus passadissos virus pandèmic.

Estem en l’epicentre de la major crisi sociosanitària que ha viscut Espanya des de la Guerra Civil: 18.300 de les 27.800 persones que han mort oficialment per COVID-19 a Espanya ho han fet en geriàtric s. El 66%. “Gairebé com una neteja ètnica, però dels nostres majors”, etziba gairebé amb incredulitat Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms, els voluntaris han realitzat en aquests dos mesos d’estat d’alarma uns 15.000 tests i 2.500 proves per a un assaig clínic en gairebé 300 residències catalanes.

Des de la seva dimensió microscòpica, el virus gerontocida ens ha obligat a mirar de cara a un dels nostres majors tabús com a societat: què estem fent amb la nostra gent gran.

***

Una cortina de plàstic divideix el passadís de la primera planta de la residència El mirador de Mataró: a un costat els malalts; a l’altre, els altres malalts, els que presenten possibles símptomes de COVID-19. «Zona d’aïllament» indica un rètol que recorda als que es troben en les torres d’alta tensió. Però en aquest cas no es pot esquivar. Per avançar, cal tocar: tocar com es toca tot aquí: el mínim, amb guants, amb el vestit protector amb aquest nom, EPI, que hem incorporat al nostre vocabulari -com ‘confinament’ o ‘distanciament social’-, i que dibuixa aquesta nova normalitat marciana de les residències en què les sabates es cobreixen amb fundes i les màscares millor si són dobles … Envasats gairebé al buit per protegir-nos, però sobretot per protegir els que fa setmanes que no veuen les boques que els parlen o les mans que els toquen: les mateixes que, saben, seran les últimes que els acompanyin i donin alè si acaben morint.

A la primera habitació d’aquesta zona d’aïllament, dues dones assegudes en unes butaques obren la boca perquè dos voluntaris de l’ONG Proactiva prenguin mostres. Després de dies de pluja, la llum blanca matinal inunda la sala donant-li una aparença quirúrgica. El pilot Iñaki Rullan, que també va participar en missions de rescat a la Mediterrània, els diu “Guapa”, “Com estàs?”, “Només serà un moment”. Té el do de transmetre pau i confiança en els pocs segons que triga a introduir un frotis en les seves goles primer, i al nas després.

La dona manté un somriure que sembla suspesa en l’aire amb pinces, mentre els seus ulls el miren des de molt lluny. Murmura unes paraules incomprensibles. Al seu costat, una altra voluntària, més jove, realitza la mateixa operació a la companya d’habitació. Només aquest matí i en aquest centre han pres més de 120 mostres.

Després de cada test, canvi de guants, desinfecció de mans, etiquetatge del tub en el qual guarden la mostra. Unes provetes de la mida d’un dit cor que també contenen la fragilitat d’un Estat que per quan va arribar la pandèmia -llargament anunciada per científics en els darrers anys-, ja estava tan afeblit per les retallades que va haver de recórrer a la societat civil per a alguna cosa tan bàsic com prendre proves als seus col·lectius més exposats al contagi.

***

Pepita Serra Grau, 93 anys, i Carmen Lecha Badia, 94, viuen confinades al seu apartament a la tercera planta, destinada als residents autònoms i sans. Recorden com de bo els sabia el pa dur sucat en oli i vinagre durant la guerra i la postguerra, el fred que feia als matins quan anaven a treballar a la fàbrica amb 14 anys, com d’enamorades es van casar amb els seus esposos, als que segueixen trobant a faltar cada dia…. I també, com fa dos anys, després de problemes de salut, van decidir internar-se en aquesta residència -que ja coneixien com a usuàries del seu centre de dia- per no condicionar les vides de les seves filles. En els seus ventres arrelen 2 frondosos arbres genealògics: sengles fills i filles, néts, nétes i besnéts.

Aquí, en aquest salonet que comparteixen al costat d’una habitació amb dos llits, es van fer, primer, companyes. Després, amigues. I durant aquest confinament, salvadores mútues del seny enfront de la soledat.

Fa unes setmanes, Carmen es va trobar malament. Els símptomes podien ser de COVID-19, pel que va ser traslladada a la primera planta i aïllada en una habitació. “Vaig passar molta por. No per morir, perquè morir-me m’he de morir algun dia”. I totes dues esclaten en rialles, abans que les paraules se’ls torni a embussar en aquest forat negre que hi ha entre el pit i la gola. “Pensar que els meus fills, néts i besnéts no poguessin acomiadar-se de mi, que no tornaria a veure’ls una última vegada, que no anaven a poder anar al meu enterrament…”.

Carmen va tenir sort, no tenia coronavirus, i després de dues setmanes, va poder tornar a la seva habitació, amb Pepita. Es consolen mútuament davant la incertesa de no saber si algun dia podran tornar a passar els caps de setmana al costat dels seus familiars. “Això va per llarg, i els últims a recobrar la llibertat serem la gent gran. En aquells dies, potser, ja no som aquí”, lamenten.

La por és l’emoció que millor defineix els efectes d’aquesta pandèmia: és la paraula que més vegades apareix en cada conversa que he mantingut amb les persones que més de prop estan veient aquest virus. Una por que rarament és a la mateixa malaltia o la mort i gairebé sempre a com pot afectar a altres persones, especialment a les més estimades. D’aquesta pandèmia no sortirem sent millors, potser més temorosos i segur, la majoria, més pobres. Però sí que hauríem de recordar el que va il·luminar la flama d’aquesta por: tan diferent en cada col·lectiu, i tan igual en l’esvoranc que produeix l‘‘estúpida idea de no tornar a veure’t’, com va titular una de les seves novel·les Rosa Montero.

“Ahir va venir la meva filla”, diu Carme, saludant amb la mà cap a la mateixa finestra per la qual la va veure ahir, darrere dels arbustos del carril que voreja el geriàtric. “Però no és el mateix”, afegeix. I es queda amb el braç suspès mirant al no-res.

No es parla de la síndrome posttraumàtica que patiran la gent gran després d’aquest confinament perquè es dóna per descomptat que viuran poc temps per patir-ho. Com si el temps valgués menys, durés el mateix o es mesurés igual quan contemples la mort des de la vida. Com si el seu dolor no mereixés consol perquè pugui ser breu. Com si el dolor transcorre al ritme de les manetes d’un rellotge. Com si Carmen i Pepita no poguessin viure una dècada més, per molt que elles insisteixin que no els agradaria “perquè encara que ens vegis bé aquí, no és el mateix, trobem a faltar a la nostra família”, explica Pepita abans de mostrar fotos dels seus fills, que els truquen als seus mòbils durant el transcurs de l’entrevista. Són dues dones estimades, que no canviarien res de les seves vides, subratllen … “Però ara això”, repeteixen.

“La veritat és que ens estimem molt. I em ve a veure a l’hospital, eh?”, Deixa anar enmig de la conversa Pepita. “Em van haver de dur a veure-la perquè no parava de plorar i després diu que sóc una pesada. Serà possible?”, Li respon Carmen fent-li una ganyota abans de tornar la mirada a Andrea, treballadora del centre. “Si no fos per aquests tresors que ens cuiden així de bé…”, li diu Pepita. Hi ha amors que no es poden fingir. I entre elles n’hi ha.

Des de la terrassa d’aquesta residència, privada amb places concertades amb la Generalitat, Carme i Pepita observen cada vegada que poden la Mediterrània, les muntanyes florides de romaní, farigola i altres arbustos silvestres, mentre se succeeixen aniversaris dels seus descendents que feliciten i canten per telèfon, amb la certesa que mai es repetiran. “Quantes vegades més miraràs sortir la lluna plena? Potser vint. I, no obstant, tot sembla il·limitat”, escrivia Paul Bowles i recordava recentment en una columna sobre el confinament Leila Guerriero.

***

-He hagut de començar a prendre ansiolítics per poder dormir perquè l’angoixa és molt gran-, explica una auxiliar sociosanitària a l’equip de dues voluntàries i un voluntari de Proactiva que prenen mostres en l’Asil Torrent, a Arenys de Mar, a la província de Barcelona.

Les treballadores de les quatre residències visitades, en la seva immensa majoria dones, comencen a ressentir per l’esgotament i estrès dels últims dos mesos. Durant les primeres setmanes d’estat de l’alarma, no comptaven amb vestits de protecció, ni guants, ni màscares, ni res. El pes de saber que podien i poden introduir el virus en els geriàtrics i, conseqüentment, produir la mort dels seus residents és massa per a qualsevol.

-Cada dia que passava sense que tinguéssim un sol cas, l’esperança creixia. Però ara que ja hem tingut morts de residents i companyes contagiades, resulta cada vegada més difícil. Els usuaris estan cada vegada més angoixats, els seus familiars ens pregunten i no sabem què dir-los més que fem tot el possible. Intentem protegir-nos i farem tot el possible per superar aquesta situació-, explica una de les seves infermeres, la identitat, com el de totes les entrevistades, ometem per respecte a la seva intimitat.

Aquesta dona d’uns 40 anys té clar que “quan tot això passi, necessitarem suport psicològic. Sento molta ansietat, tinc sobretot molta set, serà per això”. Però ningú sap quan passarà “tot això”.

Fa tot just tres dies, durant el primer control realitzat per un equip mèdic de la Generalitat, van saber que tres dels seus companyes estaven contagiades, però eren asimptomàtiques. Fins a aquest moment, algunes havien treballat braç a braç amb elles: atenent la gent gran, repartint el menjar, fent torns de vigilància… En els últims quatre dies, han mort a l’almenys tres residents amb símptomes de coronavirus. Mentre esperen el seu torn per ser ateses per l’equip de Proactiva, la tensió és evident. Algunes fumen a l’exterior de la instal·lació, algunes tenen els ulls vidriosos; altres, sota les gorres i les mascaretes, mostren rostres brillants amb una suor de totes totes fred.

-Quan va ser l’última vegada que va estar amb algú que pogués estar contagiat?, pregunta a cadascuna Toni Melajoki, un activista portuguès amb dècades d’experiència com fixer de periodistes en diversos països africans que, davant la impossibilitat de viatjar a aquest continent a hores d’ara, dedica cada dia de la setmana a aquestes tasques com a voluntari d’Open Arms.

«Ahir», «Aquesta nit», «Ara mateix, vinc d’estar atenent als residents», responen una rere l’altra les tècniques. Amb diferents paraules, amb el mateix rictus angoixat i crispat.

La por principal de les treballadores de les residències tampoc és a contagiar-se i morir, o al fet que els seus familiars no puguin acomiadar. Tot i que n’hi ha joves, de mitjana edat i també en la seixantena, i que són conscients que ningú està fora de perill de les conseqüències més fatals d’aquest virus, la seva por és a ser elles les que facin de corretja de transmissió d’aquesta xarxa d’aranya de contagis que ha posat en escac al món.

Terror a contagiar les seves parelles, fills i, sobretot, als seus pares i mares. Per això algunes viuen a la residència i altres en pisos compartits amb companyes de treball. Però també por a contagiar als avis, la fórmula que fan servir moltes per referir-se als residents. També a seguir veient-los morir d’un dia per l’altre sense poder fer res per evitar-ho. Por a no saber quant de temps durarà aquesta situació en què el seu treball, pobrament remunerat, no pesi tant com l’espasa de Dàmocles.

-Jo no puc deixar de viure a casa meva perquè he de tenir cura de les meves dues filles-, diu un.

-Si ens trobem amb més residents contagiats, em plantejaria deixar la feina. Visc amb el meu marit i el meu fill. I aquesta por a encomanar sempre està aquí-, explica una altra, d’origen llatinoamericà, com moltes de les que treballen en el sector de cures a Espanya.

L’equip de Proactiva els explica una a una que, a més de fer-los els tests, estan prenent proves a aquelles persones que vulguin participar en un assaig clínic dirigit per Oriol Mitjá, investigador de la Fundació Lluita contra el VIH i les malalties infeccioses, i desenvolupat en col·laboració amb l’Institut Català de Salut i l’Hospital Germans Trias i Pujol, entre altres entitats. L’objectiu és esbrinar si la hidroxicloroquina, un medicament que s’empra per a combatre la malària, redueix la càrrega vírica entre les persones contagiades per COVID-19 i per tant, la seva capacitat de contagiar, així com si protegeix a les no contagiades. En cas de voler participar, hauran de prendre-ho durant dues setmanes, en les que se’ls prendrà proves en dues ocasions.

A l’Asil Torrent, més del 90% de les treballadores consultades accepta participar.

-Tot el que estigui a les meves mans per frenar aquesta pandèmia-, respon la majoria, amb diferents paraules, i, en moltes ocasions, amb la mateixa angoixa condensada al lacrimal.

Els resultats es coneixeran en les pròximes setmanes, quan, esperen, en els geriàtrics ja no serà tan habitual veure arribar ambulàncies i cotxes funeraris a les seves instal·lacions. I això que la mort és una presència habitual aquí. Però res comparat al que s’ha viscut aquests dies.

***

-Hem viscut 45 dies devastadors, semblava que estiguéssim en guerra. No paraven de venir ambulàncies amb difunts dins. Era com una roda: arribaven, descarregaven, se n’anaven, tornaven i així les 24 hores.

Jordi Fernández Ruiz és el responsable de tanatopractors de Serveis Funeraris de Barcelona, ​​pertanyents a l’empresa Mémora. Atesa al que estava passant en ciutats com Madrid, on es van haver d’habilitar espais com el Palau d’Hivern per albergar els cadàvers, es va habilitar el pàrquing d’un quilòmetre quadrat del seu tanatori de Collserola per acollir els fins a 190 cadàvers que arribaven diàriament de l’àrea de Barcelona. La mitjana en circumstàncies normals era d’uns 35.

Malgrat que fos resplendeix un dia primaveral, fa fred entre els seus murs de formigó. No és només per estar envoltats de més de 200 taüts. Els refrigeradors mantenen l’espai a sis graus per a la correcta conservació dels cossos abans que siguin traslladats als crematoris i cementiris de la ciutat comtal. Entre les files de fèretres apilats en lleixes, ara que la famosa corba s’ha aplanat, hi ha passadissos, hi ha espai. Hi va haver dies en què no va ser així.

-Les ambulàncies estan adaptades per traslladar fins a quatre cossos. Va arribar un dia en què vam arribar a tenir 500 caixes, no es veia el terra: en cada buit hi havia un taüt, i en cada un d’ells, una vida, i amb cada vida una família que no havia pogut acomiadar adequadament. Quan tornaves a casa, et tornaven totes aquestes imatges i et donava la baixona-, recorda Jordi, tanatopraxista amb més de 16 anys d’experiència en la higienització, conservació, embalsamament, restauració, reconstrucció i cura estètica del cadàver.

Una tasca que han seguit desenvolupant escrupolosament durant aquestes setmanes d’infern. Encara que ningú anés a veure’ls, encara que quan els cotxes fúnebres arribaven al cementiri de Barcelona i algunes famílies es “tiraven sobre el xofer preguntant si portaven les restes dels seus éssers estimats”, com recorda Jordi, no poguessin mostrar-ho per apaivagar aquest duel trencat que suposa acomiadar el pare o la mare quan és traslladat a l’hospital i mai més tornar a veure’ls. Ni vius ni morts.

-Han estat 45 dies devastadors. Fins i tot per als que treballem diàriament amb la mort, hi ha un abans i un després. La ment no és capaç de processar encara el que ha passat.

El que ha passat és que en només dos mesos, a Espanya han estat registrades més de 27.000 morts per coronavirus. Si es pogués comptabilitzar totes les persones a les quals no se’ls va poder realitzar el test per la seva escassetat, i a totes aquelles amb altres patologies prèvies que es van complicar fins a la mort pel virus, la xifra seria molt més gran.

El que ha passat és que els seus familiars van haver d’acceptar que fossin incinerats i enterrats sense poder constatar que els que estaven en aquestes urnes i taüts, eren els seus éssers estimats.

El que ha passat és que a tot aquest drama humanitari s’ha sumat l’angoixa per l’enfonsament d’un sistema econòmic que es presentava com imbatible, i per al qual hi ha hagut prou amb una pandèmia i una aturada d’unes setmanes perquè ens enfrontem a la major crisi econòmica des de la fi de la Guerra Civil espanyola.

El que ha passat és que res ha acabat: els experts i expertes adverteixen de noves onades de contagis en els propers mesos.

***

Al pàrquing del tanatori de Collserola, tot i que ara hi ha buits en el sòl i que les ambulàncies ja no arriben amb fins a quatre cadàvers, la mort provocada per la COVID-19 segueix movent-se entre les seves columnes*. Els treballadors carreguen els calaixos als cotxes fúnebres, mentre arriben nous. Els uns, de color caoba i tiradors daurats; altres, de color roure i tiradors metàl·lics mat; altres, color pi natural.

Igual que la COVID-19 sí que entén de classes socials i es contagia més i provoca més morts en els barris de classe obrera, habitats per treballadors que no poden permetre deixar d’assistir als seus treballs, el taüt en què són enterrades les seves víctimes també diu molt del nivell de vida de què van poder gaudir. Com les residències.

***

-Quina pena que no puguis veure la meva habitació perquè tinc unes vistes estupendes del mar-, explica Anna Rivas Vallès, qui com Carmen i Pepita, va decidir ingressar en una residència, en aquest cas a la Casa Benèfica del Masnou, per preservar la independència dels seus fills. Coneixia bé aquest centre perquè durant la seva vida laboral, va fabricar part del mobiliari que ara gaudeix com a usuària, quan gestionava una fusteria al costat del seu marit. Com moltes de les usuàries de residències, comptabilitza els anys que porta en elles a partir de la mort dels seus esposos. A Espanya, les dones tenen una esperança de vida en néixer de 85,9 anys, i els homes de 80,5 anys.

Anna repassa la seva vida asseguda en una taula de pedra, al jardí que envolta l’edifici, i sota l’ombra d’un avet amb més anys que ella. Des d’aquí, ha pogut saludar els seus fills i nores quan han vingut a veure-la i li manaven petons des de l’altre costat del carrer. El seu excel·lent estat físic i psicològic li permeten suportar el confinament refugiada a la lectura, a la qual es va aficionar quan sent una adolescent va començar a treballar com taquigrafista en una empresa.

A uns metres, al hall, un altre equip de Proactiva realitza tests a les treballadores, primer, i als residents després. Entre aquests, algunes monges jubilades de l’orde religiós les Carmelites de Sant Josep, que gestiona el geriàtric al costat d’una associació. L’entitat té, com les altres residències visitades, places concertades, el que les converteix en espais en què conviuen persones de diferents classes socials, que es poden intuir, encara que no confirmar, per les seves vestimentes.

Però no totes les residències, ni públiques ni privades, com hem comprovat, compten amb aquesta qualitat a les seves instal·lacions. Moltes persones, després d’una vida de treball, sacrificis i lliurament als seus éssers estimats, acaben els seus dies en petites habitacions compartides, amb poca il·luminació, sense banys propis, amb els seus quadres, fotos i records poblant cada centímetre dels pocs metres de parets entre els que passen bona part del dia mirant la tele o mirant per la finestra, encara que semblés que el que realment estan veient està dins: els records. Almenys, fins que comencen a evaporar-se.

***

La vellesa no és homogènia, però en una residència, poques vegades s’escapa a la tristesa. I més en aquest context en el qual poc s’escapa de la tristesa o, almenys, la mélancovid, com va definir l’estat d’ànim global el diari francès Libération en una de les seves portades. Però entrar en una residència, sigui quan sigui, té alguna cosa de xoc contra el nostre imaginari col·lectiu. En ell, l’ancianitat es vincula amb la figura dels avis i àvies, aquests éssers als quals la vida els dóna una segona oportunitat per gaudir, per primera vegada, de la infància, i que es converteixen en els herois dels seus néts; ser ancià també ens ressona a la saviesa que donen els cabells blancs.

Però la vellesa, la vellesa a la que menys volem mirar, són també cossos que ja no parlen, que no caminen, que no miren a l’interlocutor que busca la seva atenció; boques que es resisteixen a obrir-se per prendre una pastilla o perquè una espècie d’astronauta arrossegament un frotis per les seves goles per determinar si el que els pot matar és un nou virus o les malalties cròniques que porten anys patint.

La vellesa són cossos que han parit, criat, o treballat dins i fora de casa a preu fet. Cossos adolorits i deformats als quals els seus amos volen deixar enrere. Cossos que en alguns casos, molts, abans de la pandèmia, ja no eren visitats pels seus familiars, ni besats, ni acariciats. I que si per alguna cosa recorden que són cossos que també mereixen ser tocats és gràcies a les treballadores de les residències.

-Carinyo, anem, que només serà un segon-, li diu una cuidadora a una dona gran a la que porta del braç, amb mans nues, sense guants, fins a la cadira en la que serà atesa per una voluntària de Proactiva.

-Però que bé està vostè per als 95 anys que té-, li diu una estudiant de Medicina que des que va començar l’estat d’alarma passa els seus dies recorrent les residències amb aquesta ONG que va néixer per salvar vides migrants a la Mediterrània. I que ara insufla també vida, encara que sigui sembrant esperança que en la ciència està la sortida a aquest aïllament, a hores d’existències suspeses.

***

-Amb el seguiment dels tests per a l’assaig clínic estem veient que residències que no tenien cap cas positiu, en el transcurs de tres dies veuen morir a 20 residents o més. Els sanitaris dels hospitals i tècnics de les residències són conscients del que està passant, però em temo que la ciutadania no-, lamenta Toni, voluntari de Proactiva.

Toni entén que al principi de l’estat d’alarma s’evités alertar la ciutadania, “tenint en compte el que va passar en els supermercats amb productes com el paper higiènic”. Però a partir d’aquí, considera que “els mitjans de comunicació han alleugerit els efectes de la pandèmia: la gent no és conscient del que està passant; si no, no estaria corrent en grup pel carrer o fent barbacoes. Perquè si és conscient i ho fan, llavors és molt més greu”, conclou, abans de pujar un matí més a la furgoneta amb altres dos voluntaris cap a una residència.

***

-Aquesta pandèmia ens ha donat una bufetada a nivell universal: a totes les classes socials i a tot el món. Les residències són un lloc bastant sòrdid de per si, aparcar a la gent gran en determinats llocs ja ho és. Però abandonar-los d’aquesta manera i veure’ls morir sols, resulta encara més cruel. És com la Mediterrània: una cosa que no volem veure, el silenciem perquè no se sàpiga. Aquestes residències tenen uns recursos humans que també estan afectats per la COVID, que estan de baixa. Ja en condicions normals tenen els seus més i els seus menys, però en aquest context són catastròfiques-, denuncia Òscar Camps, director de Proactiva, amb la mateixa contundència amb què denuncia les polítiques genocides de la UE i els seus governs contra les persones migrants.

Ho fa a la seu de l’ONG, enmig de l’enrenou diari en el qual porten immersos setmanes per donar suport en el control d’aquesta pandèmia. Una qüestió a la qual dedicarem un reportatge en els pròxims dies.

***

María José Carcelén és presidenta de la plataforma 5+1, que porta des de 2017 denunciant a Catalunya la privatització de les residències i les seves mancances.”Quan vam veure el que estava passant a Itàlia i Madrid vam contactar amb la Generalitat perquè sabíem que els centres per a majors d’aquí no anaven a resistir aquesta situació d’emergència: parlàvem de la manca de personal prèvia que no complia amb la ràtio per residents, de la manca d’equipament mèdic i de servei mèdic 24 hores, de l’escassetat d’espai perquè pràcticament totes les habitacions són dobles, de manera que no es podria fer l’aïllament. La primera mesura que exigim era dotar d’EPI als treballadors perquè no hi havia manera que mantinguessin la distància de seguretat amb la gent gran. Si no tens EPI és evident que el virus va entrar a les residències amb els treballadors”, sosté.

I així va ser.

Catalunya ha estat, només per darrere de Madrid, on més persones han mort a les residències segons les dades proporcionades per la pròpia comunitat. I cal tenir en compte que només es comptabilitzen aquells als quals se’ls va realitzar el test -i va donar positiu-, una minoria, o van morir amb símptomes molt evidents de COVID-19. Més de 3.400, el 57% del total de la comunitat, segons ha publicat RTVE.es. A més, l’ens públic informa que el Departament de Salut de la Generalitat ha comunicat que fins ara són 13.196 les persones diagnosticades de coronavirus en geriàtrics i 35.931 són casos sospitosos. La Fiscalia General de l’Estat ha obert 140 diligències penals a residències, de les quals 69 es troben a la Comunitat de Madrid i 24 a Catalunya.

En el seu últim informe, publicat la setmana passada, el Defensor el Poble ha tornat a exposar que “el model de residències necessita una revisió profunda per aconseguir que hi hagi un nombre suficient de places i en què es presti una atenció de qualitat centrada en l’individu, la seva dignitat i els seus drets”. Per a això, seria fonamental que s’augmentin les inspeccions i que es garanteixi l’atenció mèdica i d’infermeria en els centres.

***

-La meva filla i el meu gendre van plorar quan els vaig dir que em venia a la residència. Però ara em diuen que vaig ser molt generosa per haver-ho fet per deixar-los lliures. Només em penedeixo d’haver-ho fet tan aviat: porto aquí 14 anys.

Rosa (nom fictici per preservar la seva identitat) té 78 anys. Pregunta si l’home de l’habitació d’enfront segueix viu. Tem que aquesta tos que sentia de lluny, i que ja no escolta, fos per coronavirus. Porta més d’un mes sense poder sortir de la seva habitació, de tot just uns sis metres quadrats. Una treballadora li informa que el seu test de COVID-19 ha donat negatiu.

-Que bé. No li deuen haver dit a la meva filla encara perquè no m’ha cridat. Quina alegria s’emportarà. I quan podrem sortir? -, pregunta abans de prestar-se com a voluntària a participar en l’assaig clínic.

En sortir al carrer, ningú diria que aquest és un país que hauria d’estar de dol.

*Actualització 19 de maig: El pàrquing del tanatori de Collserola va ser clausurat com dipòsit de cadàvers diumenge 17 després albergar més de 3.200 morts per COVID-19 durant els 53 dies de major incidència de la pandèmia.