Opinió

De la compassió a l’empatia, i a la inversa…

Parlàvem en un escrit anterior de l’escàs pressupost català en els serveis a les persones. Aquesta infradotació està portant a un deteriorament evident dels serveis públics. És fàcil que les persones afectades en primera línia es puguin sentir abandonades per les administracions i pels seus conciutadans i conciutadanes. Desemparades. Davant situacions particulars o col·lectives, però no generals, viscudes com a injustes, es pot produir un intens sentiment de soledat junt amb la convicció que els valors que prevalen al nostre entorn són insolidaris i egoistes.

És curiós fixar-nos en la terminologia que emprem en aquestes situacions; les paraules que utilitzem no són casuals. Hi ha tota una història darrere l’ús d’unes, i el desús d’altres. Com a exemple, en relació al que tractem, crec que la paraula “compassió” ha estat toscament substituïda per “empatia”. La primera s’ha desterrat del nostre vocabulari, és fins i tot malsonant, i la segona s’ha prodigat i es prodiga a escrits i discursos d’uns anys cap aquí.

No són sinònims, encara que els respectius sinònims poden coincidir. Les definicions són clares:

Empatia: Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona.

Compassió: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri, pena que hom sent davant la desgràcia, els defectes, etc., d’un altre, pietat, commiseració.

Per a mi, el que les diferencia és el “prendre part” enfront del “comprendre”.

Deixant de banda que aquesta capacitat i aquest sentiment ens han de portar a actuar per canviar la realitat que ens els provoca, jo crec que a la nostra societat sobra empatia “formal” i manca compassió. No és suficient comprendre el que està passant, hem de sentir el patiment aliè i ens hem de plantejar com alleugerir-lo; des de la més estricta individualitat fins als temes més globals.

Crec que aquesta necessitat majoritària de sortir impol·luts del patiment que ens envolta, mentre no ens afecti de manera directa, ens porta a comprendre (empatia) el que està passant però no a prendre part del patiment (compassió). El resultat és la sensació d’abandó entre les persones que estan patint en primera persona el pitjor de la situació actual.

Ens fem nostre el patiment dels desnonats i les desnonades?, de qui busca ferralla i menjar als contenidors?, de qui malviu al carrer?, d’aquelles i aquells que fan cua a unes llistes d’espera sanitàries infinites, patint per la seva vida?, de les professionals de la salut esgotades, que veuen empitjorar les seves condicions laborals i la sanitat pública?, de tants i tantes com s’incorporen dia a dia a les cues de la fam?, dels vells i velles amb pensions insuficients sobre els quals recau l’economia de tota la família?, dels migrants que volten desesperats pel món cercant una societat que els aculli?, de tants i tantes com moren als nostres mars?… Crec que en general, com a societat, no.

Quan descrivim aquestes realitats, emprar una o una altra paraula té les seves conseqüències. Es va desterrar “compassió” perquè sonava a religió, i era més asèptic, més neutre, utilitzar “empatia”. I crec que és aquesta asèpsia, aquest distanciament, el que fa a la nostra societat més individualista i insolidària.

No voldria semblar destructiva. Crec que la societat que hem creat i mantenim té altres valors; però aquest de la solidaritat, en tota la seva amplitud i el de la compassió cap a qui pateix, com a col·lectiu o individualment, ens l’hauríem de treballar, també individual i col·lectivament. Si ho aconseguíssim, la nostra lluita per una societat més justa i equitativa seria més profitosa a nivell global i enriquidora en la vessant personal.