L’antecedent de la pandèmia per COVID-19 ha contribuït a incrementar l’alarma, però cal insistir en què les característiques epidemiològiques de l’Hantavirus i les de la COVID-19 són molt diferents, amb una transmissibilitat molt menor del primer.

La Llei General de Sanitat (LGS), que fa pocs dies que ha complert 40 anys, es va centrar en la sanitat sense prestar gaire atenció a la salut pública.

Que no totes les esperes siguin inevitables no justifica que algunes siguin intolerables i injustes. Per exemple, que triguin dies a donar-te cita a l’atenció primària. Perquè l’endarreriment en aquest àmbit pot implicar sovint una pèrdua d’una de les aportacions essencials d’aquesta branca de la sanitat: l’accessibilitat, i una major capacitat de resolució, en temps i forma, de les demandes assistencials.

El cas d’un jove amb tètan en el context d’una família antivacuna posa sobre la taula el problema de l’obligatorietat de les vacunacions.

Com no es pot negar que les conductes suïcides són un objecte d’atenció preventiva i terapèutica preferent per part del sistema sanitari, convé que els professionals de l’atenció primària i comunitària tinguin en compte aquesta perspectiva integral. 

Seria bo conèixer quines són les contribucions més específicament salubristes que cadascuna de les ciutats implicades considera que justifiquen la seva candidatura.

El preu elevat dels fàrmacs per tractar l’obesitat els fa poc assequibles, un obstacle directe per als pacients en el cas que no siguin finançats públicament, però quan ho són poden incrementar notòriament la despesa farmacèutica pública, la qual cosa pot posar en risc la viabilitat mateixa de la sanitat universal.

La fecundació medicalitzada pot considerar-se, en part, una reacció adaptativa davant dels canvis socials i culturals que retarden el naixement dels fills.

És precisament a l’atenció domiciliària on el treball d’un veritable equip adquireix el seu màxim sentit; un equip en el que el metge de família ha de tenir un paper coordinador i les infermeres i els treballadors socials el d’implementació, juntament amb els recursos de suport comunitari i de les activitats essencials a desenvolupar en el domicili del malalt. 

La immigració ha esdevingut uns dels principals problemes per a la població catalana, després de l’habitatge i la política. Prop del 10% de les respostes a la segona onada de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió –d’aquest darrer estiu– així ho consideren. Del desè lloc que ocupava ara fa tres anys com a preocupació ha passat al tercer, darrera de l’habitatge…