Fa anys vaig escriure un llibre titulat El perímetre del congrés en el qual recopilava anècdotes veraces o fictícies (però sempre versemblants) relacionades amb la perifèria dels congressos mèdics. Ja poden imaginar vostès: vanitats, lluites de poder, fantasmes per tot arreu, una ciutat per conèixer, convidats corruptes, una mica de ciència, museus, gastronomia i sexe. La intenció dels diversos contes que allà es narren era mostrar-li al lector la riquesa i amplitud de la vida que discorre al voltant de les anomenades reunions científiques de les societats mèdiques. Encara segueixo recopilant algunes històries plausibles, quan no autèntiques, i avui em ve de gust explicar-los que un dia, a Toronto, en acabar un congrés universal sobre càncer de tiroide…
… Surto de l’hotel per agafar l’autobús que m’ha de portar a l’aeroport per agafar el vol de tornada cap a casa. La parada, m’assegura el conserge de l’hotel, està just a l’esquerra del vast portal del Sheraton, a la mateixa cantonada de Bay amb Queen. En aquest moment, just en el lloc on m’indica, hi ha ja un minibús al voltant del qual hi ha un grup d’unes quinze dones espanyoles, totes elles ben entrades en els quaranta, aquella edat de pronòstic incert pel sexe femení que als homes ens arriba una mica més tard. Per un instant crec que es tracta de l’autobús regular que m’ha de portar a l’aeroport i m’acosto al maleter on el xofer està carregant l’equipatge del grup. La que sembla portar la veu cantant em mira sorpresa, més encara quan em dirigeixo a ella en castellà i li faig saber que sóc paisà seu:
– Em sembla que no vas en aquest autobús; l’hem llogat només per a nosaltres i encara que anem a l’aeroport, primer donarem una última volta turística per la ciutat.
El grup fa broma sobre mi i jo desisteixo d’introduir la meva maleta al minibús i em resigno a esperar l’autobús de línia. En aquestes estem quan una de les viatgeres requereix a crits la nostra atenció perquè just a l’altre costat de la calçada està aparcada una limusina negra de quinze metres i vidres opacs.
– ¿No serà aquest l’autobús que estàs esperant?
– Hi, hi, ha, ha…
Tots riem de l’ocurrència i en aquest mateix instant arriba el comentari que motiva aquestes línies. Una de les presents alça la veu i exclama: “Si és aquest el cotxe que esperes, vaig amb tu”. De seguida s’aixeca un murmuri d’assentiment i diverses de les turistes s’apunten a la idea.
I jo cavil·lo: de nou brolla espontàniament de la insondable psicologia femenina, l’arquetip del rapte consentit. Un arcà que ens porta a recórrer el llarg i alhora curtíssim tros que va des d’Helena de Troia al títol de la recent exitosa novel·la de Niccolò Ammaniti: Ti prendo e ti porto via.
Aflora en la frase d’aquesta turista, que tot apunta que ha deixat enrere per uns dies la seva quotidianitat, una frase en aparença innocent, burlesca gairebé, el sentir de la dona desinhibida, posseïda pel tèrbol desig de ser robada al seu lloc i al seu temps rutinaris, i transportada no importa on per un home desconegut a qui jutja poderós i seductor. Hi ha consens: el grup en massa confessa, entre la broma i l’inconscient i alhora revelador joc del llenguatge, que si en aquest moment es repetís de nou aquest rapte mític, no oposarien resistència.
Òbviament, l’espectacular limusina negra que estava aparcada a l’altra banda del carrer no era el meu autobús. Però mentre esperava a la parada, no vaig poder evitar pensar que també a mi m’hauria encantat que en aquell precís moment aquell monstre amb rodes s’hagués posat lentament en marxa, s’acostés a mi, s’obrís una porta del darrere i d’ella emergís una bella dama que amb una veu càlida em digués a cau d’orella, en italià, és clar, dai Antonio, ti prendo e ti porto via.
