Actualitat

Dues coses bones de què passin els anys

A banda de la més fonamental, òbvia i sovint poc apreciada –no estar mort–, que passin els anys té nombroses altres coses bones. Parlo d’estar viu actualment, en aquests temps tenebrosos i lluminosos; per tantes raons fantàstiques i tràgiques, després de tant progrés i retrocés.

Una de les coses bones que fins ara ha tingut el pas del temps pels que avui som vius en algunes parts del món és que molts ritus i rituals s’han afeblit o han desaparegut. Així, el paper de les esglésies i el clergat, o el de l’estat i els funcionaris, o fins i tot el feixuc paper de patriarques i matriarques familiars en esdeveniments claus de la vida (com néixer, aparellar-se o morir)… són rols avui més febles del que eren fa quatre dies –només quatre o sis dècades i escaig. Conseqüentment, sortosament, avui tenim una llibertat força més gran que aleshores, en la nostra infància, i no diguem en les vides dels nostres avantpassats.

Llibertat de què? La llibertat –i la necessitat, i l’obligació– de crear-ne de nous, de ritus i rituals. I així estem aprenent a celebrar la vida i la mort, amb els seus cims, carenes, valls i llargues travesses, de noves maneres. Almenys en les formes; que no és poc, doncs les formes influeixen tant en els sentits, els significats i les vivències. Quan neix un infant, quan ens aparellem i separem, quan marxem a l’estranger, quan guanyem o perdem una feina. (Pobres són encara les expressions culturals formals de dolor i de dol per l’acomiadament i l’atur). Quan ens acomiadem dels morts que estimem. I quan els recordem, perdurables. Ara l’expressió dels sentiments i dels significats és o ens sembla més lliure i nostra, més vacil·lant, menys encarcarada i jerarquitzada, modestament més autèntica. Ho és o només ens ho sembla?

Encara que en molts sentits les dones i els homes sempre som els mateixos, eternament, actualment estem creant nous ritus i rituals plens de significat. En les bodes, separacions, graduacions i aniversaris. En els naixements, en els funerals. Són els significats de sempre, és clar, però amb les mans en l’antiga argila humida creem per a ells noves àmfores i taüts.

També generem molta banalitat, com és natural: les felicitacions farcides d’emoticones en els grups de uatsaps són avui una ‘epidèmia’. (Prendrem mal, amb tant uatsap). Com a la seva manera ho són els joiosos i estridents acomiadaments de solteres i solters pels carrers reals i pels espais digitals. Però hi ha també molt afecte expressat amb creativitat i calidesa, en tantes celebracions noves.

Profundament humans i absurds

Relacionat amb tot això hi ha una altra de les nombroses coses bones que té el pas del temps, i és què podem acceptar amb tranquil·litat veritats tan actuals i eternes com aquesta: les persones tenim sovint sentiments, pensaments i comportaments que són ensems profundament humanes i profundament absurdes. Com a humanes que són ens produeixen i mereixen molt respecte i afecte. Sense a la vegada deixar de reconèixer que són veritablement absurdes.

Potser el millor exemple és aquest: tot sovint sentim tristesa perquè passen els anys, per fer anys; quan l’única alternativa a fer anys, òbviament, és estar morts. Què millor que fer anys? No res. El no-res.

No tinc clar si sentim tristesa tan sovint com diem, per fer anys; crec que sentim tristesa menys sovint del que diem. Però és –culturalment– molt acceptat lamentar-ho. La nostra cultura encoratja expressar pesar per fer anys, de vegades ja entre els vintanyers. Però fa poc una amiga meva ha anat a Roma a celebrar els respectius 60 anys amb un grup d’amigues i no es veien pas sesentones, sinó seixantanyeres. I amb quina marxa…!

Absurd i lògic. D’acord: permetem-nos tranquil·lament expressar pesar de tant en tant, és ben humà; però no deixem que l’expressió accentuï un sentiment que de fet és menys dolorós del que sembla. Un no pot oblidar que és viu i que aquell any pot guardar alguna (a)ventura.

Una bona manera de pensar en això –potser la més radical– és pensar en els que ja no fan anys. Especialment els de la nostra edat –els que tindrien la nostra edat. Cadascú d’ells podria ser avui al nostre costat amb tota naturalitat. I no hi és. Són morts. Molts, morts més joves del que molts som avui. Cadascú d’ells fóra aquí tranquil·lament i no hi és.

No és ben bé així

Sovint sento doncs que hi ha nombroses coses bones de què passin els anys, seguir creixent, fer-se gran. A banda de la més obvia. Ho sento i ho crec.

Però l’endemà d’escriure això em vaig adonar d’aquesta altra faceta o plec de la qüestió: en realitat aquesta idea (“fer anys és bo, l’alternativa és molt dolenta”) és molt pròpia dels cinquanta-tants anys, dels cinquantanyers (recordeu: no ‘cinqüentons’). Tot i que la sento i penso com a certa o veritable, i no només òbvia, m’adono que la idea no és –no pot ser– tan propera als que en teniu vint-i-tants o als que en teniu vuitanta-pocs. Per què? En bona part, perquè als vint-i-tants és massa infreqüent l’experiència que se t’hagin mort uns quants amics; als vuitanta-pocs és massa freqüent. I en part, perquè als vint-i-tants la pròpia mort és molt sovint massa lluny; als vuitanta-pocs, més a prop.

De manera que una idea pot ser certa i a la vegada ser viscuda, apreciada i reconeguda de forma molt diferent per persones de cinquanta-tants anys, vint-i-tants o vuitanta-pocs. O per persones amb experiències diferents. Les experiències no canvien els fets (l’alternativa a fer anys és molt dolenta). No canvien la veritat. Però les experiències fan que sovint certes veritats fonamentals no siguin apreciades ni en la intimitat ni en els espais públics.

Conviure amb aquests fets tan humans, lògics i absurds, és una altra de les coses bones que té que passin els anys.