Per raons que no vénen al cas, aquesta tardor està sent una temporada alta pel que fa a congressos, almenys per a mi que he hagut de preparar mitja dotzena de xerrades per complir amb diversos compromisos en diverses ciutats i diferents països. Una mica estressant però, al cap i a la fi, aquesta és també una de les missions o deures que se’ns encomanen als que professem a la universitat.
Els congressos mèdics deixen bastants buits per a altres activitats que, sobretot si visitem una ciutat que desconeixem, se centren en la cultura i la gastronomia locals. També ens deixen temps per reflexionar sobre el sentit d’aquest tipus d’activitats; vull dir la seva utilitat pràctica, la seva eficiència, podríem dir fins i tot. Com que els organitzadors i els nostres amfitrions inverteixen uns diners en convidar-nos a participar i a presentar els nostres treballs, seria lògic pensar en alguna forma d’objectivar els beneficis de tanta despesa. Encara estem lluny.
Tan lluny estem de provar que les comunicacions i conferències que es dicten en els congressos reverteixen d’una manera clara en benefici dels pacients, que la seva utilitat i conveniència s’han posat més que en entredit. Això no vol dir que s’acabin, ja que en realitat els congressos mèdics són ja de per si una indústria consolidada de la qual viuen molts agents involucrats i tenen, per això, una dinàmica pròpia que poc té ja a veure amb la ciència i cada vegada més amb l’economia i el PIB. Les reunions mèdiques són en l’actualitat un negoci de gran calibre, especialment per a les ciutats amb major atractiu turístic, cosa que sempre es busca en aquestes ocasions. La indústria relacionada amb fàrmacs, proves de laboratori o instrumental quirúrgic és la que realitza les inversions més quantioses de les que viuen les agències de viatges, les empreses organitzadores d’esdeveniments, els hotels, les companyies aèries, etc. Per aquest motiu, entre altres raons de menys pes, els preus dels medicaments i dels aparells quirúrgics quadrupliqun o quintupliquin, almenys, els costos reals de producció. Avui en dia, les inversions realitzades en el màrqueting sanitari sumen quantitats tan grans que sorprenen qualsevol.
No obstant això, segueix sent pertinent preguntar-se per la conveniència i utilitat dels congressos. No es tracta aquí d’amenaçar a tots els actors interessats en aquest avantatjós negoci, sinó d’introduir certa racionalitat i propiciar una reflexió sobre el que fem. En un clarivident article publicat el 2012 a JAMA -el vaixell insígnia de la poderosa American Medical Association John Ioannidis es preguntava si els congressos mèdics tenen encara alguna utilitat i, si aquest fos el cas, per a qui? Escriu Ioannidis que el mètode de selecció i presentació dels resums és clarament permissiu (cal congregar el màxim nombre de congressistes possible) i, a més, la gran majoria de comunicacions que es presenten mai arriben a ser publicades com a treballs complets. La influència de la indústria en els programes científics és cada vegada més patent, ja no en sessions esponsoritzades directament sinó fins i tot en sessions plenàries. Un recent estudi sobre els congressos que anualment celebra l’Association of Clinical Oncology (ASCO) revela que el percentatge de presentacions orals finançades per la indústria augmenta en funció de la rellevància i l’audiència de la sessió. Ioannidis conclou que la importància científica dels congressos mèdics és pràcticament nul·la, particularment en l’era de la comunicació ràpida i fàcil en la qual ens movem i que faríem millor en invertir els diners que es dissipa en ells en desenvolupar mètodes de comunicació i formació alternatius més eficients i menys contaminants. Per si els arguments sobre l’eficiència dels congressos fossin pocs, Ioannidis ens proporciona una dada interessant: la petjada de carboni d’un congrés de mida mitjana aconseguiria les 10.000 T de CO2.
Una última reflexió: la gran majoria dels congressos estan promoguts per societats científiques (i les seves corresponents fundacions) cada vegada més nombroses i cada vegada més (super) especialitzades amb el suport econòmic d’aquella part de la indústria que té interessos concrets en l’especialitat en qüestió. Aquestes societats, a través de les seves fundacions, solen repartir prebendes entre els seus quadres directius que tendeixen a perpetuar-se en el càrrec derivant així, amb el temps, en una gerontocràcia. Són els càrrecs que viuen, més o menys literalment, dels grans beneficis que deixen els congressos a les arques de les anomenades fundacions científiques: no paguen la inscripció en els seus congressos, s’autoconviden si han de viatjar, mengen en bons restaurants a la salut i de les quotes dels afiliats, i un llarg etcètera de bonus que tenen alguna cosa de les famoses targetes black. Aquest tipus de corrupció soterrada és particularment visible en societats científiques del món mediterrani com he pogut comprovar repetidament a Grècia, Itàlia, Egipte o Espanya. Es tracta de societats poc protegides dels abusos dels seus quadres directius i en les que la renovació dels seus càrrecs té un caràcter quasi dinàstic en el qual es premia especialment la fidelitat històrica i l’immobilisme.
