Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La pandèmia ha accelerat nous llaços socials que ja s’apuntaven en les dues primeres dècades de segle. Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, ha titulat el seu darrer llibre: «Covid-19, el Gran Reinicio» lema també de l’edició del Fòrum 2021. Schwab està convençut que la Covid-19 serà l’oportunitat perfecta per accelerar aquesta transformació. És una crida al canvi de polítiques en l’era post-pandèmia i les claus per a aquest reseteig de sistema estan clares: automatització, informatització i robotització general. En la línia del que Yann Moulier-Boutang va formular com capitalisme cognitiu.
L’efervescència del virtual, que ha assolit tots els àmbits de la nostra vida (treball, oci, sexualitat, educació, salut) ha fet que algunes empreses ho hagin notat en la pujada de la seva cotització: Zoom, Netflix, Facebook, Amazon o Slack. Totes elles permeten el teletreball o l’oci domèstic. D’altres, més dependents de subministraments o mà d’obra directa i presencial (excepte les lligades a l’alimentació), s’han vist en dificultats o directament obligades a tancar.
A Espanya, abans de la pandèmia, tan sols un 7,5% dels treballadors ho feien en la modalitat de teletreball, avui el Banc d’Espanya calcula que ja són un 30,6% dels llocs de treball. El futur a curt i mig termini és evident que serà un model de relacions laborals híbrid, com assenyalo en el meu llibre “El mundo post Covid. Entre la presencia y lo virtual” (Ned). Algunes empreses tecnològiques com Twitter o Dropbox ja han anunciat un model anomenat virtual first, on els seus empleats treballaran en remot, però hauran d’acudir a l’oficina en algunes ocasions per a reunions.
La paradoxa, que la pandèmia s’ha visibilitzat com mai, és que els més vulnerables estan obligats a posar el cos en el seu treball (essencial) quan, però, per a molts d’ells l’oferta a la qual poden accedir a l’educació, a l’atenció social o en la salut serà, cada vegada més, virtual, quedant la presència com un objecte de luxe, només a l’abast d’uns pocs que puguin pagar-la. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el seu substitut low cost. La IA i els seus algoritmes treballen per fer-nos més fàcil i còmoda la vida, però això, com bé saben els executius de Sillicon Valley, és una promesa incompatible en bona part amb el cos a cos.
Aquesta connexió non stop que exigeix la nostra actual economia del coneixement ha esborrat la fràgil separació que quedava entre el personal i el laboral. La desaparició dels límits entre vida professional i privada, o el que Blake Ashforth, descriu com “activitats que creuen els límits”, té conseqüències psicològiques indubtables que es manifesten de diverses maneres: des de distraccions en la tasca, esgotament i en alguns casos problemes més greus de salut mental. Hi ha, a més, una bretxa de gènere clara, ja que les dones acumulen més càrregues de treball.
Per a la nova revolució industrial intel·ligent 4.0, l’explotació és un privilegi que compta, en moltes ocasions, amb el propi consentiment del subjecte, una nova modalitat de servitud voluntària -vegeu sinó el rebuig dels treballadors d’Amazon a constituir el seu propi sindicat, per a alegria de l’empresa. En el seu primer any laboral a Goldman Sachs, els analistes júnior treballen una mitjana de 95 hores a la setmana. Els queden unes cinc hores diàries per dormir. Xifres curioses en aquests temps de creixent robotització, on se suposa que els algoritmes ens farien la vida més fàcil. Tenen sort perquè, en l’altre extrem de l’escala social, trobem milions de treballadors amb horaris similars (incloent-hi llargs desplaçaments) i amb ingressos significativament més baixos.
Un altre efecte del teletreball pandèmic és el que es coneix com Burn out, quadre d’angoixa, fatiga i decaïment que es produeix, sobretot, en situacions prolongades d’aïllament. Treballar sols afavoreix aquest sentiment de “cremat professional”, ja que la solitud ens confronta amb l’angoixa que tota tasca implica: els seus conflictes, la por a fallar, l’avaluació dels errors. Tot això, en el marc de la feina presencial, s’aborda més fàcilment en contextos formals (reunions) o informals (passadissos, àpats conjunts, cafè a la sortida). En la solitud, el teletreball produeix una repetició, a l’estil del dia de la marmota, que mortifica el desig i augmenta l’angoixa.
Algunes idees per alleujar aquestes conseqüències. La primera: crear alguns límits físics que introdueixin la diferència entre aquesta mateixitat asfixiant. Des de vestir-se per treballar, deixant els hàbits casolans, fins dedicar un temps a l’exercici físic o habilitar, si és possible, un espai de treball separat a la llar. També convé respectar els límits temporals -espai i temps són dues claus per ordenar les nostres vides- per no esborrar els temps de l’oci, el negoci i la vida familiar. I, sobretot, mantenir la connexió amb els altres de manera presencial.
El filòsof Luciano Floridi (The fourth revolution) i altres autors com Daniel Innerarity assenyalen que el repte que tenim davant nostre no és tant el que puguin presentar les innovacions tecnològiques com a tals, sinó el que planteja la pròpia governança del digital.
