“Un dia, davant una escola, vaig veure com un nen petit, d’uns sis anys, corria cap a la seva mare per preguntar-li: ‘mama, jo també moriré?’. Ella, amb tota la serenor del món li va dir: ‘Sí. Com tothom’. En vista d’aquesta resposta sincera i simple, l’àvia, escandalitzada, va reprendre la mare per haver espantat el menut”. Begoña Elizalde, psicòloga i coordinadora del Grup de Treball Dol i Pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, narra aquesta escena per a explicar les raons per les quals la mort és un tabú a l’ensenyament.
L’educació, segons la psicòloga, és un reflex de com vivim en la societat. Les aules no són pas espais aïllats de la resta del món: “els adults no parlem de la mort, al contrari: ens n’amaguem. I què hem de fer amb els nens si no ho fem entre adults?”, es pregunta. Elizalde posa el focus en que els nens, igual que la gent gran, els malalts o els discapacitats, “són un col·lectiu que considerem fràgil, sense plantejar-nos si realment ho són o no, i intentem allunyar-los de qualsevol patiment, enlloc de donar-los eines per afrontar-ho”.
En aquesta línia, Nani Hidalgo, vicepresidenta de Dret a Morir Dignament (DMD) Catalunya, observa que “l’escola, més enllà d’ensenyar coneixements, ha d’acompanyar en el creixement de persones responsables, autònomes i conscients”. Així, considera que la mort és essencial per a aquest desenvolupament però troba que a les aules hi ha silenci al voltant d’aquest tema. Per això DMD, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, organitza la tarda de dimarts 23 la xerrada ‘Trencar el Tabú de la mort a l’ensenyament: Tenim dret d’apartar a les criatures de la vivència de la mort?’
I és que Hidalgo assegura que l’únic moment en què es tracta la mort a l’aula és després que s’hagi donat una pèrdua propera, però “en aquests casos es tracta el dol, a posteriori. Veiem, doncs, que hi ha una part important de drets i de la vida que no es tracten a l’escola. Els preparem per anar a la universitat, per l’edat adulta, però no per una altra etapa important de la seva vida que és la mort”, assegura.
Els silencis a les aules són relativament freqüents en relació a temes polèmics, ja sigui la mort, o el sexe i les drogues, temes que fa anys eren tabú però ara es tracten amb certa normalitat a les tutories. El problema, però, és que la polèmica que aixequen aquests temes es dóna “al món dels adults i el traspassem al dels infants. A classe hauríem de parlar de tot el que no es parla i no es parla d’allò que és lleig”, assegura Elizalde. Afegeix, també, que la mentalitat dels menuts és molt més “simple” i que aquests temes són molt més fàcils per a ells que per als adults, “però som nosaltres els qui dissenyem l’agenda educativa”, lamenta.
La mort és una realitat per a la què els nens han d’estar preparats, perquè “tendim a pensar que només es moren els ancians, però això no és cert”, opina Hidalgo. Així, des de DMD asseguren que “no tenim dret a robar els nens la reflexió sobre una part integral de la seva vida que és la mort, només perquè als adults ens faci por”.
Canviar les imatges associades a la mort per a que ja no faci por
“Has intentat il·lustrar mai un dossier pedagògic o una xerrada sobre la mort? És dificilíssim. Tot són xiprers, mans que s’agafen, imatges fosques i horroroses…”. Aquesta reflexió de l’Alba Falgarona (Wäwa Illustrations) va ser la que va donar peu a l’exposició ‘La Mort Il·lustrada’, en col·laboració amb Dret a Morir Dignament Figueres. Es tracta d’un treball en el què han participat més de 30 artistes que donen una visió particular i personal de la mort a través de dibuixos tan diversos com diverses són les experiències relatives a la mort: des de propostes íntimes i sòbries fins a composicions abstractes amb colors més foscos, passant per il·lustracions entranyables i introspectives.
L’objectiu del treball de Wäwä és “poder usar l’art per parlar de la mort, per a canviar-ne el llenguatge i normalitzar-la”. Així, DMD ha realitzat un dossier que acompanyarà la visita de les escoles que assisteixin a l’exposició, per a posar pautes al debat sobre el què senten davant aquestes imatges i “poder eliminar els pensaments negatius associats sempre a la mort”, explica.
Falgarona, com a artista, ha fet ella mateixa aquest exercici de canvi de llenguatge i assegura que “ha estat un viatge molt personal. M’he trobat davant de reflexions que mai no havia abordat així d’obertament. Tinc més de trenta anys i ara veig que la mort és igual de digna que la vida. Vull que els nens tinguin aquesta visió abans dels trenta per a que puguin viure sense por”.
Aquesta idea de por ve associada a la de patiment i desconeixement que envolta el moment de la defunció. Per això, Hidalgo assegura que introduir la idea a l’aula de l’autonomia sobre el propi cos i la vida “vol dir ensenyar a viure i morir dignament. Ajudar a desenvolupar l’empatia respecte els qui pateixen per ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat. Parlem molt de la sobirania dels pobles, però poc de la dels cossos”, denuncia Hidalgo.
Però, per la seva banda, Elizalde alerta que, si bé no s’ha de viure obsessionat, la por al patiment es sana. “S’ha de tenir por, però mai por a la por”, puntualitza. “Els canvis importants de la vida comporten patiment: si tant la mare com la criatura pateixen en el moment del naixement, hem d’assumir que una transició tan important com la mort també ens farà patir, ja sigui físicament o emocional”.
Morts enllaunades: més exposició però menys reflexió
Ara, com a societat, estem menys en contacte amb la mort, segons opina Hidalgo. “S’ha anat traient de les cases i allunyant els menuts quan es dóna una defunció en l’àmbit personal. Ara bé, els nens estan més exposats que mai a una mort que els és indirecta i freda”. Es refereix al que Elizalde defineix com a morts enllaunades, aquelles que es veuen a la televisió i els videojocs. És una idea de la mort que “no els fa madurs, perquè no és real si es pot ressuscitar com si res”, reflexionen des de DMD.
Per a Elizalde la banalitat d’aquesta idea col·lectiva de mort és més greu encara perquè es relaciona amb l’entreteniment: “els jocs o les pel·lícules són una eina d’esbarjo i, si en algun moment ens violenten massa, sempre els podem apagar i passar a una altra cosa”, opina. Així, per la psicòloga, la veritable maduresa respecte la mort no s’entén si no es transita per la idea del patiment “i no ho podem fer si la televisió ens entreté”.
Totes dues professionals coincideixen en que és difícil afrontar idees doloroses amb els més menuts, però s’ha d’ensenyar des de ben petits que els éssers vius moren per a que la mort no es converteixi en una obsessió. “I se’ls ha de fer entendre que ells també moriran”, reitera Elizalde, qui assegura que això no generarà pas un trauma perquè els nens “tenen una ment més oberta que els adults i no tenen les preconcepcions que els dificulten entendre que el seu pas per la vida acabarà algun dia”. Així, sempre s’ha de dir la veritat, perquè el que mou els nens és la curiositat i el que els espanta és no saber. Per això, aquell nen que corria cap a la seva mare a preguntar-li si ell també moriria, per a sorpresa de la seva àvia escandalitzada, va assentir, dient “vale” per després tornar trotant amb els seus amics a jugar.
