A l’altra banda de la taula
La solitud de la consulta li havia acabat fent estralls gairebé sense adonar-se’n. S’havia deslligat no tan sols dels seus pacients; també del seu equip, dels seus companys de trinxera. I no havia estat per no reclamar reiteradament que volia tornar a mirar-los als ulls, que volia tornar a tocar-los, que volia tornar a tenir-los presents davant d’ella, perquè acompanyar en la distància, no és acompanyar. De tant parlar en solitud, la veu se li va gastar i, amb la mirada absent i gairebé sense adonar-se’n, va passar a seure arraulida a l’altra banda de la taula.
