Browsing: Opinió

L’any 2019, segons el Codi Risc Suïcidi, a Catalunya es van dur a terme 4.486 temptatives i cadascuna d’aquestes temptatives impacta d’una forma directa a l’entorn de la persona en risc (familiars i amics amb els quals conviuen, àmbit laboral, entorn social…). Sabem, a més, que aquestes dades són la punta de l’iceberg de la realitat sobre la conducta suïcida, doncs un 40% dels familiars que busquen ajuda i assessorament a la nostra entitat, no han estat en contacte amb els serveis públics de salut.

En els darrers anys, s’ha posat el focus en la salut mental. Els mitjans de comunicació han contribuït abastament a què cada vegada sigui més natural parlar-ne. Segurament, la pandèmia de la COVID-19 i les seves conseqüències negatives en el benestar de la població expliquen part del fenomen. Al cap i a la fi, tothom n’ha estat afectat, en primera persona o a través d’algú del seu entorn. Una de cada  quatre persones té, ha tingut o tindrà un problema de salut mental. Són xifres que ens han de fer reflexionar, ja que aquest no és un problema del qual som alienes.

La salut mental està sent indiscutiblement una prioritat per a l’Ajuntament de Barcelona, que amb les polítiques endegades en els últims anys ha posat al focus a la necessitat de fer-la visible, treballar contra l’estigma que l’envolta i generar nous serveis i programes que ens han permès explicar que la salut mental ha de ser considerada un element central del sistema de salut. Des de l’Ajuntament, de la mà d’entitats i organitzacions de la ciutat, hem desplegat aquests darrers anys un seguit d’estratègies amb l’objectiu d’aprofundir en què la salut mental deixi de ser una salut de segona.

A la nostra cultura el concepte de salut ha anat evolucionant amb el temps. El terme «salut» es contraposa al de malaltia i és objecte d’especial atenció per part de la medicina. Cada vegada més es parla de la consideració holística de la persona en la qual es té present l’atenció a totes les dimensions de salut: física, psíquica, emocional, social i espiritual. Aquesta mirada àmplia planteja diferents espais per a la intervenció de diferents agents.

El manteniment de l’obligació de portar la mascareta als transports públics i a altres llocs (farmàcies i establiments sanitaris) està resultant polèmic. Bé, per ser més  precisos, motiu de discrepància entre molta gent –que simplement ha deixat de fer-la servir– i la majoria dels salubristes professionals , amb alguna notable i significativa excepció, com la del president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia– els quals consideren que podria ser prematur descartar-la.