Anàlisi

Cap a una nova edat mitjana?

En algun moment de la meva vida vaig sentir una efímera passió per l’Edat Mitjana. No em preguntin el perquè. No ho sabria dir. Era un sentiment similar al que tenen els infants actuals per al món dels dinosaures. Vaig llegir tota mena de llibres sobre l’època, les seves societats i els seus personatges. Això sí, sense cap ordre ni concert. Mancat de mètode. Els despatxava tal com arribaven. I és per aquest motiu que no em considero un expert.

Es tracta d’un període llarg en la història de la civilització occidental: gairebé mil anys, entre la caiguda de l’imperi romà (finals del segle cinquè) fins al Renaixement (finals del segle quinzè), coincidint més o menys amb l’invent de la impremta i l’arribada de Colom a Amèrica. No eren dos límits nítids, sinó desdibuixats dins de llargs períodes de transició. I al bell mig, el temut any 1000, quan s’havien de complir les previsions de l’Apocalipsi. La fi del món. D’això, res de res. I la humanitat va recuperar l’esperança.

Amb el temps, la meva curiositat es va anar diluint, encara que no va desaparèixer del tot. I de sobte, es va veure atiada en publicar-se (l’any 1980 en italià i després en castellà i català) la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa. Va significar, per a mi, una autèntica batzegada. L’he llegit diverses vegades, i encara em sorprèn. En especial, el seu rerefons teològic. Sis anys més tard, es va estrenar una excel·lent versió cinematogràfica (sense els subtils debats sobre essències espirituals), que també he vist repetidament, tot i el desgrat de l’autor de la novel·la.

No vull entrar en la polèmica sobre si l’Edat Mitjana va ser una etapa especialment fosca o, per contra, un interval històric on es va forjar, a foc lent, la gran revolució humanística i científica. Doctors té l’Església. La meva sensació, condicionada per la meva afecció al pensament innovador (basat en la ciència), és que sí, que efectivament, l’Edat Mitjana va ser un llarg moment boirós, obscur, amb instants tenebrosos i alguna espurna de llum.

Abans de publicar El nom de la rosa, l’any 1972, Umberto Eco havia escrit (i jo havia llegit) un capítol d’un llibre col·lectiu amb el títol La nova edat mitjana, al costat de Furio Colombo, Francesco Alberoni i Gioseppe Sacco. La idea més compartida consistia en el fet que la societat de finals del segle XX, a causa de les seves profundes contradiccions econòmiques i socials, entre elles el deteriorament mediambiental, corria el risc de derivar en una nova versió de l’època medieval. Les paraules clau eren crisi i caos. En aquest punt s’hi van sumar diversos pensadors, la majoria experts en relacions internacionals. Edgar Morin, filòsof i sociòleg francès, en va fer alguna reflexió pertinent. L’economista Alain Minc, també francès, va publicar un llibre (1993) amb el mateix encapçalament i intenció que el d’Eco i companyia.

La nova mirada medievalista preveia un futur desesperançat.

Llegits i rellegits els arguments i previsions medievalistes, penso que no es pot descartar aquest escenari: retrocés radical de l’economia, naufragi de la democràcia, daltabaix de la civilització basada en la ciència i la tecnologia, fragmentació social definitiva, dissolució dels vincles existents, tendència a la privatització del poder, sensació permanent d’incertesa… I especialment ara, una vegada s’ha publicat l‘informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, avalat per l’ONU. Moltes de les perilloses alteracions que s’observen, i també de les que es preveuen, diu l’estudi, són irreversibles a curt i mitjà termini. És probable que tot això tingui greus repercussions polítiques i socials. I en conseqüència, no es pot descartar la possibilitat que la història entri en un túnel obscur, semblant al dels pitjors estereotips de l’Edat Mitjana.

Caldrà, doncs, combatre les causes de la crisi mediambiental de forma immediata i amb l’ús de totes els recursos disponibles, especialment científics i tecnològics, per a frenar-ne el deteriorament i més tard revertir-lo. Molts ja són coneguts i no els reitero, centrats especialment en la substitució definitiva de tot allò que generi gasos d’efecte hivernacle. D’altres menys mencionats: la pobresa, l’injust repartiment dels béns econòmics, la manca de drets humans, la intimidació permanent de les armes de destrucció massiva, la resolució dels conflictes mitjançant l’ús de la violència, el deteriorament de la democràcia i el creixement dels dogmatismes. Tots aquests factors també amenacen la supervivència del Planeta.

Però la crisi que s’albira pot tenir un reforçament inesperat, un agreujament afegit, si no s’emprenen les reformes amb la contundència necessària, però també amb prudència i intel·ligència. Perquè està emergint un sector apocalíptic, que assegura que ja s’ha creuat el límit de la suportabilitat i que cal fer marxa enrere. En diuen decreixement. I es basa en dos supòsits: no és possible un creixement continu en un Planeta que és limitat, i que la Terra ja no dona més de si. El primer planteja una idea sobre la qual cal reflexionar. Però el segon suposa una visió molt pessimista sobre la capacitat humana de resoldre els problemes mitjançant el pensament avançat. Els mateixos partidaris del decreixement dels anys 80 i 90 del segle passat ja advertien que aquesta solució és molt difícil d’aplicar perquè pot crear un caos irreversible.

En la versió més radical del decreixement, es parla d’eliminar els sistemes de transport actuals, individuals i col·lectius, suprimir les autopistes i carreteres, liquidar els ports i els aeroports, retornar al viatge a peu o en bicicleta, restablir l’autoabastiment alimentari i energètic. Alguns parlen de destrucció creativa. Ni més ni menys.

Enfront del decreixement, m’inclino pel creixement sostenible i solidari mentre hi hagi misèria i gent que mori de fam. Crec que només el creixement sostenible pot mantenir l’avenç de la ciència i la tecnologia, que permetin solucionar els greus problemes que afronta la humanitat. Diguem-ne visió optimista sobre la facultat humana de capgirar els errors, i la capacitat de la ciència i la tecnologia de resoldre problemes complexos. I després, aconseguida una supervivència global, prefereixo la idea d’un creixement proper a zero (o controlat), repartit equitativament, tal com aconsellava fa moltes dècades el Club de Roma.

No estic gens d’acord amb aquells que proposen un decreixement general i especialment econòmic. En primer lloc, perquè significaria la mort de milions de persones ja avui vulnerables (no tenen dret a gaudir d’una societat del benestar?). Provocaria caos i una catàstrofe global. Portaria la civilització envers una decadència potser irreversible. O en tot cas, submergiria el Planeta en una llarga edat obscura, pitjor que l’antiga època medieval. I potser sense perspectives de renaixement. L’amenaça i el temor d’Umberto Eco i companyia es mantenen vius i latents.

El repte és doble: invertir el deteriorament ambiental i el canvi climàtic (salvar el Planeta), i fer-ho sense que això signifiqui un pas enrere en la història de la humanitat. Seguint el fil del missatge de l’ONU, encara hi som a temps.