Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El vam conèixer a començaments de l’any 2018. Es deia Yure, tenia 6 anys i la mirada intel·ligent dels nens que han passat per experiències dures a la seva curta vida. Però era feliç. Feliç de poder jugar amb el seu germà petit, de sentir-se molt estimat pels seus progenitors i per la seva família que havia deixat a Ucraïna, feliç de… viure.
Yure va ser diagnosticat l’any 2015 d’un sarcoma en grau avançat amb presència tumoral a la cavitat abdominal, mediastí i ossos. Havia estat tractat a Ucraïna i Alemanya amb èxit, però el tumor havia recidivat l’any 2017, data en la qual va iniciar un segon tractament. Després d’un curt període de remissió el tumor va aparèixer de nou, motiu pel qual a Alemanya li van indicar tractament pal·liatiu.
Davant d’aquesta proposta, els pares d’en Yure varen continuar buscant altres tractaments curatius i es van trobar amb un hospital important del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) de Barcelona, en el que s’estava fent un assaig clínic en fase III amb un nou fàrmac.
Després de contactar amb aquest hospital i de vendre el pis i tot el que tenien a Ucraïna per cobrir els 150.000 euros del cost del contracte amb l’hospital, la família es trasllada a viure a Barcelona, on inicia una nova etapa del seu dur camí de vida. Però el tractament tampoc funciona, i el preu inicial del contracte s’eleva. A Ucraïna la germana de la mare ha de vendre la seva perruqueria per seguir pagant el tractament. Els pares estan desesperats. Es plantegen quedar-se a viure a Barcelona, ja estan empadronats i tenen targeta sanitària. Podrien recórrer a la sanitat pública, però no, han signat un contracte amb l’hospital que els sol·licita confidencialitat. Els fa por que si canvien o fan alguna cosa que no és al contracte, el seu fill deixi de ser tractat i de nou recorren als seus amics d’Ucraïna. Però, Yure té una vida curta i a finals de l’any 2018 mor i ens deixa. Els seus pares desolats tornen a la “calor” d’Ucraïna, al seu lloc, un lloc amable per plorar i fer el dol.
La lectura de l’article publicat recentment “Sant Joan de Déu i el turisme mèdic” ens ha tornat a portar aquesta història que vam viure i acompanyar des de Pasucat i Jo Sí Sanitat Universal i ens ha animat a reflexionar-la i escriure-la. Malauradament, no és l’única, no es tracta d’un cas aïllat. De fet, els darrers temps, hem conegut més casos semblants al d’en Yure, nens i nenes amb càncers que, actualment, estan sent atesos a hospitals de Barcelona. L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català.
La consideració de la salut i malaltia com a negoci és un fenomen global, i hi ha diversos actors que se’n beneficien d’ella: les organitzacions privades que ofereixen assistència mèdica, les corporacions farmacèutiques i, fins i tot, fons d’inversió i bancs. Amb aquesta finalitat, impulsen polítiques i legislacions que promouen la mercantilització de la salut, com també la captura dels recursos públics per proveïdors amb finalitats de lucre, companyies d’assegurances comercials i inversors privats.
En la progressiva deriva del model mercantil i privatitzador de la sanitat pública catalana, amb la connivència publicoprivada i la presència cada vegada major d’empreses amb afany de lucre als centres concertats del SISCAT, que representen quasi el 88% de tots els hospitals de la xarxa pública, el comerç sanitari s’està convertint en una pràctica habitual que perpetua els interessos privats per sobre de l’interès públic.
Aquestes entitats concertades habitualment desenvolupen consorcis, fundacions i altres formes d’enginyeria financera amb l’objectiu de gestionar els diners que reben del Servei Català de la Salut (CatSalut). Es crea així un sistema opac de finançament i es dificulta el seu control. D’altra banda, es genera confusió entre allò públic i allò privat, i moltes vegades és difícil discernir entre un i altre, perquè els edificis, estructures, personal, material, etc., són els mateixos.
L’argument que els guanys de l’exercici privat i del turisme sanitari redundarà en benefici de la part pública de l’hospital s’ha mostrat fals i insolidari. En realitat s’han descrit alguns fets que mostren la relació contrària, és a dir, que la sanitat privada viu d’aprofitar la sanitat pública. En aquesta línia, es pronuncia la síndica de Greuges de Barcelona, en resposta a una denúncia referent a Barnaclínic. En el seu informe, descriu com l’activitat privada que exerceix una societat mercantil a les instal·lacions d’un hospital d’utilització pública impedeix que l’espai, l’atenció mèdica i les proves diagnòstiques emprades amb els clients privats, es dediquin íntegrament a les persones ateses a la sanitat pública. I encara que s’utilitzin espais diferenciats, la part privada es beneficia del prestigi i avantatges dels centres aconseguit gràcies a la inversió i recursos públics.
Cal preguntar-se si volem que Catalunya sigui un focus d’atracció del turisme sanitari. Volem que els hospitals del SISCAT es converteixin en multinacionals del negoci sanitari que potser arribarà a cotitzar a borsa? Volem ser com la Mayo Clinic dels Estats Units (que també diu en el seu web que no en té ànim de lucre)? A més de la parasitació de la sanitat pública per la medicina privada ja comentada, ens hem de plantejar si és solidari un sistema sanitari que fa aquests mercadejos amb el dolor de les malalties de les persones i dels menors d’altres països. El sistema sanitari públic de Catalunya es defineix com d’accés universal i d’atenció integral d’acord amb les necessitats de la població. La introducció progressiva d’aquests mecanismes insolidaris, que s’aprofiten de la malaltia, representen una contradicció amb la mateixa naturalesa del sistema. A més, dol, moral i èticament, aquesta política mercantil, i ens dol el paper que a vegades fa la professió mèdica com “cos interposat” entre les persones malaltes i les multinacionals.
Tal com s’ha proposat des de la FAVB, ara toca enfortir la sanitat pública, cal revertir el model de provisió mixt fragmentat que incentiva l’oferta de serveis mercantilitzats, i cal revertir tots aquests processos al sistema públic. Si les empreses sanitàries i hospitalàries volen fer això, que sigui sense la col·laboració del Sistema Sanitari Públic. Que deixin de pertànyer al SISCAT. Cap hospital del SISCAT fent aquests negocis.
