Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Què tenen en comú el president Trump, l’artista Ouka Lele i els cantants Madonna i Miguel Bosé? Que són famosos -i per tant influencers- sens dubte. Però, també comparteixen entre ells i amb molta més gent, diferents creences religioses, polítiques, una posició de negació de la realitat de la pandèmia. Per a alguns ni tan sols existeix, per a altres és innòcua i tots coincideixen que la versió oficial de l’OMS i els governs suposa un atemptat a la llibertat individual.
Fins aquí res estrany, sempre hi ha hagut objectors que, en nom de la llibertat -eufemisme sempre atractiu de la voluntat/caprici individual- s’han oposat a les restriccions col·lectives. La novetat és l’abast global de la seva impugnació. I, sobretot, la conjunció d’una amalgama de posicions heterogènies, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra radical, passant pel fanatisme religiós i les teràpies alternatives.
De quina pega tan poderosa es tracta, capaç d’acoblar aquestes peces? Tradicionalment, les masses es cohesionaven a partir de dos fets: l’existència d’un enemic comú i la presència d’un líder que aglutinava, en la seva persona, aquest malestar divers. A partir d’aquest efecte grupal, els integrants de la massa es declaraven germans entre ells i disposats a defensar-se i morir pels ideals compartits. Aquesta va ser la lògica, a grans trets, amb la qual Freud va analitzar la Psicologia de les masses i les seves manifestacions en el segle XX: feixisme, comunisme.
Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre
Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre. I, a més, l’atribució d’autoritat que fem cap a ells és més aviat escassa. La increença en el seu saber fer i en els seus suposats ideals és gran. Fins al punt que una bona part de la societat els considera més aviat cínics, o sigui moguts només per la seva satisfacció. És la conseqüència del que un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va teoritzar en assenyalar com a la contemporaneïtat el gaudi individual prenia el relleu al lloc de comandament, desplaçant l’ideal col·lectiu a un lloc secundari. Pocs es defineixen avui per la seva ideologia (“sóc…”) i molts pels objectes dels quals gaudeixen (“tinc…”).
Què ens queda en comú? Bàsicament, que som éssers parlants, parasitats des de l’inici pel llenguatge (som parlats i desitjats molt abans de néixer i això deixa les seves petjades) i habitem un cos que es fa ressò d’aquestes petjades del dir. El que es diu de nosaltres, ja nadons i al marge de la nostra comprensió, es va escrivint a la superfície corporal. Amb això, gaudim de la vida i construïm les nostres ficcions, ens inventem històries i novel·les de la família i de nosaltres mateixos. No importa la seva exactitud -si non e vero, e ben trovato-, el que compta és la seva efectivitat per guiar-nos en la vida, en les nostres relacions i en la nostra manera de domesticar aquest cos, que no sempre es mostra dòcil i complaent.
La pandèmia ens ha confrontat amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir
La pandèmia ens ha confrontat, precisament, amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, finalment tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir. Ho hem sabut sempre i per això passem tant de temps, les ultimes dècades, tunejant-lo, musculant-lo, depurant-lo, disciplinant-lo. És la nostra principal consistència i de vegades ens resulta amable i moltes altres odiós (és per això que també som experts en intoxicar-lo o maltractar-lo). En qualsevol cas, sempre és una font d’angoixa, d’aquesta por a la por tan contagiosa, com estem veient. No és casual que entre els “líders” negacionistes trobem entrenadors corporals (ioga, condicionament físic, teràpies alternatives…).
En aquest odi de nosaltres mateixos, que es genera pel que ens resulta poc amable de les nostres vides i maneres de ser, hi ha la clau del comú que ens agrupa. Els moviments negacionistes són bombolles on ressona l’odi de cada un en una veu aparentment comuna. L’enemic comú no és altre que ells mateixos, però la veu amplificada de les xarxes socials i l’impudor d’alguns, el projecten en els altres: governs autoritaris en la pandèmia, col·lectius immigrants en polítics racistes, reivindicacions feministes en discursos masclistes.
Tots alimentem aquest odi que nega la nostra condició essencial de precaris, i per això tots preferim no saber i acollir-nos a qualsevol creença, per fantàstica que sigui: des que existeixen els Reis Mags fins que la terra és plana o que el nostre fill només beu cervesa sense alcohol i no fuma quan surt de botellot. La diferència és que alguns es neguen a assumir que el seu cos de vegades s’independitza i mostra la seva pitjor cara, la de les arrugues, la fragilitat, el gaudi desbocat de l’abús o el maltractament, la decrepitud. Prefereixen pensar que és culpa del govern i de compartir la seva veritat amb milers d’anònims internautes els servirà de cuirassa protectora. La ironia: es treuen la màscara per emmascarar(-se) aquesta realitat. Després, per descomptat, hi ha els cínics professionals, disposats a treure rèdit d’aquest riu regirat.
