Actualitat

Les donants d’òvuls es queixen de manca de cures davant els canvis físics i psicològics del procés

“Hola! Una de les nostres donants va tenir una sorpresa molt especial a una de les seves visites. Vols saber més?”.

Irene (tots els noms de donants seran ficticis) té ara 26 anys i en fa dos que va donar òvuls, però encara segueix rebent missatges de la clínica animant-la a tornar. En aquesta ocasió li arriba a través de Whatsapp juntament amb un vídeo en què un famós cantant de pop espanyol apareix, sense previ avís, en la consulta d’una noia. Com ella és el seu fan, li fa una il·lusió tremenda. El missatge acaba un comiat emotiu: “Agraïm un cop més la teva generositat. Donar és estimar”.

És una cosa habitual, les clíniques de reproducció basen el seu màrqueting -tant per captar donants d’òvuls, com perquè repeteixin les que ja ho van fer- a ressaltar que es tracta d’un acte d’amor desinteressat amb el qual ajudar a una altra dona a ser mare – “un gest teu pot canviar la vida d’una altra persona,” diu la clínica Barcelona IVF. Això, però, contrasta amb l’opinió generalitzada entre les donants: ningú se sotmetria a un procés com aquest si no fos pels diners que et donen en finalitzar: entre 600 i 1.000 euros.

Entre elles hi ha dones com Carolina, que va donar òvuls quan tenia 18 anys per una simple raó: era estudiant, no tenia diners i li va semblar una forma fàcil de guanyar-lo. O Nerea, donant amb 23: “En aquell moment estava sense treballar i el que em va animar a fer-ho van ser els diners fàcils; em sortien moltíssimes publicacions en xarxes socials, sobretot a Instagram, on s’anunciava que seria un procés senzill i poc molest, i també que seria un bon gest que ajudaria a una altra dona”.

A més de potenciar el caràcter altruista del procés -les referències al tema econòmic únicament es fan a través del terme “recompensa” – també hi ha missatges que combinen una estètica juvenil amb la idea d’empoderament femení. Al web d’Eudona, per exemple, ens rep una dona amb els braços enlaire, i al seu costat llegim: “mai hi va haver un millor moment per ser dona”. A continuació apareixen tres noies de festa, “únete a la revolución del…”; i en el slide final un hashtag: #YoDonoPorque, al costat d’un botó rosa on llegim la paraula donar amb majúscules.

Flavia Rodríguez, directora mèdica d’aquest centre, explica que el que pretenen és “reflectir el perfil actual” de les dones que donen òvuls, mentre que la informació mèdica detallada s’ofereix de forma presencial a la primera consulta.

Que aquestes fórmules puguin vorejar el purplewashing (estratègies de màrqueting que utilitzen eslògans feministes buidant-los de la seva reivindicació original) és problemàtic quan generen un sentiment de vergonya entre les donants; i fins i tot després, també de culpa, quan les seves experiències no es corresponen amb el relat publicitari.

“Recordo que abans de començar el procés vaig anar a una xerrada informativa que donava la clínica a les futures donants, però més que informar-nos sobre el procés, no feien més que repetir-nos el feliç que anava a ser una altra persona gràcies a nosaltres, com si la felicitat d’altres dones fos la nostra responsabilitat”, explica Carolina, que va viure tot el procés sola, i només ho va explicar a la seva mare la nit anterior a la punció perquè tenia por de l’anestèsia general. “Ella es va afartar de plorar”, recorda.

La seva experiència tampoc va millorar en rebre els diners: “Vaig sortir de la clínica, vaig ingressar els 900 euros al banc i em vaig comprar una bossa i una bufanda. En aquest ordre. Recordo que els dies posteriors a tot això em sentia tan bruta que em van passar a semblar poquíssims diners, no parava de menjar-me el cap amb què el que havia fet era la versió light dels ventres de lloguer i, en estar en contra, sentia que m’havia fallat com a dona. D’aquí ve la vergonya”.

Quan arriben a la clínica

Un cop passat aquest primer filtre de captació, la llei actual de reproducció assistida obliga que a la primera visita la clínica informi amb claredat a les possibles donants sobre les proves a què s’han de sotmetre prèviament, les condicions del procés i els canvis físics que experimentaran. Tot això queda plasmat en un consentiment per escrit que la donant haurà de signar.

Des de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia valoren positivament la rigorositat d’aquest procés: “La informació que es dóna les donants és estricta, concreta i veraç. Els consentiments donen informació fefaent del procés i els seus possibles riscos o complicacions. Totes les donants accepten conscientment i lliurement el procés”, resumeix la doctora Corazón Hernández, secretària de la SEGO.

En general, les donants també confirmen que van rebre una informació que es va ajustar als canvis que després van viure. “El primer dia van estar amb mi més de dues hores explicant-me tot amb detall, i en cada visita em van dir quines podrien ser les molèsties més comunes. A més em van oferir un número de Whatsapp a què podia enviar els meus dubtes”, resumeix Tatiana, que va donar per primera vegada amb 24 anys i ja ho ha fet en tres ocasions més.

Per això, els casos en què les seves experiències no van ser del tot positives, això no va tenir a veure tant amb la falta d’explicacions mèdiques, sinó amb l’absència d’un acompanyament emocional i d’un tracte més proper. “Les visites que feia a la clínica durant el procés seguien una dinàmica bastant estricta en què gairebé no hi havia marge per parlar sobre com m’havia sentit durant els dies que havien passat des de l’última revisió”, explica Susana, que ha estat donant dues vegades, la primera amb 21 anys i la segona amb 22.

“En la majoria d’ocasions només veia el ginecòleg quan era a la llitera nua de cintura cap avall i quant acabava de revisar-me se n’anava i ja no el veia fins a la pròxima revisió, de manera que no existia un espai en el qual almenys estigués completament vestida i relaxada per fer les preguntes que tenia. Quan em vestia de nou les infermeres em donaven la medicació, m’explicaven com prendre-la, em donaven cita i pràcticament m’acomiadaven en el moment”.

Mentre que la llei obliga que les donants passin una enquesta per comprovar que no tenen cap patologia mental prèvia, no preveu cap mesura respecte als aspectes psicològics involucrats en el procés de donació. Les clíniques no són alienes a aquest problema i per això en algunes, com és el cas del centre de reproducció assistida Juana Crespo a València, compten amb una psicòloga clínica que està amb elles en una segona visita per parlar del procediment i com els afectarà.

La doctora Paloma Baviera, responsable del programa d’ovodonació, explica que tenen “una línia de telèfon de contacte directe amb les donants perquè elles puguin preguntar el que vulguin, abans i durant el procés”. Admet que aquest procediment respon al fet que, tot i que sempre es dóna la mateixa medicació, els cossos responen de manera diferent, i també els estats d’ànims són molt variables. Es tractaria d’una atenció que no forma part de les obligacions legals i que, de fet, no és estandarditzable.

“Fa set anys que treballo amb donants i és veritat que no en totes les clíniques es treballa igual i que l’acompanyament no és el mateix. Nosaltres les consentim molt i això fa que acostumin a repetir després de la primera vegada. Jo mateixa barallo perquè mai se’ls consideri pacients de segona, perquè estan fent una tasca imprescindible perquè funcioni l’altre costat de la clínica”, explica Baviera.

L’experiència de la Sandra, que ja ha donat en quatre ocasions -la primera amb 18 anys- i tornaria a fer-ho si tingués una necessitat econòmica, podria servir com a exemple des de l’altre costat: “Em van informar dels riscos que existien. Però més que explicar-me’ls de viva veu em van donar un dossier perquè m’ho llegís i firmés a casa i després van respondre totes les meves preguntes”. Per això afirma també que no té cap queixa en aquest sentit: “van ser súper propers i em van tractar amb la màxima amabilitat i atenció en tot moment”.

Després de donar

Un cop realitzada la punció (mètode d’extracció d’òvuls), el més habitual és que es citi a la donant uns dies després, quan ve la regla, per tal de comprovar que l’estimulació ovàrica no ha produït cap dany i els ovaris han recuperat la seva grandària. No obstant això, aquestes cures es consideren un extra i no sempre es donen: la primera vegada que Claudia va donar òvuls tenia 21 anys i es va despertar després de la punció amb molt de dolor en els ovaris, gairebé sense poder aixecar-se.

Però com aquest mateix dia li van dir tot havia anat segons el previst, va donar òvuls una segona vegada quan va necessitar els diners. “Vaig tenir una experiència molt dolenta, molt pitjor que la primera, després de la punció vaig perdre molta sang i tenia molts dolors, no podia aixecar-me i en la mateixa clínica em van haver de fer una endoscòpia. Després d’unes hores només em van dir que podria ser al·lèrgica a l’anestèsia general, que el meu cos no l’havia acceptat i no parava de moure’m durant la punció, però sense moltes més explicacions”.

I afegeix amb resignació: “El pitjor és que els vaig demanar una fitxa mèdica per tenir consciència de tot el que m’havia passat i la clínica no volia donar-me-la, no volien que comentés res perquè no hi hagués problemes amb les donants que estaven en el procés o aquelles que anaven a començar”.

Des del centre IVI a València, una de les clíniques amb més experiència en tractaments de fertilitat a Espanya, la doctora Pilar Alamá, responsable del programa de donació d’òvuls, entén que resoldre aquest tipus de complicacions i explicar-les ha de ser responsabilitat de la clínica. En aquest centre, a més de fer una crida per veure que estan bé a les 24 hores, i una altra als dos o tres mesos, sempre atenen de forma gratuïta les reclamacions post donació que pugui haver-hi per part de les donants. Així mateix, tenen en compte un altre tema d’especial preocupació per a elles com és la possibilitat que hi hagi efectes secundaris a llarg termini. “A IVI vam fer un estudi basat en el seguiment d’algunes de les seves donants, que confirma que el nombre repetit de donacions, a priori, i a curt termini,

És una informació que també repeteixen des de la clínica Juana Crespo – “no hi ha cap evidència que a causa de l’augment d’estrògens es produeixin malalties, encara que som conscients d’aquestes denúncies” – i des de la SEGO: “L’estimulació ovàrica amb gonadotropines de forma controlada és un procés àmpliament estudiat en milions de dones, donants o no, sotmeses a tècniques de reproducció assistida, en cap cas s’han pogut observar riscos a mitjà o llarg termini relacionats amb ella”.

L’estudi més ampli a què es remeten és un que va dur a terme mitjançant el seguiment a dones que s’han sotmès a un o dos cicles d’estimulació ovàrica -el mateix tractament pel qual passa una donant però fins en sis ocasions- per poder ser mares mitjançant fecundació in vitro, i que efectivament, nega que a llarg termini hi hagi evidències que provin la relació entre aquest tractament i l’aparició de càncer de còlon o càncer de mama.

Però si algunes donants segueixen tenint dubtes sobre els efectes secundaris és perquè els seus períodes no han tornat a ser iguals, o fins i tot han tingut complicacions més greus que altres especialistes han atribuït a la donació. Entre elles està Elena, donant amb 18 anys, que va ser diagnosticada amb ovaris poliquístics i un ovari gandul just un any després de la donació: “En preguntar-li a la ginecòloga de la seguretat social si podia ser conseqüència de la donació, em va dir que, si bé no s’ha establert que la hiperestimulació causi aquest tipus de malalties, si es creu que estan relacionades”. Tot i que no recorda haver llegit res d’ovaris poliquístics o mandrosos en la informació que li van donar a la clínica – “i sé que no patia de cap d’aquestes patologies perquè em faig revisions habitualment”.

Per altres, no són les molèsties o canvis físics el que els recorda que van donar òvuls, sinó un sentiment de penediment. “A nivell personal, m’he replantejat sovint la moralitat del que vaig fer i la veritat és que encara no he arribat a una conclusió clara. No em refereixo al fet de donar òvuls en si -això no em genera cap debat, ja que va ser una decisió que vaig prendre lliurement (encara que per diners) – sinó a contribuir, d’alguna manera, al fet que només les persones que sí que tenen els diners suficients per fer-ho s’ho puguin permetre”, explica Maria, l’experiència (amb 21 anys) no va ser complicada, però admet que li costaria molt tornar a donar. “El debat amb mi mateixa ha anat en aquesta direcció. És la transacció de diners i el negoci a què contribuïm el que em genera dubtes”.

Aquest és un article de eldiario.es