Primer i molt important, després d’analitzar les diverses causes que poden produir llistes d’espera, hem de comprendre que per disminuir els temps d’espera i millorar l’accessibilitat al sistema sanitari públic d’una manera perllongada i sostenible no són convenients els “plans de xoc”, és a dir, l’augment de l’oferta aïllada i menys si aquesta és indiscriminada en el sistema o concentrada en els centres amb més esperes, sense una anàlisi profunda de la causa de les esperes. Si els plans de xoc han de sostenir-se en el pagament per activitat als professionals o de recórrer a la sanitat privada, aquests plans de xoc són contraproduents i està demostrat que tenen un efecte rebot augmentant la demanda (i per tant la llista) encara que a curt termini puguin disminuir una mica el temps de resolució. El camí per abordar les llistes d’espera és complex i es basa en una bona anàlisi de les causes i en una actuació a tres nivells: el de la planificació territorial i la forma de pagament, els plans de gestió globals de llistes, que afecten tota l’organització i els recursos de cada centre sanitari i la modificació de pràctiques clíniques ineficients,
Necessitat de canvis en la planificació i la gestió dels serveis sanitaris
Per planificar bé els serveis sanitaris en el territori i assegurar que aquests respondran amb qualitat a les demandes dels ciutadans, és millor un model que estudiades les necessitats en salut, integri en una mateixa gestió territorial: l’assistència primària, l’hospitalària i la sociosanitària, de manera que s’atengui la necessitat en el nivell òptim, el més proper possible al ciutadà i més eficient per a la salut. Això vol dir: història clínica única, protocols i guies clíniques unificades, proves diagnòstiques no duplicades i bon diàleg i coordinació entre nivells assistencials.
Un altre canvi important per millorar és el pagament als serveis sanitaris no per activitat realitzada sinó pagament capitatiu com ja s’ha dit, per nombre d’habitants i les seves característiques demogràfiques. Aquesta anàlisi pot concretar-se en taxes recomanades de determinats. En aquest procés de planificació i gestió dels serveis sanitaris d’un territori cal donar cabuda a la participació activa dels ciutadans mitjançant mecanismes explícits de representativitat de la comunitat.
Necessitat de plans de gestió globals de les llistes d’espera
Per fer front amb eficàcia a les llistes d’espera primer hem de tenir la informació veraç, al dia, per centres sanitaris i agregada en l’àmbit autonòmic, depurant periòdicament aquestes llistes, així podrem gestionar la demanda.
Per fer front a les necessitats marcades per la planificació i la demanda potser haurem d’incrementar l’oferta: d’hores de quiròfan, de visita, de proves diagnòstiques, etc. Per això caldrà assegurar tots els dispositius i recursos necessaris: quiròfans, sales de reanimació postquirúrgica, servei d’esterilització, major nombre de llits, que es pot aconseguir disminuint l’estada mitjana o centres de convalescència, augment de la cirurgia sense ingrés, etc. Poden també aconseguir-se més hores d’oferta augmentant l’activitat de tardes (sense pagament per acte).
Necessitat de millora de la gestió clínica
S’haurà de reduir la variabilitat mèdica en les indicacions mitjançant l’elaboració conjunta, hospital-atenció primària-pacient, de guies clíniques de les patologies i els processos més freqüents. Guies basades en la millor evidència científica del moment i en tot cas en el consens.
Una altra mesura eficaç serà la de prioritzar l’ordre de la llista, a més de per antiguitat, per criteris de necessitat sanitària i social, és a dir per gravetat i per criteris socials associats. Aquest seria un bon camí, si se segueixen els criteris per programar la cirurgia, per evitar les faltes d’equitat en l’accés ja comentades. Però l’experiència demostra que tant les guies clíniques com els criteris objectius de priorització poden ser poc utilitzats per part d’alguns professionals, això requerirà auditories periòdiques als centres sanitaris i potser lligar el compliment d’aquests protocols, aquí sí, a incentius anuals als bons professionals.
Veiem doncs que tot el conjunt d’aquestes mesures requereix canvis profunds en la planificació i la gestió de sistema sanitari, en l’actitud i la pràctica clínica dels professionals, en definitiva, la manca de qualitat actual de sistema, pel que fa a accessibilitat es refereix, és una oportunitat per millorar el nostre sistema públic de sanitat i amb això la satisfacció dels pacients i dels professionals.
Aquest article resumit i una mica modificat té com a base la comunicació en el Col·loqui Internacional de Geocrítica (2008) “Deu anys de canvis en el Món, en la Geografia i en les Ciències Socials, 1999-2008”. Actes del X Col·loqui Internacional de Geocrítica, Universitat de Barcelona, 26-30 de maig de 2008.
