Francis Collins, el científic “caçador de gens” que va liderar la seqüenciació del genoma humà en 2003, està ara al capdavant del major consorci mundial de centres de recerca que treballa darrere d’una vacuna per a la COVID-19. Els Instituts Nacionals de la Salut dels EUA, que dirigeix des de 2009, són per pressupost i capacitat investigadora el primer candidat a desenvolupar-la. Collins està bolcat en aquesta tasca i només descansa per a anar a missa virtual els diumenges a través de Zoom, segons informa The Economist. Considera que “la ciència és una forma d’adoració” i urgeix als creients al fet que confiïn més en el poder de la ciència (la ciència s’ocupa de respondre els “coms” i la religió els “perquès”, explica). Però la fe en la ciència, tant de creients com d’agnòstics, pogués haver-se afeblit amb aquesta pandèmia o, més ben dit, amb la sobreexposició del ritual de la ciència al focus mediàtic des de fa alguns mesos.
30 d’abril, a les 8 del matí, en una emissora espanyola: “Biaix rere biaix, l’evidència científica es va esvaint. Igual és hora de preguntar-se què entenen els governants quan diuen “la ciència”. O què entenem tots. La ciència com a veu uniforme i infal·lible és un mite. O millor: és un conte. La ciència és el que van sabent els científics. La ciència és el coneixement que a cada moment s’ha aconseguit i la interpretació que, d’aquest coneixement, fa cada científic”. Així reflectia el seu desconcert el periodista Carlos Alsina en el seu programa de ràdio. Les seves paraules expressen el que molts han pogut pensar i sentir: una certa decepció pels titubejos, incerteses i febleses de la ciència i la tecnologia (vacunes i tractaments no són ciència sinó tecnologia). Quanta gent creia que la ciència i la medicina eren més poderoses del que realment són, i ara, amb el coronavirus, han caigut del ruc. Significa això una pèrdua de confiança o potser una pèrdua de la innocència?
Possiblement, totes dues coses. L’ocasió és propícia per a preguntar-se què és la ciència, sense concessions a la mitificació i a creences infundades. “La ciència com a veu uniforme i infal·lible és un mite”. Efectivament: la ciència són idees, coneixement que costa molt esforç assentar, qüestionable, provisional i amb major o menor grau de certesa. La ciència és un procés per a reduir la incertesa o augmentar la certesa de les evidències, i pot ser bona, regular o dolenta. I això és una cosa que ha quedat en evidència per a molts amb aquesta pandèmia. La qual cosa és, sens dubte, un avanç. Estem assistint a un curs en viu i en directe sobre el mètode científic i la interpretació de les proves, que va arribant amb desfasaments i distorsions als diferents públics, però va calant en molta gent.
El cas de la hidroxicloroquina, un conegut tractament contra la malària i altres malalties, és molt il·lustratiu. Sense tenir evidències clíniques, tan sols troballes indirectes de laboratori que podia funcionar contra el coronavirus, es va començar a usar en pacients de COVID-19. A part del cas singular de Trump, molts metges l’han pres de manera preventiva, tal era la fe d’alguns i la general falta de proves. Però aquestes han anat arribant, primer en grans estudis observacionals, que comencen a suggerir alguna cosa, encara que encara sense confirmar res; i després, a poc a poc, amb els resultats d’alguns experiments (assajos clínics), que comencen a aportar evidències en contra. Així, estem passant del no saber si és beneficiós o “absència d’evidència” a l'”evidència d’absència”, això és, l’aparició de proves que el fàrmac no és beneficiós per als pacients amb COVID-19. Però el curs de ciència sobre la pandèmia no ha acabat.
