Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El nostre Sistema de Salut ha començat a tenir un discurs sobre la importància dels determinants de la salut però la seva planificació i les seves intervencions encara ignoren aquests determinants, en especial els referents als riscos mediambientals.
Això és per diferents causes. La primera i molt important és la cultura i el model de “medicalització” de la salut –la preeminència de l’alta tecnologia, el medicament com a panacea, el consumisme sanitari, el sistema centrat en l’hospital d’aguts- al servei de determinats interessos econòmics de negoci amb la salut. A més això està afavorit per la “cultura” encara hegemònica entre els polítics, gestors, professionals i ciutadania d’allargar l’esperança de vida (indefinidament potser) fent tot el que calgui per salvar persones al final de la seva vida.
La segona causa, fins fa poc, en el cas dels determinants ambientals d’origen antropogènic, ha estat la insuficiència d’evidències científiques durant molts anys dels danys per a la salut de la contaminació del medi. S’ha investigat molt en el que ha estat rendible econòmicament en el mercat: nous fàrmacs, tecnologia diagnòstica i de tractaments, implants i nous procediments, etc.
Avui ja sabem però que la contaminació del medi (aigües, sòls, atmosfera i aliments) és una causa molt important de pèrdua de salut i de morts prematures. Ho sabem gràcies a les importants recerques d’institucions com el CREAL o l’IMIM, totes dues de casa nostra, que han demostrat la relació entre la contaminació mediambiental i malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques, trastorns de fertilitat, immunitàries, càncers de tot tipus, malformacions congènites i altres.
Salut (també ambiental) a totes les polítiques
Malgrat els coneixements que avui tenim podem veure exemples de la concepció hegemònica de la salut en el Pla de Salut 2016-2020 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. En aquest Pla, quan analitza les causes d’emmalaltir i morir se citen els hàbits personals (alimentació, exercici físic, tabac, alcohol) i per primera vegada els determinats econòmics i socials que comporten, a més, desigualtats en salut. Ara bé, no es mencionen les condicions del medi sobre la salut. En l’anàlisi de l’esperança de vida de la població per regions de Catalunya és curiós que les regions que tenen millor esperança de vida són la Vall d’Aran, la Cerdanya, els dos Pallars i l’alta Ribagorça (regions no dotades precisament de tecnologies i hospitals terciaris, però sí potser d’una millor qualitat ambiental).
El Pla fixa objectius com ara reduir la mortalitat –un 20% per problemes càrdio circulatoris, un 10% per malalties respiratòries- i augmentar en un 15% la supervivència de més de cinc anys després d’un càncer. Tanmateix, al posar com a objectiu el descens de la mortalitat -enfront de les dificultats d’actuar amb salut en totes les polítiques públiques- en comptes d’actuar en les causes i en la prevenció la realitat és que s’actuarà en tractaments, despesa i sofriment per allargar la vida un cop el mal ja està fet.
Ho veiem en els programes específics per aconseguir aquests objectius, que segons el Pla són:
– Baixar la mortalitat per ICTUS: Desplegar el nou model d’atenció urgent, arribar a un 85% de tractaments endovasculars
– Baixar la mortalitat per isquèmia cardíaca: aconseguir en un 75% d’infarts tractament angioplàsties en 120 minuts
– Baixar la mortalitat per causes respiratòries: Implantar un model de medicina respiratòria de precisió (?) creant un grup de treball
– En càncer: aconseguir el cribratge poblacional al 100% de la població entre 50 a 69 anys
L’abordatge dels determinants ambientals dels problemes de salut, com també de la majoria de determinants, requereix un treball intersectorial no només a nivell comunitari o local, sinó especialment a nivell de govern i en ocasions a nivell d’estat. Abans de planificar cal comptar amb una anàlisi de la xarxa de causalitat que arribi fins a les arrels dels problemes, de manera que s’evidenciï quins són els determinants més enllà dels hàbits i les responsabilitats personals. Si a continuació ens preguntem quines són les intervencions efectives per reduir l’impacte d’aquests determinants sobre la salut veiem que moltes són competència de les institucions que han de regular la indústria, el comerç, l’habitatge, el trànsit, la protecció social o el medi ambient.
Per ser efectiu el treball intersectorial necessita en primer lloc un procés de planificació conjunt, en el que participin totes les institucions amb responsabilitats importants sobre els determinants, en el qual es desenvolupi una xarxa de causalitat basada en evidències. Necessita també una bona definició de les intervencions i que les institucions tinguin partides pressupostàries específiques per a proveir-les, un sistema de seguiment comú i transparent i un lideratge del nivell suficient per comprometre a totes les autoritats implicades. Només així aconseguirem realment millorat la salut de les persones i no només gastar recursos en actuar al final dels processos d’emmalaltir.
Sobre els autors:
Josep Martí. Per llegir la biografia i altres articles de Martí consultar el seu perfil d’autor.
Elisabet Jané. Metgessa. Especialista en planificació i avaluació de resultats en salut. Ha treballat en planificació, fa anys, pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i en el Consorci sanitari i Social de Catalunya. Treballa actualment per diversos organismes internacionals i governs de paisos fonamelalmet de centre america.
