Margarita Esteve és infermera especialitzada en pediatria i puericultura però des de l’any 1990 ha sigut directora infermera en diversos centres. Des del 2008 ho és a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu. A més, també és presidenta de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres. Aquest any es va presentar a les eleccions a la presidència del Col·legi d’Infermeres i infermers de Barcelona. Com ella mateixa diu a la biografia de la seva candidatura: “La meva carrera professional i expertesa ha estat focalitzada en càrrecs de direcció i d’alta direcció”.
La sortida del pic de la pandèmia de la COVID-19 que ens ha dut de nou a una crisi sanitària és una molt bona ocasió per parlar amb ella.
Comencem amb una pregunta comú aquests dies però sempre necessària. Com valores la gestió de la pandèmia?
Sí. S’ha explicat tant el que s’ha fet… Tampoc t’explicaré tantes coses en essència però si he de fer una valoració en aquests moments seria que s’ha de pensar en positiu tot el què ha passat. És veritat que ens hem hagut d’adaptar d’una manera molt ràpida i això no ens ho haguéssim pogut imaginar mai. Muntar unitats en sis hores i que tothom s’ha posat en marxa i en solfa… S’ha de destacar tota la reorganització del personal, amb noves contractacions i intentant adaptar els perfils professionals a la realitat que teníem.
Ens hem sortit bé i però això volia dir que ningú podia fer festa, ni agafar-se un dia i tothom havia de tenir el compromís de treballar. I aquí va haver-hi una resposta brutal per part de tots els professionals. Una realitat és aquesta però després hi ha tota la incertesa de tot allò desconegut i la por al contagi.
Com s’ha viscut des d’infermeria concretament?
Nosaltres som infermeres i estem al costat del risc sempre, amb el tema de la sida, amb malalties infeccioses… La gent es protegeix mentre nosaltres estem acostumats a conviure-hi. El què sí que és veritat és que la COVID és una malaltia totalment desconeguda, amb un contagi molt ràpid i on la gent feia unes evolucions de manera molt ràpida… En qüestió d’hores passava de tenir símptomes molt lleus a estar molt greu. Això emocionalment tindrà un impacte molt gran. Les pors han estat un determinant en tot el procés, de fet.
Dit això, problemes que penso que vam tenir va ser el material i la incertesa de totes les EPI. Jo crec que material no ens en va faltar però sempre hi havia la preocupació de si l’endemà en tindríem. Això va marcar una restricció i es va viure molt malament i es va viure molt malament. I les infermeres de primera línia més que ningú.
Es va haver d’innovar i fer molta pinya
Com a coses positives parlaria del treball en equip. Tothom ajudava tothom amb una predisposició i un compromís… També institucional. Crec que s’ha de ressaltar perquè va sorprendre com tothom anava dient «el què calgui». És una de les coses bones que hem après i també com hem sigut capaços de reinventar-nos. Això de dir ‘escolta, jo he de fer el què calgui i miro bé com ho faig i amb quina rapidesa ho faig’.
Entre fer el què calgui estava fer d’enllaç entre malalts i família
Sí. La manera de relacionar-nos també ha canviat tant entre nosaltres com amb les famílies. És un tema cabdal com afectava emocionalment l’aïllament dels malalts que teníem ingressats, que lògicament els havíem de tenir aïllats, i com les infermeres intentàvem que no es perdés aquesta relació amb la família a través de telèfon, a través de tauletes… Hem d’aprendre per si hi ha un possible brot de cara el futur i no fer els mateixos errors que s’han fet durant el procés perquè hi ha hagut moltes coses millorables evidentment.
Fa dos anys es deia que la sanitat catalana necessitava un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Ara hi ha hagut contractacions puntuals però ja s’han anat rescindit els contractes. No sé si hagués sigut una bona oportunitat per canviar ràtios
Sí, però pensa que això és un tema econòmic. A falta de personal i com hi ha molta por que hi hagi rebrot, hem fet dues coses: intentar concentrar les vacances del personal de juny a setembre per garantir que la gent pugui descansar. Si la gent vol fer vacances a l’octubre, tu no pots garantir que les puguin fer perquè tothom està parlant del rebrot octubre-novembre. Per tant, nosaltres com organització tenim molta por d’això. També hem intentat fer contractes llargs. Hem intentat allargar a 10 mesos alguns i sobretot les infermeres de la UCI o de llocs molt especials tenen contractes de 12 mesos. Perquè les necessitem i hem d’estar preparats per si ve un rebrot.
A banda d’això, algun dia s’ha de replantejar realment la ràtio. És un tema econòmic, sí. Però a part de dir ‘ai les infermeres, molt necessàries però no fem res’ hauran de passar d’allò que es diu a fets. Que pensa una cosa a més, la gent està molt cansada. Tenim els dos extrems: infermeres que ploren molt i infermeres amb molta agressivitat. És el què estem veient i és un tema de cansament, és un tema que no hi ha manera!
Políticament s’han de replantejar què fan. A mi em preocupa molt veure la gent així de cansada. No sé si aguantaran. La crisi dels últims anys s’està tornant a posar en evidència una altra vegada. La gent està reivindicant… Vam perdre el 5%, hem destapat molts temes laborals… i la gent està dient ‘escolti torni’m allò que és meu i arregli com està això’. I això implica a tothom. Jo no sé si això aguantarà sinó es prenen decisions. Des de la conselleria estan dient que incorporaran canvis… s’ha de veure però en tot cas, no podem fer veure que tot va bé i alguna cosa s’ha de fer. No pot ser un tema només de bones voluntats, calen accions que reafirmin tots els temes que hem comentat.
Davant la crisi sanitària, políticament s’han de replantejar què fan. No poden ser només bones voluntats, calen accions
Al llarg dels anys s’han anat reivindicant demandes concretes sectorialitzades però ara s’ha fet veure la imatge de sanitaris en general. Això tornarà a desdibuixar-se?
Va haver-hi un moment que només es parlava d’herois. Aquí no hi ha herois aquesta és la nostra feina i a nosaltres com a professional ens toca fer-la. És veritat que emocionalment ha estat molt dur i si que és d’agrair tot el què ha fet la població però una vegada passa això dius: ‘escolta, tanquem el parèntesis i obrim-ne un altre’. Hem d’obrir un parèntesis de debat: què fem amb el model de salut que tenim, què fem amb els professionals, com podem retenir el talent perquè la gent no marxi, com podem millorar les condicions laborals…Hi ha una sèrie de temes que són motiu de debat i ha de ser un debat polític i les infermeres hem de ser dins d’aquest debat polític. Cada vegada que es parli de salut hem de ser-hi i el gran reconeixement és posar en valor el què nosaltres sabem. Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut.
Enmig d’aquesta pandèmia hi ha hagut l’aprovació d’uns pressupostos que potser no han tingut en compte evidències que s’han vist durant aquests dies en ser uns números posposats des de fa tres anys…
Clar. És així. Quant de temps fa que la Primària està exigint recursos? S’atreveixen a dir que la Primària és poc resolutiva però és que perquè ho sigui necessita més professionals. Ells tenen les ganes de poder formar-se i arribar a tot però els hi falten mans i no poden. Si plantegem el futur, s’ha de fer una reflexió molt seriosa de tot aquest tema.
Sobre el sistema de salut que es vol… Només el plantejament sobre Ferrovial ja diu molt. Des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres, que presideixes, vau tuitejar que «la gestió dels rastrejadors de la COVID-19 l’ha de fer l’Atenció Primària».
Clar. Això ha sigut com una bomba i ha desanimat molt. La Primària ja estava fent aquest seguiment. Ho estava fent i demanava recursos per poder-ho fer millor des del dispositiu que toca. No calia fer un encàrrec fora. Aquestes són decisions que no ens toca prendre a nosaltres però igualment volem demostrar el desacord en aquest tema.
No teniu el poder per prendre decisions però ve se us hauria de consultar com experts
Ja saps que això a vegades és complicat.
Tornant a ‘tothom ha fet de tot’, persones especialitzades s’han hagut de redibuixar i aprendre moltíssim. Sobre el debat de les IIR, els títols, les infermeres sense especialitat… Cap a on camina?
A quiròfan tu no pots tenir una infermera que no té una especialitat, un màster o una formació en quiròfan. No ho pot fer una infermera generalista. Això s’ha vist, el tema de la UCI i els malalts crítics amb la pandèmia s’ha posat en evidència. Una infermera que té un malalt crític ha de tenir un coneixement concret.
Que surtin les especialitats és un tema de reivindicació de fa anys. Ara mateix tenim poques especialitats reconegudes i és un tema pendent i una necessitat. Per exemple, ho és tenir infermeres de pràctica avançada. Hi ha una quantitat de reptes dins el món sanitari i dins el col·lectiu infermer que s’han de tocar i s’han de posar sobre la taula.
Te n’adones que no tothom pot fer de tot. Les infermeres tenim coneixement però cada cop tenim coneixement més específic de cara el pacient que estem cuidant, sobretot en els hospitals terciaris. En els terciaris te n’adones que no tothom serveix per tot. Un malalt fràgil ha de tenir algú que sàpiga tractar-lo. Tu no pots curar igual una persona de 90 anys que una de 30. Tenen unes característiques totalment diferents i això ho dóna el coneixement i l’expertesa i hem de caminar cap aquí.
Aquests dies amb la pandèmia hem tingut infermeres generalistes amb pacients crítics i això ha sigut un problema. Hem hagut de formar la gent de pressa i això també ha generat molta angoixa… Al final ens hem sortit bé perquè hi ha hagut una col·laboració i un treball d’equip brutal però ha sigut dura l’experiència. En resum, les especialitats s’han d’abordar i en un futur pròxim. No podem esperar però és un tema que no depèn de nosaltres, depèn de Madrid…
Ens han de tenir en compte i hem de formar part del debat agradi o no perquè un sistema de salut sense les infermeres no és un sistema de salut
A banda de les especialitats també s’ha obert un debat sobre el treball a distància i la tecnologia.
Ens hem de reinventar. Tecnològicament ens hem de reinventar. Tot i que la nostra professió té a veure amb la presència i el contacte amb el pacient i difícilment una màquina et pot suplir. Però sí que és veritat que són instruments que et poden ajudar molt a calmar, que estigui tot més controlar i evitis la presència a l’hospital. Jo penso que és bo això perquè moltes vegades els pacients vénen molt a l’hospital i potser és una manera d’evitar-ho i poder fer un bon seguiment.
Per reduir les llistes d’espera i esponjar pacients suposo però perquè no s’allarguin aquestes s’hauria de triar què és prioritari i què és sí o sí presencial.
És el què estem fent ara amb l’excusa que les saletes d’espera no poden estar plenes. Estem fent consultes matí i tarda i flexibilització d’horaris per evitar aglomeracions. Si hem d’evitar que el malalt vingui cada dos per tres, doncs fem ús de la visita telefònica per fer seguiment. De fet és el que s’ha estat fent durant tota la pandèmia, aquest seguiment, quan la visita no podia ser presencial. I la veritat és que els resultats són òptims. És un tema treballar-ho i perfeccionar-ho.
Sense deixar de banda l’anàlisi de l’accessibilitat del pacient
Està claríssim. Has de valorar tot el perfil dels pacients. No tots poden fer visita telemàtica però hi ha molt pacient que sí, que si tu el truques i li dius que com està, que què li sembla, com es troba… ‘escolti que el veuré d’aquí un mes o el tornaré a trucar en 15 dies’!. Hi ha un tipus de pacient que es pot beneficiar d’aquest funcionament. Però mai es pot suplir la presència.
