La Fatou (nom fictici) va néixer al Senegal i tenia tan sols uns mesos de vida quan li van practicar la mutilació genital femenina. «Malgrat que no recordi el moment en què m’ho van fer, vaig créixer sabent que m’havien practicat l’ablació. Això se sap, perquè forma part de la nostra cultura», diu. «Jo em pensava que era normal no tenir clítoris», afegeix.
No va ser fins que va començar a ser sexualment activa quan es va adonar de la repercussió que va tenir l’ablació. «Cada dona és un món i l’afecta de manera diferent. També depèn del tipus d’ablació que t’hagin fet. En el meu cas, jo sí que sentia plaer en el moment de tenir relacions sexuals, però sentia que tenia limitacions. Que no sentia tot el que podia sentir. Altres noies que conec no han tingut mai un orgasme per culpa d’això», explica.
Davant les limitacions que tenia a l’hora de gaudir plenament de les seves relacions sexuals, la Fatou va començar a informar-se sobre les operacions de reconstrucció genital postablació. Així va descobrir el programa de la Fundació Dexeus Dona, que ofereix aquesta operació de forma gratuïta des de l’any 2007, i el passat mes de novembre es va operar. Es tracta d’una intervenció quirúrgica que dura uns 45 minuts i el seu objectiu és restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats, així com recuperar el seu aspecte i capacitat sensitiva, cosa que s’aconsegueix en més del 75% dels casos.
La Fatou encara no ha tingut relacions sexuals des de l’operació, i no sap quins canvis li haurà suposat, però encoratja a què facin el que va fer ella les dones que pateixen limitacions en l’aspecte sexual i que no puguin fer una vida completament normal a causa de l’ablació. «Si abans no senties res, sempre anirà a millor», diu.
116 dones s’han beneficiat de la reconstrucció postablació
Des de la seva posada en marxa i fins al gener de 2021, la Fundació Dexeus Dona ha atès 173 pacients, i ha practicat la reconstrucció a un total de 116 dones. El Programa està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquest tipus d’intervenció a Espanya. Segons explica Barri, l’operació de reconstrucció suposa un gran pas perquè les dones que han patit ablació se sentin millor amb el seu cos i guanyin confiança i autoestima en les seves relacions.
«Moltes vegades, ens trobem que les dones que atenem tenen una afectació psicològica a causa de l’ablació. Al voltant d’un 30% de les dones que ens visiten pateixen depressió, insatisfacció sexual o inadaptació social, entre altres», explica. Aquestes afectacions, diu, cauen de forma significativa després de l’operació.
Segons el ginecòleg que lidera la iniciativa, la dona mutilada que viu aquí està més afectada psicològicament que la dona que viu en un estat africà envoltat de situacions idèntiques o similars a la seva. En aquest sentit, Barri destaca la importància de fer un bon acompanyament psicològic. «Fem una avaluació psicològica de la pacient abans i després de l’operació, al cap d’uns 4 o 6 mesos de la intervenció quirúrgica», explica.
La Fundació Dexeus Dona rep cada any peticions de pacients procedents d’altres comunitats autònomes, com ara Madrid, Aragó, Canàries, València i País Basc, encara que un 65% de les pacients resideixen a Catalunya, i viuen majoritàriament a Barcelona o Girona. Per països d’origen, un 25% han nascut a Espanya, un 25% al Senegal, un 10% són de Gàmbia i un 9% de Mali. La resta de pacients procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kènia.
La MFG, en xifres
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que actualment hi ha al món més de 200 milions de dones i nenes que han estat objecte de la mutilació genital femenina (MGF) en els 30 països de l’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia on es concentra aquesta pràctica, que es considera una violació dels drets humans. Tot i que la MGF està prohibida en alguns d’aquests països, com el Senegal, Sierra Leone, Uganda o Kènia, aquest prohibició moltes vegades és més teòrica que efectiva. En la majoria dels casos, l’ablació es practica en la infància, en algun moment entre la lactància i els 15 anys.
L’OMS indica que la MGF no aporta cap benefici i que pot provocar dolor intens, febre, inflamació dels teixits genitals, hemorràgies greus, problemes urinaris, infeccions com el tètanus, problemes menstruals, problemes vaginals i problemes sexuals, a més de trastorns psicològics. A llarg termini, també pot causar problemes de fertilitat, complicacions durant el part i, fins i tot, la mort de l’infant.
Segons l’informe La Mutilació Genital Femenina a Espanya del 2020, promogut per la delegació del Govern contra la Violència de Gènero i elaborat per la Fundació Wassu-UAB, més de 3.600 nenes que resideixen a l’estat espanyol es troben en risc de patir la mutilació genital. Un xifra que ha augmentat un 5% en els últims quatre anys, i que afecta fonamentalment a nenes procedents de països com Nigèria, Senegal, Gàmbia, Guinea o Ghana.
«És una pràctica que al principi es feia a escala local, segons el grup ètnic, però en els darrers anys ha passat a ser global, i amb els moviments migratoris s’ha anat estenent», destaca Neus Aliaga, coordinadora de projectes de la Fundació Wassu. Aquesta Fundació és una entitat sense ànim de lucre que treballa en l’àmbit transnacional, tant a països d’origen com Gàmbia, Senegal o Kènia, com a Catalunya, que és un dels principals destins migratoris a Espanya de la població procedent d’aquests països. «Del total de població d’aquests països on es practica la mutilació genital femenina, el 39% es troba a Catalunya, seguit de Madrid i Andalusia», assenyala Aliaga.
La importància de la prevenció
La Fundació Wassu s’encarrega de formar professionals d’atenció primària arreu de l’estat en matèria de prevenció davant la mutilació genital femenina. «Són els que estan a primera línia i tenen una relació de confiança amb les pacients. En ells també recau la tasca de prevenció en altres temes de salut pública. Per tant, pensem que no cal inventar cap circuit nou, sinó utilitzar els circuits ja existents, com és la visita d’un pediatre, d’un metge de família o d’un treballador social», explica la coordinadora de projectes de l’entitat.
En aquest sentit, des de la Fundació es promou una formació constant dels professionals, ajudant-los a desenvolupar habilitats interculturals i a saber com abordar correctament el tema, així com entendre què significa fer prevenció. «Molts cops, es pensa que la prevenció es fa en el moment que es detecta un viatge al país d’origen per practicar l’ablació, i no és així, en aquest moment ja hem fet tard. La prevenció ha de començar quan una dona es queda embarassada d’una nena», explica Aliaga.
Segons explica la coordinadora de projectes de la Fundació Wassu, tant en l’àmbit català com en l’estatal hi ha un protocol que marca les línies de coordinació entre els serveis que intervenen en la prevenció, però el contingut qualitatiu d’aquest protocol es basa en la formació dels professionals d’atenció primària. «Si els professionals no estan formats o la formació no és la correcta, les actuacions poden ser de caràcter més punitiu o actuant des de la por, i no des de la comprensió», assenyala.
«La prevenció implica escoltar a la persona que hi ha al davant, que és una dona, un pare, una nena. Escoltar els motius que els porten a perpetuar la pràctica, entendre’ls, intentar no caure en prejudicis ni estigmes i, a partir d’aquí, establir aquest diàleg intercultural d’escolta activa i intentar canviar aquesta percepció», afegeix Aliaga. La prevenció no és una tasca que es pugui fer de la nit al dia. «Per molt que nosaltres veiem clarament que aquesta pràctica és perjudicial per a les nenes i les dones, potser la percepció de la família no és aquesta. La prevenció és un treball de llarg recorregut», destaca.
Un tabú per la família
Un dels objectius de la Fundació Wassu també és promoure l’empoderament de les dones i que aquestes no siguin vistes com a víctimes, sinó com a supervivents. En aquest sentit, Aliaga destaca que cal trobar un espai on les dones es puguin obrir i se sentin còmodes. «Elles tenen un tabú, però els professionals també el tenim a l’hora de parlar d’aquesta pràctica. Cal veure quines són les mancances en l’acompanyament de les dones, com se les pot ajudar, com s’ha d’abordar el tema amb normalitat, sense culpabilitzar. Perquè moltes dones viuen amb la pràctica i amb la culpabilitat d’haver-ho fet a les seves filles perquè pensaven que era el millor», explica.
I és que el tabú sobre l’ablació està molt present a la família. La Fatou explica que cap membre de la seva família sap que ella s’ha fet la reconstrucció postablació. «Jo no ho he parlat amb ells ni ho faré mai», explica. «De portes enfora no tinc cap problema en parlar-ne, però amb la família no ho faig. I crec que la majoria de dones tampoc ho fem. És un tema molt incòmode», diu la Fatou, que considera que, si la seva família sabés que s’ha fet la intervenció, els hi semblaria «estrany». «Han crescut amb aquesta mentalitat des de ben petites. Això no ho pots canviar en un tres i no res. Potser podries convèncer a la teva mare, però no pots convèncer a les teves àvies, a les teves tietes, a tota la comunitat… sempre hi haurà gent que ho critiqui i ho vegi malament. Sempre t’assenyalaran amb el dit», apunta. Per això, diu, l’únic que es pot fer és «mirar endavant».
Cada vegada més a prop de l’erradicació
Per la Fatou, l’erradicació de la mutilació genital femenina és qüestió de temps. «És una pràctica extremadament masclista. A l’Àfrica tenim molts problemes en aquest sentit. Tot el que sigui limitant per a la dona, tan intel·lectualment com des de l’àmbit del plaer, s’ha fet sempre. Tot i això, crec que cada vegada estem més a prop de l’erradicació», explica. Segons ella, hi ha persones molt arrelades a aquesta cultura de l’ablació, a les quals costa molt fer canviar d’opinió, però «les nenes i les mares estan despertant, hi ha molts moviments en contra d’aquesta pràctica», afirma.
«Les que hem tingut la mala sort de passar per això no ho podrem canviar. L’únic que podem fer és evitar que les futures generacions passin pel mateix», remarca la Fatou. «I jo crec -afegeix- que estem anant pel bon camí. Amb el temps, les persones amb una mentalitat més estancada veuran les conseqüències negatives que té aquesta pràctica en les dones».
