En pocs dies farà un any que es va decretar l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol. Alguns, mentre intentaven que no entrés el virus a casa seva, ja el tenien dins feia dies. Des de llavors, molts dels que es van infectar aquell mes de març continuen tenint símptomes persistents associats a la infecció per Covid-19.
Encara no hi ha una xifra exacta del percentatge de persones que tenen símptomes persistents, però algunes recerques indiquen que, aproximadament, entre un 10 i un 20% de les persones infectades acaben allargant el patiment físic més de tres setmanes. La majoria no tenen afectacions prèvies i tenen una mitjana d’edat de 43 anys i fonamentalment són dones (4 de cada 5). D’aquestes, un bon grapat encara mantenen, ara com ara, diferents simptomatologies des del març. Estem parlant d’un any sencer de patir la Covid-19.
El cansament és un dels efectes més habituals, conjuntament amb el malestar general, mals de cap, dolors musculars i articulars, així com la falta d’aire i falta de concentració. Tot plegat, és fàcil que generi un baix estat d’ànim. Ho explicava la Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia a partir d’una enquesta que va portar a fer pública el mes d’octubre.
La majoria de persones en aquesta situació no van tenir accés ni a proves diagnòstiques ni acompanyament mèdic presencial. El missatge era clar: si estàs infectat, però no és “greu”, queda’t a casa i tot passarà. Però mentre la pandèmia s’agreujava i el sistema de salut es col·lapsava, malgrat que alguns responsables ho hagin negat, totes aquestes persones feien el que podien per aguantar el patiment que suposava no respirar correctament o tenir molt cansament sense la certesa que allò realment aniria a millor.
Quan la pressió hospitalària es va relaxar lleument, es van aconseguir algunes visites presencials i diferents proves que fins passats molts mesos no van ser ni PCR ni serològiques. Algunes d’aquestes persones, amb tot el que va trigar el sistema a fer-los aquestes proves específiques de Covid-19, ni tan sols han aconseguit tenir un resultat positiu i han quedat amb els símptomes persistents.
Però mentre no arribaven aquestes proves o després de fer-se PCR mesos més tard i, òbviament, donar negatiu, les sospites d’ansietat eren massa abundants a les visites mèdiques. A alguns els van fer fora de cribratges d’hospitals i de CUAP perquè “tot sortia correcte”: tensió, respiració, pulsacions i, fins i tot, el ja recuperat oxigen en sang, després de mesos d’autocura. Posteriorment, van arribar les serològiques que demostraven que tot aquell patiment i malestar no es podia ni s’havia de pal·liar amb tranquil·litzants o amb medicacions per l’ansietat.
Algunes d’aquestes persones van saber provar el que significa tenir activats aquest tipus de medicació al sistema de salut. Un bon grapat de visites mèdiques insisteixen en els tranquil·litzants com a solució, malgrat que no oferien en cap cas la disminució d’uns símptomes que no eren generats per la mateixa persona, sinó per la Covid-19, que havia quedat emmagatzemat d’alguna manera al cos.
Tot aquest viatge l’estan fent encara moltíssimes persones, i val la pena corregir alguns dels errors que s’han comès amb tota la bona voluntat de fer la millor atenció possible. Segurament, els errors més greus corresponen a un sistema de salut que està sobrepassat i que no pot digerir correctament ni la mateixa pandèmia i, per tant, menys encara, la resta d’atenció mèdica, que inclou les persones que es van acumulant cada dia que passa. Sent optimistes, a la tercera onada hi ha hagut setmanes que hem acumulat més de 2.700 persones que patiran la Covid persistent i, per tant, hauríem de tenir un pla específic per elles.
El sistema sanitari cal que comenci a oferir rehabilitacions personalitzades perquè les persones puguin començar a tenir eines per gestionar la situació que tenen amb el seu nou cos. Hi ha autèntiques especialistes en fisioteràpia pulmonar que poden ajudar a millorar la respiració de totes aquestes persones. No hauria de passar que milers de persones només obtinguin per resposta que es tranquil·litzin i esperin que això vagi passant. Després d’un any, el sistema ha d’oferir respostes més eficients i generalitzades per totes les persones.
L’atenció bàsica s’ha de reforçar per donar aquesta resposta individualitzada i especialitzada en funció de la diferent simptomatologia que es doni i, molt probablement, les unitats postcovid dels hospitals hauran de créixer per rebaixar l’impacte de la malaltia i perquè totes les persones siguin ateses per especialistes en un temps prudencial. Si no és així, no fem més que afegir un problema més, l’eterna espera, al mateix temps que va passant augmentant la desesperació.
Mantenir la malaltia durant tants mesos seguits i haver patit, en nombroses ocasions, la incredulitat mèdica o l’atribució d’alguns símptomes a algunes altres situacions fa patir molt a aquestes persones, que prou tenen amb la intensitat amb què han viscut aquesta experiència. El camí fins avui ha estat ple de pedres que cal anar retirant perquè els nous afectats se sentin com a mínim atesos i no oblidats. La pandèmia va més enllà del nombre de persones que moren, que òbviament són els més preocupants per l’estructura sanitària, però queden milers de vides afectades cada setmana que passa.
L’atenció primària ha de ser una aposta pel futur immediat, perquè és la que garanteix el dret fonamental a la salut i la igualtat d’oportunitats. Aquesta atenció ha d’estar plenament formada per comprendre la complexitat que suposa la Covid persistent i poder seguir un protocol d’actuació consensuat que garanteixi que tothom ha tingut revisions sobre totes les afectacions que les recerques actuals ja estan manifestant com a generalitzades en aquests pacients.
Per últim, la participació activa de pacients en la presa de decisions ha de començar a ser un fet ineludible, i això inclou les plataformes generades pels mateixos pacients Aquesta evolució implicarà l’escolta activa tant per part del sistema mèdic com de les persones afectades.
La motxilla de situacions amb les quals aquests pacients arriben a les consultes no poden obviar-se. Els sanitaris han fet un gran esforç per atendre com han pogut afectar a cada pacient. Però, per molts pacients, l’experiència de la malaltia ha estat el pitjor que els ha passat a la vida i, a tot plegat, s’ha afegit la peregrinació per les consultes d’un sistema de salut que els ha maltractat al llarg d’aquest any.
