Les notícies alarmants que venien d’Itàlia i les advertències de companys i metges italians que avisaven que la Covid-19 estava sent molt letal, feien presagiar que el sector sanitari havia d’estar preparat. “Estàvem una mica espantats”, reconeix el doctor Hipòlit Pérez, intensivista de l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. “A causa del número d’ingressos, vam decidir fer torns de 12 hores. Teníem molta angoixa perquè no sabíem fins a on arribaríem. El dubte era saber quan arribaríem al màxim, quant de material feia falta i quants llits calien”.
Abans que es poguessin reorganitzar, l’UCI ja estava plena, igual que la zona de reanimació REA i la unitat assistencial UPA, i el mateix dia que el doctor Hipòlit va tenir els primers símptomes de Covid, van haver d’habilitar la biblioteca en un temps rècord com si fos una unitat de cures intensives. Al març no hi havia prou respiradors a l’hospital per als malalts de coronavirus i els van haver de recollir de clíniques particulars i fins i tot d’animalaris: “Recordo que hi havia un respirador que deia “pigs” (porcs) i un altre que deia “dogs” (gossos). Després vam haver de buscar respiradors antics d’abans del 2000, buscar peces, i també van arribar els respiradors que va fabricar la Seat… Hi havia incertesa sobre què passaria, portàvem tant d’estrès i tanta fatiga que quan em vaig trobar malament ho vaig associar al cansament”.
L’afecte i l’angoixa d’atendre un company
Quan el doctor Hipòlit va tenir febre i va donar positiu per Covid, va haver d’anar a casa, però quatre dies després, en veure que cada cop tossia més, no podia parlar i s’ofegava, la seva dona, que és anestesista en un altre centre, el va portar a Urgències del Germans Trias i li van confirmar que estava greu i que havia de quedar-se ingressat. Era el 5 d’abril. “Sabia que anar a l’UCI era una possibilitat, no teníem mascaretes per a tots i ja teníem companys ingressats. També havíem tingut la mare o el pare d’algun company, a alguns els va anar bé, altres van morir”.
Per la seva experiència, l’Hipòlit sap que atendre un company en aquestes circumstàncies té una càrrega extra: “Ho passes amb molta angoixa, estàs mirant cada dia com estarà, si li falta més oxigen, si haurà claudicat… Hi ha més incertesa, més por, més nerviosisme, perquè quan tu tens un malalt greu i poses tot de la teva part, saps que hi ha una part que no controles”.
A més, com a especialista en cures intensives, àrea en la qual treballa des del 1993, sabia que era possible tenir una pneumònia associada a la ventilació mecànica, per exemple, perquè els tractaments que reben els pacients són molt agressius: “A vegades, no és tant la malaltia per la qual ingresses sinó la factura que et passa l’UCI”.
Tot i això, quan li van dir que havia d’estar a l’UCI, reconeix que va sentir cert “alleujament” perquè necessitava descansar. “Notava la cara de pànic dels meus companys, tenien molta angoixa, i els deia ‘tranquils, que anirà bé’. No estava nerviós. Si et poses nerviós, consumeixes més, i no és bo respirar massa ni massa de pressa. Penso que haver vist malalts em va anar bé perquè sabia, en certa manera, dosificar l’esforç”.
Records de l’UCI com a malalt
Recorda que un dels dies, a l’hora de fer-li una gasometria, que és una tècnica de medició respiratòria invasiva, la companya que havia de punxar-li no trobava l’artèria i va provar més de 10 vegades fins a aconseguir-ho. L’intensivista li deia que no es preocupés, que no passava res, que ho tornés a intentar, i mentre ella es disculpava, ell li donava ànims.
Viure l’UCI com a malalt va anar més enllà del que és estrictament mèdic. Les nits li feien pànic perquè li costava dormir i físicament es trobava pitjor, però quan sortia el sol tenia la sensació de descans. Somiava molt amb l’aire lliure i tenia moltes ganes d’estar a l’exterior. Va tenir un episodi de deliri en què es veia a ell mateix saltant del llit a un lavabo estrany que tenia la tapa d’or i, quan temps després ho va explicar a les infermeres, li van confessar que aquella nit s’havia tret els catèters i ho va embrutar tot de sang, per la qual cosa el van haver de sedar.
El primer dia en què va intentar aixecar-se de la cadira no tenia forces, i és que en els 12 dies que va passar a l’UCI va perdre 10 quilos. L’Hipòlit destaca l’afecte i la suavitat dels companys a l’hora de fer-li les cures i la higiene, i ara comprèn més les persones ingressades que diuen que si no van al bany i s’asseuen, no poden defecar.
Creu que, en el fons, no té un mal record de la seva estada a l’UCI i que va ser un privilegiat, però quan li van donar l’alta ho va tenir clar: va anar a fer el testament vital, per tal de deixar per escrit les instruccions i cures que voldria rebre en cas que algun dia no pogués expressar-ho: “Si m’han d’aplicar mitjans per allargar-me la instància a l’UCI, o si haig de sortir amb un deteriorament que no vull, no cal aplicar-ho. La mort és una cosa biològica que ens ha d’arribar a tots”.
Un equip motivat
L’Hipòlit va sortir de l’Hospital Germans Trias a finals d’abril, i es va reincorporar a la feina el 14 de maig, en un moment en què hi havia moltíssimes baixes, i és que la gran majoria de la plantilla es va contagiar de Covid, si bé només uns pocs van haver de ser ingressats. La tornada va suposar “molta felicitat i molta alegria de veure’ls a tots. Estava contentíssim en veure cadascuna de les persones que em saludaven i em deien ‘ja estàs aquí’, ‘què bé que hi siguis’. Em sentia molt reconfortat i molt acompanyat. Jo crec que el futur de moltes empreses és que la gent estigui al lloc de feina no com a càstig sinó contenta, en un ambient de comoditat, on hi hagi un equip que tingui en compte la importància de tot el personal. Ara penso no només en metges i infermeres, sinó en auxiliars, tècnics, neteja, tot. Si no està tot molt engranat i tot molt motivat no funciona una empresa, no funciona l’hospital”.
El doctor Hipòlit Pérez es va anar recuperant a poc a poc. A vegades s’ofega en pujar les escales i ha notat una caiguda de la capacitat de concentració, però no sap si ho ha d’atribuir a la Covid o bé a la falta de forma física i a l’edat. D’aquells dies a l’UCI sí que perduren les ganes d’estar a l’aire lliure i la sensació de benestar en veure entrar la llum per la finestra, una d’aquelles petites coses en què fins ara no havia reparat.
