Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ernest Lluch va ser el primer ministre de Sanitat socialista i la seva aportació més important va ser l’aprovació de la Llei General de Sanitat, coneguda com a Llei Lluch. L’aprovació d’aquesta llei va ser molt laboriosa. Tal com diu en Juli de Nadal, Lluch va haver de lluitar contra el seu propi partit, contra el govern i contra els metges. Tots li varen posar moltes pegues però, al final, Lluch va aconseguir que el mes d’abril de 1986 les Corts aprovessin la Llei. Dos mesos després, el juny de 1986 es varen convocar eleccions, i Ernest Lluch va deixar de ser Ministre. Lluch no va poder portar a termini l’aplicació de la Llei General de Sanitat i ho varen fer els ministres que el varen succeir. En aquest article repassarem algunes d’aquestes aplicacions.
La innovació més important de la Llei Lluch va ser la universalització de l’atenció sanitària, és a dir, que el dret a l’assistència pública estigués vinculat a la ciutadania i no a la condició de beneficiari de la Seguretat Social. Va ser molt difícil portar-ho a la pràctica i va semblar que s’assolia amb la Llei General de Sanitat Pública del 2011, però immediatament després un Reial Decret de 2012 ens tornava a la cobertura per la seguretat social. És a dir, 30 anys després encara no hem assolit el gran propòsit de la Llei. Un altre objectiu de la Llei era que el finançament de la sanitat fos per impostos i no mitjançant les quotes de la Seguretat Social. Això ho va aconseguir el successor de Lluch, Julián Garcia Vargas, a la Llei del Pressupost de 1989.
La Llei dibuixava un escenari en què totes les Comunitats Autònomes gestionessin els serveis sanitaris. Les transferències a les Comunitats Autònomes varen durar 20 anys. La primera, a Catalunya, la va fer la UCD. Lluch va transferir la sanitat a Andalusia. Altres ministres socialistes en varen transferir cinc. La resta no es va fer fins a l’any 2002 amb la ministra Cèlia Villalobos. La Llei dedicava una bona part d’articles a muntar un sistema de Coordinació sanitària entre el Ministeri i les Comunitats Autònomes. Els dos eixos de la coordinació eren el Plan Integrado de Salud i el Consejo Interterritorial. El Plan Integrado s’havia d’elaborar entre el Ministeri i les Comunitats, però no es va fer mai. La Llei Lluch va crear un Consejo Interterritorial format per 17 representants de l’Administració de l’Estat i els 17 Consellers autonòmics, que no va funcionar. Quan es varen acabar les transferències es va fer una nova llei que va reformar completament la Coordinació. Era la Ley de Cohesión y Calidad que va aprovar la Ministra Ana Pastor l’any 2003.
A Espanya agrada molt fer lleis, de fet quan hi ha un problema la resposta habitual és fer una llei, però hi ha moltes lleis que no s’apliquen o ho fan a mitges. Tan important com fer lleis és aplicar-les i això a vegades costa anys. La Llei Lluch va ser molt important perquè trencava amb el passat franquista de la sanitat, i precisament per això la seva aplicació va costar molts anys. De fet en el sector sanitari hi ha hagut molt poques lleis, al contrari del que ha passat amb Educació, on hi ha hagut una munió de lleis. Potser aquest fet explica que la sanitat està molt ben considerada a Europa, mentre que l’educació no.
