Comunicar notícies difícils una rere l’altra, estar en contacte constant amb el patiment i veure molta gent morir són aspectes quotidians d’alguns professionals d’infermeria que generen sentiments de tendresa, pena i empatia, però també d’estrès, ansietat, falta d’energia i esgotament. És el que es coneix com a fatiga per compassió.
“La fatiga per compassió és una síndrome, és a dir, un conjunt de signes i símptomes que afecta els professionals que estan en contacte amb les vivències traumàtiques d’aquelles persones a qui atenen”, explica l’Ester Arimon, infermera a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora de la tesi Vulnerabilitat emocional en els equips d’infermeria davant l’exposició al trauma: l’impacte de cuidar.
En el cas concret dels professionals de la salut i del col·lectiu d’infermeria, aquesta afectació pot esdevenir “pel contacte permanent amb situacions de trauma i mort, en absència d’eines per manegar aquesta proximitat”. Això té conseqüències a la salut i interfereix la vida personal i professional.
La situació de la pandèmia de la Covid-19 ha ajudat a visibilitzar aquest assumpte, però l’Ester Arimon insisteix que no és un aspecte nou. La diferència és que, especialment les primeres setmanes i mesos del coronavirus, mai s’havien trobat amb tantes defuncions i la impotència i la pressió eren molt altes: “Tornaves a la feina l’endemà o després d’un dia de descans i els que hi havia, ja no hi eren”.
Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà.
“Vam travessar els límits del que era possible”
El personal d’infermeria ja partia d’una base complicada en termes de fatiga per compassió, però durant la pandèmia s’ha sumat l’angoixa de no saber exactament què fer o de no saber quan s’acabarà. “No trobo un drama superior una mort de Covid que d’una altra patologia, però s’ha afegit una pressió i una incertesa que no es produïen i la sensació que estàs posant en risc la teva vida és molt forta”.
“La pressió que han rebut institucions i professionals costa d’explicar a qualsevol persona que no ho ha viscut. Tant professionals com usuaris sabem que el sistema no és infinit ni infal·lible, però ens vam bolcar sense qüestionar-nos quin era el nostre paper i la sensació és que vam travessar els límits del que es creia possible, malgrat la por”.
Per a l’Ester Arimon, entre els equips d’infermeria, que són els que més temps passen amb els pacients, va haver-hi sentiments d’impotència, desesperança, incomprensió i tristor en veure situacions extremes que mai es van imaginar. Tot i això, van estar al peu del canó. “M’ha sorprès de quina manera la tensió i la fragilitat de tots ens ha cohesionat per convertir-nos en més que companys. M’ha sorprès la capacitat de seguir, d’aguantar”.
No obstant això, és imprescindible interioritzar que “el sistema de salut no pot salvar totes les situacions”. “Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà”.
Professionals que es plantegen deixar la professió
Per a la infermera, en un hospital de màxim nivell com el Clínic, el personal veu casos molt durs, com quan el malalt és una persona molt jove o quan hi ha un accident greu de trànsit. “Les infermeres atenem permanentment la salut de les persones i les seves famílies. La bona comunicació amb aquestes persones i l’empatia necessària per entendre i tenir cura de les situacions de malaltia, compromet les infermeres en qualsevol entorn, però algunes unitats com urgències, oncologia o les UCI, les exposa a situacions extremes per l’extrema gravetat dels pacients”.
Precisament, una de les conclusions de l’estudi, que la infermera va començar abans del coronavirus i va revisar durant la pandèmia, és que un 25% de les persones enquestades s’ha plantejat deixar la professió i un 50% ha considerat deixar l’UCI o urgències per anar a altres serveis, com l’Atenció Primària, on no estiguin permanentment en contacte amb la mort.
Per a l’autora de la tesi, és crucial entendre que, si bé el pacient i el seu entorn han d’estar en el centre, és necessari donar formació sobre com orientar l’atenció i la cura, tot oferint una sèrie d’eines sobre gestió emocional en situacions exigents. “Moltes situacions creen inseguretat en el professional respecte què dir o no dir, si estar present o respectar l’espai, sobre si allò que s’ha fet, dit o omès era el millor que es podia fer. Es creen preguntes, debats, incerteses per a les quals no estem preparades”.
Acompanyar les famílies en un moment tan traumàtic com la mort d’un dels seus membres, especialment si és molt jove, és molt impactant. “Les famílies no ho entenen. I com acompanyes aquella família? L’acompanyament que ofereixes és fonamental perquè més tard no tinguin preguntes que els ressonin sense resposta. Et planteges si es pot arribar a entendre què és el que estan vivint i què necessiten. Moltes vegades, tu t’emportes aquests pacients a casa, és un rere l’altre, no has fet net d’un i ja tens un altre. És especialment dur quan el pacient et recorda algú proper o quan has passat per un cas semblant i el segueixes revivint en els casos nous”.
Durant el treball de camp, la investigadora va enquestar més de mil infermeres de quatre unitats de 14 centres diferents i la gran majoria va considerar imprescindible donar aquest tipus d’informació i formació durant el període acadèmic per tal d’exposar la magnitud del problema. “Moltes companyes es van acostar per separat a preguntar alguna cosa més, amb sorpresa respecte no haver sabut veure abans que allò que sentien tenia un nom”.
Per això, l’Ester Arimon subratlla que identificar aquesta fatiga per compassió és la manera de fer-li front. “Fer-ho visible és imprescindible, perquè prendre’n consciència és el primer pas. No es pot afrontar un problema que es desconeix”.
