Com explica Raquel Gallego en el capítol ‘La política sanitària catalana’ del Manual de la UAB 26 “Autonomia i benestar. Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)”, “la construcció intencionada d’un mercat relacional…va precedir el discurs de la NGP (Nova Gestió Pública)”. I ho va fer implantant la separació de funcions amb la creació del Servei Català de la Salut (CatSalut) com a ens comprador de serveis, contrariant la Llei General de Sanitat, que instava a crear una xarxa única pública de provisió directa, amb el mateix consens sociovergent. Són mostres de la tendència neoliberal del nostre model que vaig denunciar en el meu article del mes passat, així com de la hipocresia i de la inconsistència de l’estil “democràtic” que ens va portar a la crisi, fets que van ser denunciats per un 15M que, després de l’intent de bloqueig al Parlament, tenia el 69% del suport de la població.
El CatSalut és el responsable d’un model de compra de serveis que ens ha portat a llogar serveis sanitaris essencials a empreses transnacionals només interessades en el negoci, que estan aplicant les pràctiques ideals del neoliberalisme econòmic com és l’eliminació de la negociació col·lectiva i la seva substitució per mecanismes coactius que porten el personal a rebaixar-se individualment la categoria professional, fet prou humiliant però molt rendible per a l’empresa per la reducció de salari que comporta. És el que està passant ara mateix a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya amb el vistiplau del sistema. Que algú m’expliqui com es pot deixar de ser antisistema.
En el seu procés d’utilització i degradació dels valors més preuats, un altre ‘modus operandi’ neoliberal, el CatSalut també és responsable de vendre a preu de saldo el concepte d’autonomia de gestió. Centrant la gestió en les elits gerencials i (anti)socials que han construït el model, ha pervertit el contingut revolucionari del terme autonomia en fer-la consistir en la llibertat per saquejar els béns públics, evidenciada en casos de corrupció -alguns encara estan essent jutjats mentre que altres han estat sobreseits perquè la Justícia és un altre dels punts flacs del sistema-.
Bocabadat em vaig quedar quan, en la seva compareixença parlamentària, Núria Paniello va declarar, amb tota naturalitat, que ella havia deixat de cobrar el seu salari de presidenta del Consorci Sanitari de Terrassa, alt, però inferior al del gerent, per cobrar-lo com a consellera delegada de la Fundació Sant Llàtzer, una de les entitats que conformen el consorci, desviant la despesa cap a la fundació perquè el seu dèficit no computa com el del Consorci. Ara, el consorci està immers en un pla de viabilitat on el perjudicat, com sempre, serà el personal. Per què no desvien el cost de les seves condicions laborals a la fundació? Ah, no! En el mateix sentit va la reestructuració interna de la Mútua de Terrassa, prevista per a aquest començament d’any. El CatSalut es va crear per afavorir només els de dalt i unes estructures empresarials que es suposen sense ànim de lucre.
Quan Comín va declarar a ‘Diario Médico’ que “utilitzar proveïdors sanitaris heterogenis assegura eficiència, qualitat i equitat, redueix riscos i augmenta avantatges”, de què parlava? De qui parlava? Riscos per al CatSalut, cap ni un. Tots traspassats. Equitat, on? Avantatges, pels gestors. Cedir la gestió és desentendre’s del que passi.
En els meus escrits mensuals al llarg d’aquest any, he repetit que el model sanitari català ha estat posat en qüestió, i no precisament per De Alfonso, ni tan sols per l’assassí masclista, espanyolista i defensor del sistema Alfons Quintà, sinó per una gran part de la població que s’ha adonat que és un frau. La insistent propaganda del CatSalut, o en general de l’actual model sanitari, no fa sinó tensionar el procés independentista amb un conflicte assimilable al de l’aprovació dels pressupostos. Tan demagògic és dir que primer la independència i després ja decidirem el que calgui, mentre s’està donant per fet que continuarem amb el model, com comparar els pressupostos 2017 amb els de 2008 o 2010, quan en realitat s’ha de triar entre els que s’estan debatent o prorrogar els de 2015. No és casualitat, sinó coincidència en un processisme sense data de caducitat, que el PDECat i els Comuns facin servir, entre altres, els esmentats arguments demagògics.
Posar en dubte les aspiracions socials o nacionals de la CUP i equiparar-la amb ERC són simples ganes d’ofendre. Em sembla brillant i d’imprescindible lectura l’aportació al debat de l’article de Vidal Aragonès a l’Espai Fàbrica, però entenc que sense renunciar a posar en evidència tot el que hi diu, no a tot arreu preval la desconfiança promoguda pels Comuns. Ni que només sigui pel medi que m’envolta, i malgrat el meu rebuig de sempre a posicions possibilistes, crec que no ens podem permetre una altra pròrroga dels pressupostos de Mas del 2015, que impliquen dedicar més diners a pagar deute en comptes d’atendre necessitats socials, per minsa que sigui la contribució, i que, a més, és important posar a prova el verb independentista de Junts pel Sí, és a dir, demostrar que és el PDECat, protegit per la ceguesa d’ERC, qui està condicionant la Catalunya independent a esquena de la majoria social i posar en primer pla un procés constituent, un referèndum, la independència i un nou govern que, amb més seguretat, faci uns pressupostos més socials per al 2018.
