Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Els infants no són de goma”. Amb aquestes paraules Jaume Lanaspa, assessor de presidència de la Fundació ‘La Caixa’ s’ha referit a la creença popular que diu que les criatures superen amb molta facilitat qualsevol problema o impediment, sense repercussions greus. “I, en tot cas, les gomes, quan les poses al sol s’esquerden i es trenquen”, afegeix Violant Cervera, consellera de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Ambdós han estat encarregats d’inaugurar la primera sessió del cicle Violència contra la infància, prevenció i reparació, organitzat pel CaixaForum Macaya i el Club de Roma i celebrat a Barcelona.
En la primera de les trobades s’ha pres per objectiu analitzar les conseqüències del maltractament infantil en la neurobiologia del cervell. És a dir: quins efectes té la violència sobre la conducta i la manera de relacionar-se de les criatures. I és que “allò que ens fa emmalaltir mentalment està molt relacionat amb el nostre entorn. El cervell humà és un intermediari entre l’entorn i la conducta que desenvolupem per sobreviure, tot amanit amb la consciència, que ens permet anticipar-nos de les conseqüències de les nostres accions”, ha apuntat Lourdes Fañanás, catedràtica de la UB i investigadora principal del CIBERSAM.
Amb aquesta afirmació, Fañanás apunta a que hi ha una relació directa i científica entre haver viscut una situació traumàtica i acabar desenvolupant dificultats per relacionar-se o per controlar els impulsos. I aquests efectes s’intensifiquen en la infància per una senzilla raó: “els models mentals es construeixen en bona part a la infància, moment en què el vincle amb la realitat és la família. Si hi ha violència familiar de qualsevol tipus, els nens aprenen -i així ho ensenyen al seu cervell- que el món és hostil”, ha apuntat la investigadora.
Una de les grans complicacions de la violència intrafamiliar és que els infants necessiten els seus agressors per sobreviure.
Així, els símptomes més freqüents acostumen a ser el mal comportament, la manca de concentració, l’agressivitat i, en alguns casos, actituds autolesives o depressives. Però aquests només són la punta de l’iceberg. “Les criatures que s’han enfrontat a diverses situacions traumàtiques, més o menys sostingudes en el temps, pateixen el que anomenem trauma complex”, diu Soledad Moreno, psiquiatra infantil de l’Hospital Clínic de Barcelona. “Ens referim a traumes causats per una altra persona, que succeeixen en un entorn que, teòricament, hauria de ser de confiança i del qual no es pot fugir”, afegeix. I és que aquesta és una de les grans complicacions de la violència a la infància: les víctimes necessiten els seus agressors per sobreviure.
“Els éssers humans estem pensats per buscar solucions. Però les criatures no tenen aquesta oportunitat perquè tenen la necessitat de conservar el vincle amb els seus pares, encara que siguin els seus agressors. I, arran d’això, construeixen un autoconcepte negatiu, se senten culpables i mereixedors de la violència, fet que els ajuda a conservar el vincle”, apunta la psiquiatra. Tot aquest context de trauma genera una Síndrome de l’Estrès Posttraumàtic Complex, que es tradueix en regressions, alteracions extremes i desregulació emocional. “Que ningú els hagi acompanyat en aquestes experiències, que els digui que el que senten és normal, fa que invalidin el trauma o que intentin enterrar les seves emocions, perquè no creuen que estigui bé sentir-se com se senten”, afegeix Moreno.
Alteracions en el cervell
La psiquiatra assegura que els adolescents que han patit violència acostumen a reaccionar de manera que es podria entendre com exagerada a situacions normals. “Sovint una olor, sensació o record els poden provocar una regressió a una situació de violència que faci que reaccionin de manera descontrolada”, explica. Aquest comportament, que és una manera d’escapar d’una situació que els fa rememorar el trauma, no és voluntària, sinó que ve causada per una alteració del cervell, recorrent en infants que han sofert violència en una edat primerenca.
Els infants víctimes de maltractament presenten nivells més elevats de cortisol que els fa més sensibles a la por i viure permanentment alerta i estressats.
Així ho afirma Laia Marquès, investigadora de la UB especialitzada en conseqüències neurobiològiques del maltractament infantil. Per explicar-ho ens hem de remetre a la petita infància: durant els primers dos anys, el cervell es desenvolupa en un 80% en base a les experiències viscudes. Una de les més importants és la corregulació: “el vincle entre l’adult més proper i la criatura marca moltíssim. Si el menut no se sent protegit i consolat, el seu cervell es formarà al voltant del dubte de si és o no mereixedor d’ajuda i protecció”. Si això passa, el nadó creix amb uns alts nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès, que ens fa estar alerta en situacions hostils. “Un mecanisme de supervivència que, en alts nivells, és neurotòxic i pot provocar malalties mentals”, apunta Marquès.
Segons s’extreu d’una investigació realitzada al Departament de Biologia Evolutiva de la UB, els infants que han patit maltractament mostren uns nivells constants i més elevats de cortisol, especialment a la nit. És a dir: estan més estressats i acostumen a patir d’insomni. Aquesta alteració també afecta a com es formen els seus cervells. Segons la investigació, “un sobre desenvolupament del cervell primitiu, que gestiona la por, no deixa pas a la formació del cervell racional, que dóna sentit a les coses. També es detecta menys evolució en la zona que regeix la memòria, per tal d’oblidar els episodis traumàtics”, apunta Marquès.
Les conseqüències del trauma, però, no són irreversibles. Així almenys ho destaca Marquès, que apunta que, segons la investigació, els infants víctimes de maltractament que van ser adoptats abans dels cinc anys van ser capaços de reestructurar els eixos dels seus cervells abans de la pubertat. “Com abans reaccionem, millor. La psicoteràpia és efectiva, com també ho és l’educació. Hem de refer els vincles des de l’afecte, no des del discurs. Els cervells danyats són un mecanisme d’autodefensa, que han servit perquè una criatura pogués sobreviure, però que ara els causa problemes. I això mai no és una tria personal. Hem d’acompanyar-los, entendre la seva por des del respecte perquè el nen pugui viure, no només sobreviure”, assegura Laia Marquès.
