Aquests dos anys de pandèmia molta gent s’ha trobat en una situació de precarietat que mai hauria imaginat. Crisi rere crisi es va engrandint el col·lectiu de persones en risc de pobresa i, les persones en pobresa extrema cada cop són més. Segons el darrer informe INSOCAT d’ECAS, el 26,3% de la població catalana està en risc de pobresa i exclusió social, la taxa de risc de pobresa és del 21,7% i la privació material severa és del 6’2%. De les gairebé 400.000 persones registrades a l’atur un 57% són dones, l’Atur femení ha anat augmentant de forma sostinguda els darrers anys i, especialment, des de l’inici de la pandèmia. Tot plegat ha precaritzat la vida de les dones durant la pandèmia i té efectes sobre el seu benestar i el del seu entorn.
En aquest context de crisi els ajuts condicionats no han comportat una millora de la situació ni han significat un fre en les situacions de risc de pobresa. Mentre, les desigualtats han augmentat amb aquesta crisi -ja sumatori de les anteriors-, a nivell econòmic i social i ha evidenciat la bretxa digital i ha fet augmentar la d’edat -més gent jove i gent gran en situació de pobresa i exclusió- i eixample encara més la de gènere.
Les polítiques socials no han estat garantia per fer front a aquests augments i els ajuts i rendes existents, així com els sorgits arran de la pandèmia, com l’Ingrés Mínim Vital, han quedat curtes i han destapat el laberint burocràtic a què se sotmet la pobresa. La previsió de l’IMV no s’ha complert i només s’ha cobert el 20% de l’objectiu inicial -va néixer durant els primers mesos de pandèmia, el juny de 2020-.
La condicionalitat d’aquestes rendes mínimes menyscaba els possibles efectes positius previstos, les condicions d’accés són tan rígides i, sovint, arbitraries que provoquen la cronificació. Les persones amb menys recursos es troben havent de justificar la pròpia situació en un seguit d’embulls dels quals és difícil sortir, retards en els pagaments i errors administratius que provoquen que l’exclusió sigui cada cop més profunda.
L’embolic de la burocràcia produeix, en si mateix pobresa. El sistema de control del “frau” de les persones perceptores d’ajuts socials ha acabat teixint un laberint administratiu inexpugnable per la majoria. Les persones sol·licitants, perceptores i no perceptores, han d’aportar certificació constant i se’ls reclama documentació de la que ja disposa la pròpia administració. L’agilitat administrativa és inexistent i el garbuix és cada cop més gran.
Qualsevol persona que hagi tingut algun petit problema amb l’administració – i més en temps de pandèmia amb la majoria de tràmits en línia- sap que inclús per persones que entenen el complex sistema no és fàcil, imaginem en un context de supervivència, sense recursos digitals i en un maremàgnum d’ajuts i administracions, cadascuna de les quals té una normativa diferent.
Sense embuts: la burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoqui condicions d’igualtat, no les pressuposi. Només pot actuar-se des de l’equitat, la regressió de drets en els darrers anys i la precarització del mercat laboral està produint noves situacions de risc de pobresa i empitjorant les de la ja existent, cal provocar els canvis que facin possible un gir en les polítiques socials. El fet que totes les administracions posin condicionants i agreugin l’estigmatització i dependència està amplificant els efectes socials i les desigualtats.
