La societat catalana cada cop viu més anys alhora que envelleix marcadament. L’esperança de vida en néixer l’any 2014 fou de 86,1 anys per a les dones i 80,5 anys pels homes (8 i 4 anys més que l’any 2007 respectivament). L’any 2015, dels quasi 7,5 milions de persones registrades a Catalunya, el 18,5% tenia 65 o més anys i la projecció pel 2040 és que aquesta població ja representi el 26,6%. Com sigui, que a més edat cal més atenció sociosanitària, cal preguntar-se si el país té avui els medis i és preparat per fer front a un repte d’aquesta naturalesa. Als darrers anys s’han fet alguns progressos, per exemple pel que fa a impulsar l’atenció de subaguts i l’atenció domiciliària integrada com a alternativa a l’hospitalització convencional. Així, l’any 2015 van ser ateses 9.614 persones a les unitats de subaguts de les quals el 71,5% retornà al domicili, un augment important respecte a l’any 2013 (1.267 persones), moment en què es va començar a registrar l’activitat de subaguts Aquest tipus d’atenció es considera especialment rellevant des del punt de vista assistencial per al col·lectiu de “malalts crònics complexos”, és a dir, aquells pacients que pateixen més d’una condició crònica que habitualment precisa d’un ús intensiu d’assistència.
Tot i que a la sanitat pública hi ha un discurs hegemònic que parla d’eficiència, qualitat i equitat, on se suposa que la prevenció i l’atenció integral al pacient han de jugar un paper essencial, les dades del 2013 mostren un escàs finançament del 5,1% del PIB en la despesa pública (dos punts per sota de la mitjana dels 15 països de la Unió Europea), alhora que un més que escarransit 0,17% del PIB destinat a l’atenció sociosanitària. Tot i no tenir dades comparables, aquesta inversió és molt baixa pel que destinen a les cures a llarg termini altres països europeus, per exemple, els Països Baixos, Suècia o Dinamarca (2,9%; 2,7% i 2,3% respectivament). Catalunya compta avui en dia amb 94 centres sociosanitaris dels quals el 71% pertanyen a proveïdors privats, amb o sense ànim de lucre, on coexisteixen tant grups empresarials com fundacions religioses entre d’altres institucions. Aquesta heterogeneïtat, on explícitament existeix una pèrdua del control públic d’aquests serveis, té un impacte negatiu a nivells molts diferents on cal destacar la manca de recursos humans, la dificultat de coordinació entre els proveïdors, la manca d’una qualitat òptima dels serveis, i la major desigualtat en l’accés als serveis socials.
Un aspecte fonamental a destacar és el greu dèficit de professionals d’infermeria. De fet, hi ha nombrosos exemples de casos on s’han posat de manifest les greus insuficiències que pateix un sector professional fonamental pel bon funcionament de les unitats sociosanitàries. Un exemple d’això es pot veure a un dels informes del Departament de Salut de l’any 2012 sobre l’assignació d’infermeres i infermers en l’àmbit sociosanitari. Algunes de les clares ineficiències esmentades a l’informe i que continuen plenament vigents són: l’absència de criteris per a la dotació de professionals sanitaris en els centres sociosanitaris, la falta d’instruments de mesura de les càrregues de treball i, quelcom especialment rellevant, les dificultats per conèixer les dotacions actuals d’aquest personal als diferents centres sanitaris donada la diversitat de proveïdors. És ben conegut a la literatura científica que un menor número de professionals comporta pitjors resultats de la morbimortalitat associada a l’atenció sanitària, o dit en altres termes, a la seva pitjor qualitat.
Un altre aspecte derivat de la manca de recursos públics i la penetració de les entitats privades en aquests serveis són les dificultats per establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció, la qual cosa crea barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt, un fet d’especial rellevància en les malalties cròniques. En aquest punt cal remarcar el paper fonamental que juga l’atenció primària en l’establiment d’una xarxa de cures integrals, amb serveis propers i de qualitat, a partir d’equips multidisciplinaris repartits per tot el territori. A més, la falta estructural i continuada de recursos econòmics al llarg del temps i la manca de criteris sanitaris i socials per determinar perfils sociosanitaris fan que la derivació als serveis socials es regeixi per la urgència de la situació més que no pas per una adient planificació.
Una cobertura social i sanitària poc adient i molt desigual té un impacte molt important no sols en el pacient sinó també en el seu entorn perquè augmenta el nombre de persones que han de rebre serveis domiciliaris o de suport en les tasques quotidianes com és el cas de cuinar, netejar, rentar la roba, comprar aliments, etc. De fet, un estudi, que inclou Catalunya, fet l’any 2010 indica que la necessitat insatisfeta de prestacions socioeconòmiques com la rehabilitació, la teleassistència o l’ajuda a domicili entre d’altres, és major entre aquelles persones que tenen un nivell de renda menor. És en aquest sentit que els familiars i persones de l’entorn, que molt sovint són dones amb un baix nivell socioeconòmic i que cuiden en solitari, es converteixen en mà d’obra gratuïta que suporta una enorme càrrega social i personal, cosa que té un important efecte sobre la seva qualitat de vida i salut. Segons les dades d’un informe de l’OCDE de l’any 2010, s’estima que el 70% de les cures a pacients amb requeriments sociosanitaris a llarg termini són prestats principalment per les filles de la persona que té la necessitat.
Protegir el dret a tenir una vida digna de tota la població catalana al llarg de tota la vida és un dret social que els governs han de promoure i fer complir. Catalunya necessita amb urgència desenvolupar un sistema social i de salut que garanteixi a una població catalana cada cop més longeva i envellida el dret social de disposar d’un model sociosanitari públic, ben finançat, de qualitat i equitatiu.
