Reportatge

Amor rere la finestra (en temps de Covid)

Són tres quarts d’una i en Xavier ja hi és. Assegut a una cadira, que li ha donat una treballadora de la residència només veure’l arribar, observa a la Carmen a través de la finestra del centre, situat al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona. Ella s’ha quedat adormida i, ell la mira, amb un somriure. «Si puc, vinc cada dia. M’hi estic un parell d’hores, parlant amb ella», diu en Xavier. Ell té 90 anys, i ella en té 92. Es van casar fa 66 anys, i en portaven tres de festeig, i mai fins ara havien estat tant temps separats -excepte quan ell se’n va anar de gira per Europa, però d’això ja en parlarem més endavant-.

En Xavier recorda perfectament el que va passar ara fa tot just un any. «Jo estava dins la residència, fent-li companyia, quan va venir la directora i em va dir: ‘Vostè vagi-se’n quan vulgui, no cal que marxi ara. Però ha de saber que, de moment, no podrà tornar a entrar a la residència. A partir d’avui, tanquem’. Acabaven de venir treballadors de la Generalitat», explica. «Aquestes paraules em van entristir molt. Després de tants anys junts… és tota una vida».

Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, la residència va posar a disposició dels usuaris unes tauletes perquè es poguessin comunicar amb la família, amb l’ajuda d’una treballadora. «Em trucaven i em passaven amb la Carmen. Això ho fèiem pràcticament cada dia». Però de seguida que va poder tornar a sortir de casa, en Xavier va decidir anar-la a veure a la residència, encara que ho fes a través d’un vidre. «La trobava a faltar», diu.

Des de la segona onada, la residència li permet fer-li una visita un cop a la setmana de 20 minuts, amb distància i supervisats per una treballadora. A més, fa un parell de setmanes que també li permeten sortir amb ella a fer un passeig un cop a la setmana. Això sí, sempre que no hi vagi sol. Els acompanya l’Enriqueta, una cuidadora que ajuda al Xavier en la neteja i la cura de la llar i que, sovint, també ve a veure la Carmen a través de la finestra de la residència. «Fa més de 25 anys que està amb nosaltres, és més que de la família», assenyala.

La pandèmia a la residència

La Carmen va ingressar a la residència fa poc més de tres anys. Fa nou anys va patir un ictus i en Xavier la duia a un centre de dia. «La deixava al matí i l’anava a buscar a la tarda. Però va tenir diverses caigudes, va estar ingressada… i els metges em van dir que el millor seria ingressar-la en una residència. Tant les públiques com les privades tenien molta llista d’espera, però finalment vaig trobar aquesta, que és privada», explica.

«El dia que la vaig deixar aquí va ser duríssim», diu. El tranquil·litza, però, el fet que sigui una residència petita -només hi viuen 25 residents-, que fa que l’atenció sigui més personalitzada. «Aquí és la Carmen. En altres residències, on hi ha un centenar de persones, seria la de l’habitació 82».

En Xavier explica que, des que la Carmen va patir l’ictus, li han quedat seqüeles. A més, també ha desenvolupat Alzheimer. «Ara ja no camina ni enraona. Ha anat degenerant. Fa uns anys, podies tenir una conversa amb ella, però ara ja no. Però em reconeix, i també reconeix els fills i els nets», diu. Tenen dos fills, una noia que viu a Saragossa i un noi, que viu a Girona. «Quan poden fan una escapada i vénen a veure’ns, però amb la pandèmia ha sigut tot més difícil».

De cop, deixa de parlar. «Ai, hola, t’has despertat!». La Carmen se’l mira, somrient, i en Xavier li parla i li llença petons. «Sempre faig ganyotes, soc molt pallasso», diu l’home.

Amb la pandèmia, assenyala, ha empitjorat la salut de la Carmen. «Abans de la pandèmia, jo l’anava a veure i estàvem junts a la sala o a l’habitació. Li vaig portar un àlbum de fotos de la família, i cada dia li ensenyava, perquè els recordés. Però ara ja no ho puc fer. Aquí els intenten motivar, amb dinàmiques per activar la seva ment, però ho fan col·lectivament. Ella necessita una altra cosa», sosté en Xavier.

«És trist, però ho hem d’acceptar. Va venir tot de cop, i la cosa ha anat així», reconeix, resignat. «Abans entrava per la porta i em rebia amb molta alegria. M’entristeix una mica veure com ha anat empitjorant, però quan vinc aquí procuro estar sempre bé i content. Tinc els meus moments, però s’ha de fer el cor fort. Oi que sí?», diu, dirigint-se a ella.

Ell explica que, durant aquests mesos de pandèmia, no ha passat por. «He seguit molt les recomanacions. Si em toca, doncs ja em tocarà. Però por no n’he passat. No surto gairebé de casa, només pel necessari: per anar al supermercat, a la farmàcia, al metge, quan em toca, i per veure-la a ella», assenyala. Tampoc el seu dia a dia ha canviat massa, tot i que sí que reconeix que ara fa menys activitat i es mou poc. «M’he tornat bastant mandrós» (riu).

Osca, el punt de partida

En Xavier va fer la carrera de música al Conservatori del Liceu, i era trompetista. El 1955 va anar amb la seva orquestra de Barcelona a tocar a la Festa Major d’Osca, i allà va ser on va conèixer la Carmen, originària d’Aragó. «Jo la vaig fitxar. Va ser com un flechazo», diu. Un cop va tornar a Barcelona, van estar sis mesos intercanviant-se cartes, fins que ella va venir a viure a Catalunya, ja que hi tenia família. «Eren altres temps. En aquell període li vaig fer una carta al meu sogre demanant-li permís per sortir amb la seva filla. Aleshores jo tenia 25 anys».

La carrera d’en Xavier com a trompetista va ser curta, ja que el 1962 va penjar la trompeta per no tornar-la a tocar mai més, i es va dedicar a la publicitat, mentre que la Carmen treballava en una fàbrica de mitges. Però durant la seva trajectòria musical va tocar amb artistes de renom internacional, com Luis Aguilé, Núria Feliu o Los 3 Sudamericanos, i va fer, fins i tot, una gira de sis anys per Europa. «Durant aquells anys, amb la Carme ens vèiem intermitentment. Jo venia quan podia i ella també va venir a l’estranger una temporada».

Després d’aquell període separats, han estat sempre junts. Fins que la pandèmia els va tornar a separar durant uns mesos. Aquests mesos l’han fet pensar molt, al Xavier. «Com que tens moltes hores per pensar, penses en la família, en els que se n’han anat… en els que segueixen aquí, aguantant. A vegades també penso en els sanitaris, en com deuen estar vivint aquesta situació. Jo sortia cada nit al balcó a aplaudir-los».

La pandèmia també li ha fet pensar més en la mort. «Sempre evitem pensar-hi, però un dia o altre ha d’arribar. Ho tenim ben segur. Jo hi penso a vegades, i també penso en ella. Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix».