El pròxim diumenge, dia 10 de novembre, es celebraran les eleccions generals a l’Estat Espanyol i, com ja és habitual, les televisions ens ofereixen – en formats breus- els missatges dels candidats a ocupar un escó en el Congreso de los Diputados. Però les televisions també ens ofereixen debats en els quals participen els representants de les diverses formacions polítiques i és llavors quan podem observar – amb estupefacció – com s’esbatussen entre ells i elles, com s’acusen de manca de lleialtat, fins i tot, com es retreuen traïcions, manca de coherència, i un llarg etcètera. Ens trobem en un món, que el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, analitza amb precisió en el seu últim llibre, Gestionar las emociones políticas, publicat recentment per l’editorial Gedisa.
He elegit dos breus paràgrafs del llibre. En el primer, l’autor ens diu que “los partidos llenan de corazones de colores sus lemas y gráficas, al mismo tiempo que se lanzan dardos que hielan el alma al ser menos sensible” (Gutiérrez-Rubí, 2019, p. 27). Exacte, això és el que veiem i escoltem en els debats: “Que si tu tal dia vas fer tal o altra cosa, que si jo et vaig advertir i tu no em vas fer cas” o, pitjor encara: “Que si et van veure en una boda amb els de l’Ibex 35” i l’altre li respon que no sabrà on amagar-se en el moment de la publicitat. Escarni, escridassada, desqualificació.
I una segona cita del mateix autor: “Gustar desplaza el pensar. Y parte de nuestra política renuncia a decir la verdad de lo relevante para quedarse en la ocurrència de lo superficial”.
Precís! Perquè sembla que molts polítics – no la totalitat – prefereixen l’anècdota – a vegades personal, de la vida privada – a abordar el que realment importa. I què és el que importa? Doncs, i em sembla que tothom podrà estar-hi d’acord, el que importa és l’essència de la política: Assegurar la vida en el sentit més ampli, com ens recordava Hannah Arendt.
I ara, intentaré ser més concret.
La política s’ocupa o hauria d’ocupar-se dels problemes de les persones, la ciutadania. Així, per exemple, el dret a tenir una vida digna, el que implica tenir dret a un habitatge digna, una educació digna, una assistència sanitària digna. Ara bé, quants minuts estan dedicant els nostres polítics a debatre sobre aquestes qüestions? Què en pensen sobre els desnonaments? O sobre les persones que, a conseqüència de l’especulació immobiliària, es veuen obligades a deixar els seus habitatges en el centre de la ciutat? I, què en pensen de totes aquelles persones sense sostre, que han d’acudir a menjadors solidaris o a iniciatives privades que proporcionen un lloc on poder dormir?
Alguns polítics han criticat l’existència de llistes d’espera per una visita en el CAP o una intervenció quirúrgica, però, han explicat com ho faran, com resoldran el problema? Han tingut en compte que aquest problema és d’àmbit estatal i no solament autonòmic? Ho dic per recordar que el nombre de metges especialistes està condicionat per decisions que es prenen en el Ministerio de Sanidad a proposta, això sí, dels dispositius de salut de Catalunya.
I què dir del problema – crònic – dels dèficits en les infraestructures, especialment les ferroviàries. S’ha calculat el cost de les hores de treball perdudes per culpa dels retards dels trens de rodalies?
I les pensions de les persones jubilades, que cada dia veuen com perden poder adquisitiu?
I les persones grans que no poden pagar la calefacció o la llum i es veuen sotmeses als temibles talls?
I què dir de les persones que són víctimes de maltractaments? Ja sabem que els infants i les dones tenen sistemes de protecció, no sempre eficaços, però, i les persones grans, indefenses a causa de les dolències que els afecten i dels deterioraments cognitius que els col·loquen en el punt de mira dels abusadors econòmics?
I dels joves que, malgrat haver rebut unes formacions molt sòlides, no tenen accés al món del treball?
I dels discapacitats, que no sempre poden gaudir d’un treball protegit o d’un centre residencial que els protegeixi de les adversitats de la vida?
Podria seguir i citar molts més exemples, però em sembla que ja és suficient. La pregunta queda plantejada: Quan els nostres polítics tindran el coratge i l’ètica d’abordar tots aquests problemes? Quan podrem escoltar-los en debats seriosos, rigorosos, no passionals, parlant de tot allò que sí que afecta les persones?
