Ella podria ser la meva àvia. O el teu avi. Com moltes altres, pateix Alzheimer. Però amb això no ens ajustem a la seva realitat: “Estando actualmente en una fase de demencia moderada. Es dependiente para todas las actividades complejas de la vida diaria y necesita supervisión y ayuda para alguna de las básicas. Los déficits cognitivos y funcionales son irreversibles y van a empeorar a medio plazo”.
A principis de desembre, després del seu rutinari passeig habitual, explica a la família que ha caigut, que l’havien ajudat a aixecar-se però que tenia un dolor intens en el turmell dret i al genoll esquerre, on es veien senyals de la caiguda. La família contacta amb el servei de teleassistència, que remet una ambulància. Serà el personal del servei d’emergències el que decidirà portar-la a l’hospital, ja que cal una radiografia. Però, malgrat la seva dependència, per protocol Covid anirà sola al centre hospitalari en l’ambulància. El personal de l’ambulància pren referència dels antecedents l’àvia i anota els telèfons de les seves filles. Serà l’hospital qui es posarà en contacte amb elles. La família insisteix a facilitar-li tant la bossa com el GPS, però els asseguren que no cal, ja que mai restarà sola en cap moment.
Passa una hora d’ençà que l’ambulància ha marxat amb l’àvia, però ningú es posa en contacte amb la família i, per tant, serà la família qui vagi cap a l’Hospital del Sagrat Cor per a saber-ne alguna notícia. Un cop al servei d’urgències, s’informa la família que l’àvia ha estat donada d’alta i ha marxat pel seu propi peu. Sí, ha marxat. Malgrat els esforços revisant tota la zona d’urgències, no hi és. El responsable del servei d’urgències explica a la família que l’àvia estava ben orientada i que era apta per a tornar a casa per si sola, i diu que no tenia cap referència dels antecedents mèdics de la pacient. No estava la informació del SEM en la documentació d’ingrés? No van mirar l’historial mèdic de la pacient? Hi ha massa preguntes per a les quals calen respostes.
Només la solidaritat i la fraternitat de les xarxes socials va permetre localitzar-la gairebé sis hores després, desorientada, amb fred i dolor, pels carrers de Barcelona. Si un centre hospitalari troba normal que una àvia de 80 anys en bata, sense identificació ni diners, que ha arribat en ambulància per lesions, marxi sola cap a casa, sense avisar a la família, tenim un problema molt greu.
Si després que doni voltes durant hores per Barcelona sense rumb, el Departament de Salut no depura cap mena de responsabilitats, si com societat no tenim cura dels nostres avis i àvies, com podrem tenir un futur?
Podria ser la meva àvia. La teva. La seva. La de totes. No permetis que pugui succeir de nou.
