En l’àmbit professional i personal, les vides de totes han canviat. Viure, com elles, en primera línia la Covid-19 és una experiència que ha canviat l’organització de la mateixa vida i la dedicació al seu treball. Amb aquestes entrevistes volem recollir el seu testimoni i vivències i fer un humil però sonor reconeixement. La primera entrevistada és Rosa Coll.
Rosa Coll Jordà és metgessa especialista en hematologia i hemoteràpia. Des del 2010 treballa a Institut Català d’Oncologia, actualment a la unitat d’Hospitalització de ICO-GIRONA (Hospital Josep Trueta). És la responsable del tractament de la leucèmia aguda i el trasplantament hematopoètic del servei. Des del setembre del 2010, és professora associada a la facultat de Medicina de la Universitat de Girona. És mare d’una nena d’un any i mig.
Quina és la teva feina actualment?
Dins la meva especialitat hi ha diferents subespecialitats. Jo sóc hematòloga clínica i em dedico a la cura directa dels pacients amb malalties hematològiques. Actualment treballo a la unitat d’hospitalització, on tractem els pacients d’alta complexitat, sobretot pacients amb limfoma d’alt grau, leucèmies agudes. Coordino la unitat de trasplantament autòleg de progenitors hematopoètics. Per tant, podríem dir que em dedico a la cura dels malalts hematològics que precisen ingrés, en una població de referència de tota la província de Girona. A part de la meva tasca assistencial també em dedico a la formació del metge intern resident (MIR) d’hematologia que estan en el nostre servei, així com la formació dels estudiants de medicina. També participo en múltiples grups de treball autonòmics, nacional i internacionals de leucèmia aguda i trasplantament de progenitors hematopoètics.
Com vau viure a l’hospital la primera onada de la pandèmia?
La primera onada ens va enganxar poc preparats. En l’àmbit científic, ningú tenia cap informació del virus. Encara que sortien publicacions des de la Xina, no eren a revistes de primer impacte i, per tant, ningú ens havia format o preparat pel que veuríem. Els hospitals no estaven preparats amb els EPIs necessaris per prevenir de la Covid. Tampoc teníem clar com empitjorarien de ràpid aquests pacients i com era de necessari tenir respiradors i equips d’intensius. I, el més important, no estàvem gens preparats pel diagnòstic. Fer una PCR era missió impossible, no només no hi havia “bastonets” PCR, sinó que només es feien en casos molt concrets. A les comarques de Girona, a més, ens vam trobar que el nostre Hospital era el de referència a la província i l’únic que tenia llits d’UCI. I només 16, per tant, es va saturar molt ràpid. Drenar aquests pacients va ser realment molt complicat. Vam tenir la sensació, inicialment, que ningú va mirar més enllà de Barcelona, i van ser els gerents i supervisors que es van moure per intentar aconseguir EPIs i poder fer PCR. El que va ser més caòtic de la primera onada va ser pel que fa a la protecció del personal. Ningú tenia clar quan calia aïllar el personal, amb quin EPI havia de veure els pacients, com ens mouríem per hospital… No estàvem gens preparats pel que ens venia a sobre.
La fragilitat i la gravetat dels nostres pacients fa que l’absència de la família propera ho canviï tot, fent que augmentin símptomes secundaris a la soledat: menys ingesta, ansietat, insomni…
Com és el dia a dia, en el context de pandèmia, amb els teus i les teves pacients?
En la primera onada, fins a aproximadament el mes de maig, la nostra especialitat, amb la fragilitat dels pacients que tracta, i d’acord amb els organismes internacionals, vam decidir aturar tot tractament quimioteràpic actiu i els trasplantaments. Durant dos mesos, molts pacients amb càncer no van rebre tractament pel risc que comportava agafar la Covid en aquells moments, que molt probablement els suposaria la mort. Amb el temps, s’han anat recuperant els tractaments. Ara mateix, el dia a dia és: Anar tot el dia amb una FP3 i una mascareta quirúrgica -no et pots imaginar com ens queda la cara-. A tots els pacients se’ls fa una PCR de control abans de cada tractament. No passem a planta amb la roba de carrer, cal fer-ho amb pijama quirúrgic complet. Només es permet la visita dels familiars una hora al dia, i això sí que és realment duríssim. No fem reunions de manera física amb els altres companys i companyes de feina, és tot telemàtic. Si tenim pacients amb PCR positiva aturem el tractament amb quimioteràpia.
Vas estar confinada i tens companys i companyes que s’han infectat. Com t’ha afectat això?
El dia 22 de març 2020, quan portàvem només uns deu dies amb l’estat d’alarma, una companya de feina va donar positiu en Covid i ens van fer una PCR de control, donant jo també positiu. La PCR va ser positiva en el meu cas durant 42 dies, per tant, vaig passar-los aïllada a casa amb la família. Tot això, a més, amb la nena que encara no havia fet un any, que havia d’estar a casa aïllada. Amb el meu company, vam haver de posar molta imaginació al confinament en aquest mes i mig. Per sort, vaig ser asimptomàtica i, veient que els companys i companyes del servei anaven “caient” per positivitat, vaig acabar torejant la primera onada teletreballant des de casa. Això era molt dur, perquè prenia les decisions sobre els pacients treballant des de casa, donat que el 90% dels hematòlegs clínics van ser positius durant la primera onada. La segona i tercera onada m’ha agafat el peu del canó. Molts pacients nostres han acabat sent positius en Covid, per tant, la major part de la jornada la feia en contacte amb pacients positius. Això sempre fa por. Por a contagiar-te i contagiar la seva família, especialment la part més vulnerable. Una de les coses que ha suposat la pandèmia és una gran sobrecàrrega laboral quan algun dels companys ha hagut d’estar confinat per positiu o contacte amb positiu. Ningú els substitueix i et toca cobrir la seva tasca assistencial.
Els morts per Covid els tenim presents, però ningú pensa en la quantitat de gent que no s’ha diagnosticat de manera precoç de malalties com el càncer pel fet tenir un sistema sanitari dedicat només a la Covid
Com ha estat la relació amb els familiars que no han pogut visitar els malalts?
Personalment, aquesta ha estat la part més dura de tot aquest temps. La fragilitat i la gravetat dels nostres pacients fa que l’absència de la família propera ho canviï tot, fent que augmentin símptomes secundaris a la soledat: menys ingesta, que no es moguin més enllà de l’habitació, ansietat, insomni, el delírium, en els pacients grans. Per sort, el suport de l’equip de psicologia i l’ampliació de tauletes dedicades a videotrucades ha fet que la distància dels pacients i familiars es fes menys feixuga. Ara, informar que el teu familiar ingressat es pot morir per telèfon és una de les coses que mai s’oblidaran d’aquesta pandèmia. Cal dir que hem fet moltes vegades hem fet els ulls grossos perquè algun familiar pugui estar amb el pacient en el moment final de vida.
Què creus que, des de la teva experiència, hauria de millorar?
Crec que aquesta situació ha passat factura al fràgil sistema sanitari. No només pel cansament físic, atès que enganxem una onada rere l’altre, sinó també mental. El personal sanitari necessitaria un break uns mesos per tornar a reconduir la realitat. Els morts per Covid els tenim presents, però ningú pensa en la quantitat de gent que no s’ha diagnosticat de manera precoç de malalties com el càncer pel fet tenir un sistema sanitari dedicat només a la Covid. D’això no veurem els efectes fins d’aquí un temps. Trigarem molt a tornar a la normalitat.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent
