Volia aprofitar per compartir algunes reflexions que aquests dies circulen pel meu cap i omplen els diàlegs que tinc amb la meva família. La meva dona, metgessa psiquiatra i els meus dos fills una biòloga que estudia a Estocolm i un estudiant d’enginyeria de telecomunicacions.
Quan ens preguntem per què sembla que a les autoritats polítiques els hi costi tant informar amb claredat de la situació (diagnòstic) o “mullar-se” (tractament i pronòstic), crec que som en una de les qüestions importants que aquesta crisi posa més en evidencia que mai. Res del que parlarem apareix amb la pandèmia.
Aquesta exerceix de mirall d’augment on poder veure amb menys dificultat (si és que existeix el desig de mirar i veure quelcom diferent del que la nostra mirada ja conté) el que en les darreres dècades ha caracteritzat la gestió d’allò públic (la política?), l’educació (no només la de les escoles sinó i sobretot la que els adults transmetem als seus fills), i la concepció de la vida (on habiten els valors de la nostra societat o el que alguns anomenen “contravalors”). És en la concepció de la vida -que el capitalisme anomena realitat i que expressa –explícitament o implícita- com a única realitat possible on cal mirar per tal d’entendre el perquè de moltes actituds i accions o inaccions que en el si d’aquesta pandèmia afloren de forma més visible que mai.
Si anem al diccionari de na María Moliner i cerquem el vocable autoritat podem llegir: “Atributo del gobierno y personas que lo representan por el cual pueden dictar disposiciones o resoluciones y obligar a cumplirlas. Atributo semejante que tienen otras personas, por razón de su situación, de su “saber”, o de alguna cualidad o por el consentimiento de los que voluntariamente se someten a ella”.
El concepte d’autoritat crec que s’ha devaluat de fa uns anys ençà. No és que l’autoritat o millor l’autoritarisme (que poc te a veure amb la veritable autoritat) no actuï. No és que haguem aconseguit que sigui veritablement democràtica (que respecti als ciutadans i els ciutadans la respectin des del respecte mutu), no és que haguem trobat una nova forma d’educar-nos i gestionar-nos… És, bàsicament, que s’ha devaluat la figura d’autoritat en nom de voler creure que totes les opinions tenen el mateix valor (són igualment respectables) quan caldria repassar la diferència entre doxa (opinió) i episteme (coneixement), d’haver convertit el consens en el gairebé únic valor inqüestionable en política, un “bonisme” pervers que podem dibuixar a trets gruixuts com creure que dir que si sempre és més bo que negar o posar límits, en una atmosfera tota on la responsabilitat individual queda substituïda pels “protocols” o les indicacions d’instàncies “superiors” que rarament expliciten els seus arguments i les seves raons. Protocols que s’apliquen a massa particularitats, quan només serveixen per a situacions generals i comunes….
Una societat on la malaltia, la mort, la precarietat, el límit, el senti comú (que ja hauríem d’haver après que no és el més comú dels sentits), la renúncia, l’esforç i la manca d’èxit o bé no existeixen o bé són l’estigma d’alguna manca individual, no és estrany que toleri amb moltes dificultats l’existència d’aquestes realitats que formen part de “la realitat” imaginària sobre la qual creix el capitalisme i la seva inacabable oferta de completesa. Quants anuncis en un parell hores poden escoltar-se, veure o llegir a qualsevol hora del dia, on la promesa és: “tu no tens límits”, “tot és al teu abast”, “que un refredat, un mal de cap… no t’aturin, pren…… i segueix essent tu”?… Tot plegat no són més que petits apunts des d’on provar de preguntar-nos alguna cosa del que amb la pandèmia apareix. Des dels comportaments dels polítics professionals, fins a la informació que circula pels mitjans o alsn comportaments, emocions i sentiments que aquest present desconegut per vàries generacions fins a l’actualitat fa present.
Si l’oferta de la nostra societat passa tota ella per la negació d’allò humà: la imperfecció, la precarietat, el dubte, la incertesa, la imprevisibilitat i substituir-ho per un deliri de completesa. Si aquests són els fonaments de molts projectes de futur què fer quan el present més viu t’encara amb la mort, la incertesa, la manca de respostes estereotipades?
Si la vellesa és gairebé un insult, o la raó per treure virulència a les xifres de morts (“sobretot moren persones de més de 68 anys”), si l’experiència ha passat de ser un valor a ser un obstacle perquè la joventut imaginaria (la que dura per sempre) pugui avançar, si davant els dubtes que inevitablement ens acompanyaran al llarg de la vida només ens han ensenyat a buscar protocols o consens… semblaria que es fa difícil poder aprendre de cap esdeveniment: Allò imprevisible que fa que l’endemà no es pugui pensar com es pensava abans que allò esdevingués.
No es tracta de tenir un atac d’innocència a la nostra edat. És evident que els sanitaris, per sort o per desgràcia, hem de prendre decisions difícils fa molt de temps. Els comitès de bioètica sorgeixen entre altres motius per prendre col·legiadament decisions que individualment són difícils de sostenir. Però el que ens hauria de fer pensar és que tothom tingui tant clar que “és normal” que els vells quedin fora dels dispositius assistencials si en manquen. El plantejament i no la resposta (també qüestionable) és el que crec que s’hauria de poder qüestionar. Des d’on pot estar-se tan segur que la vida d’un vell sigui més prescindible que la vida d’un jove (perdoneu-me la provocació). I si tenim una població envellida no caldria haver establert els dispositius tècnics necessaris per fer front no tant a allò imprevist, sinó el veritablement previsible? I la prevenció? No seria just el que no només no s’ha fet sinó que s’ha “retallat” en honor de…? L’economia? Els bancs? La ficció que els vells no existeixen i que la vida és només jove, completa i bella?
Que l’emergència o la gravetat, ara sigui l’excusa perfecta per fer desaparèixer l’esperit crític que, cal no oblidar-ho, és l’origen de la ciència i just el que la diferencia de la religió, crec que ens hauria de fer reflexionar sobre la funció real, no imaginaria, del poder polític a l’hora d’encarar un esdeveniment que afecta a tota la població. I tirant enrere, ja saben que la filosofia i la psicoanàlisi comparteixen la passió per l’origen, poder-nos preguntar per un grapat de decisions polítiques que, fa temps, una situació de crisi, d’un altre ordre que l’actual també va justificar. On seríem avui si el que la crisi, en això sembla que no hem canviat gaire, va justificar sense cap diàleg s’hagués pogut pensar i debatre de debò? Com és que l’amic de tota la realpolitik: el consens, va aconseguir que no s’escoltés ni es posés a pensar cap reflexió, treball científic o opinió política que treballés per valorar les conseqüències a curt i a mitjà termini (no diguem a llarg termini…) de les decisions que es prenien i es van acabar fent “realitat” ara ja inqüestionable?
En algun espai del nostre dia a dia hauria de quedar lloc per a la reflexió. Lluny de consens, dels protocols i l’obediència deguda, el pensament crític hauria de trobar un lloc en instàncies tant “reals” com la cura dels altres que no deixa de ser la mateixa cura.
Si alguna cosa ens hauria de possibilitar aprendre aquesta pandèmia és que les paraules talismà (globalització, democràcia, autonomia…) buides de contingut no ajuden a viure. Són les paraules reals, les autèntiques, les que ens diem els uns als altres i que, a vegades fa por escoltar, formen part de la solució.
Ara més que mai és evident que tenir cura de tu és tenir cura de mi. I que jo em cuidi vol dir cuidar-te. Quelcom que es fa servir com a eslògan polític pensat de veres ens obriria a la dimensió real de la situació que vivim.
Potser caldria tornar a poder pensar i a pensar com a jugar a billar se n’aprèn fent-ho.
Som-hi doncs
No hi ha comentaris
Estic d’acord amb el que dius, com veure el que ens està passant des de l’humanisme, no des del mercantilisme i com veure que aquesta crisi no és la dels altres (els polícos, els científics, els veïns) sinó que tots tenim la nostra quota de responsabilitat.