Els urbanistes i tècnics de mobilitat no són metges, però la recepten. Al Pla de Mobilitat Urbana actual de Barcelona (2019-2024), com a l’anterior, s’establien com a objectiu un increment d’ús de vianants (+7,5%) i de bicicletes (+129,4%) i una reducció (-26,5%) de cotxes i motos. Perquè incrementar el nombre de vianants i ciclistes no és només bo per a ells sinó per a tota la ciutadania. Una ciutat amb més vianants i bicicletes és una ciutat amb menys contaminació, menys sinistres vials i força menys greus. Una ciutat més saludable i segura.
A Barcelona, bona part de la ciutat, i en particular la trama Cerdà, compta amb unes generoses voreres que conviden a caminar, però sembla que també conviden a aparcar, especialment a les motos. Unes 90.000 motos, segons un estudi de Catalunya Camina, hi aparquen diàriament de forma il·legal a la ciutat davant la comprensió dels agents de l’ordre i la incomprensió de bona part de la ciutadania.
Per casos d’èxit de ciutats com Amsterdam, Copenhague o, més recentment, París, sabem que el repartiment i disseny de l’espai públic és una de les millors eines –per no dir la millor– per aconseguir que la ciutadania es mogui de forma activa. I també que, com diuen molts urbanistes, la pintura no és infraestructura.
La bicicleta, deia Pedro Sánchez fa poc, és una fantàstica alternativa de transport. I tenia raó. És saludable, ecològica, econòmica i tremendament eficient. L’increment del trànsit de bicicletes en els darrers anys a Barcelona ha contribuït a la millora de la qualitat de l’aire i a la reducció de gasos d’efecte hivernacle.
L’augment de carrils bici en els últims dos mandats, passant de 116 km a 273 km, així com d’altres vies ciclables pacificades, ha estat un esforç remarcable, però no ha fet encara que Barcelona sigui una ciutat prou amigable per anar en bici, amb una xarxa de carrils bici segura, connectada i segregada de la qualitat que mereix la ciutadania. Encara avui barris com Horta o Sant Gervasi estan desconnectats de la resta de la ciutat per manca d’infraestructura ciclista.
I si parlem de qualitat, hem de parlar dels carrils bici en voreres (o trams centrals), que ni són bons carrils bici ni són bones voreres, sinó un escenari de conflicte i inseguretat per a vianants i ciclistes. Un d’aquests espais és el tram de Diagonal entre la plaça de les Glòries i Josep Pla, amb múltiples punts d’intersecció entre vehicles que circulen pel carril bici i vianants, com ara les parades del tramvia.
Si volem una ciutat amb itineraris de trànsit fluïd i segur per a vianants i ciclistes és fonamental continuar amb la construcció d’infraestructura ciclista separada tant de les zones de vianants com del trànsit contaminant. És una de les millors maneres d’aconseguir incrementar la convivència respectuosa entre tots els usuaris de la via. Un magnífic exemple d’això és la remodelació, motivada pel tramvia, de la Diagonal des de la plaça de les Glòries al carrer Girona, on s’han creat uns magnífics carrils bici que generaran un increment del trànsit de bicicletes. La bona infraestructura és com una catifa que convida a passar al mode de transport per al qual es crea.
La creació d’aquesta infraestructura comporta una redistribució més justa de l’espai urbà. Vianants i bicicletes deixen de lluitar per les engrunes de l’espai, mentre cotxes i motos han de circular a velocitats menys perilloses en un entorn urbà. No cal oblidar que la DGT estableix la limitació de 30 km/h quan hi ha un sol carril per sentit de la circulació. En aquest cas, la repercussió és encara més positiva: es redueix el risc de sinistre, la contaminació atmosfèrica i, especialment, l’acústica, que tant pertorba el descans del veïnat.
I així com existeix una certa batalla per l’espai entre la mobilitat activa i ecològica i la sedentària i contaminant, també existeix una batalla pel temps perdut als semàfors, programats en bona part per garantir la major fluïdesa del trànsit dels cotxes. Això fa que moltes cruïlles siguin difícils de creuar amb tranquil·litat o sense esperes excessives per als vianants. Una circumstància que es tradueix en inseguretat, especialment quan pensem en gent gran, infants o persones amb mobilitat reduïda.
Així que si realment ens preocupa la seguretat de vianants i ciclistes, escoltem a les entitats que els representen i fem millors les seves infraestructures: Més i millors carrils bici, separats de cotxes i vianants, voreres sense vehicles aparcats i semàfors que apostin per la fluïdesa de la circulació de bicicletes i vianants. Si volem una ciutat més segura, donem-li més temps i espai a qui la fa més segura.
