Recentment, he llegit un llibre molt interessant sobre plantes d’Stefano Mancuso titulat La planta del mundo. Mancuso és un expert en neurobiologia vegetal. En un capítol cita una anècdota de Charles Dickens durant una visita a Nova York l’any 1842 (fa 180 anys) quan, passejant per la ciutat al capvespre, veu quantitat de porcs (que no senglars) que també passegen i mengen els residus urbans, molts d’ells, menjar que llencen els ciutadans a la via pública directament, com les pells de plàtan. Cita l’autor que el plàtan és el quart aliment més consumit al món, després de l’arròs, els cereals i el panís. A la ciutat es va posar de moda menjar-ne per la seva facilitat (no necessita utensilis) i s’havia abaratit molt a causa del transport en fred.
En la ciutat d’aquells temps no hi havia sistema de neteja ni recollida de residus i els carres estaven plens d’immundícia incòmoda i un perill per la salut pública. Enfront del problema creixent l’ajuntament, amb el pragmatisme dels americans, es va dir: Què fan en les granges enfront dels residus orgànics? Els hi donen a menjar als porcs. I així varen decidir autoritzar a famílies a tenir porcs i deixar-los lliures al capvespre per la ciutat. Netejaven i les famílies engreixaven els porcs. Però aviat es varen fer evidents també els problemes que comportaven aquest sistema de “gestió” dels residus: defecacions dels animals, pudor, baralles, actes indecorosos a la via pública… i el sistema es va retirar.
Jo recordo encara quan era petit que a Barcelona hi havia els “escombriaires” amb carros tirats per cavalls que recollien la brossa de les cases i la portaven al Baix Llobregat, on hi havia les granges de porcs que alimentaven.
Però a Nova York el problema de les pells de plàtan (i altres residus) seguia, provocant les característiques caigudes per relliscar amb elles, causant amb lesions. Unes caigudes que van immortalitzar Charles Chaplin i Buster Keaton al cinema. Al final, T. Roosevelt que llavors, el 1896, era encara el cap de policia de Nova York, va fer una ordenança amb la prohibició de tirar les pells de plàtan a terra, i per assegurar-ho va nomenar com a responsable de la vigilància d’aquesta ordenança un excoronel de la Guerra Civil que va crear una autèntica milícia de vigilància, disciplinada, que en poc temps va deixar la ciutat lliure de porcs, de pells de plàtan i d’altres residus.
Quines lliçons podem aprendre d’aquestes histories? Una és la que ja sabem: que no hi ha ciutat més neta que la que no s’embruta, i això és responsabilitat de les persones. Avui encara hi ha a casa nostra molta gent incívica que, a diferència de moltes ciutats del nord, embruten la ciutat o fan mala gestió dels seus residus. Això ho hem de pagar després entre tots amb serveis públics complexos per netejar i eliminar (no sempre sense contaminar el medi).
Potser no tenim cap excoronel que organitzi un bon servei de vigilància sobre el compliment de l’ordenança (potser la guàrdia urbana de barri, de proximitat, podria fer aquesta tasca). També és veritat que ens falta molta legislació (i complir-la) sobre la prohibició i reducció en origen de molts productes no reciclables i una cultura ciutadana en aquest tema. Aquí cal avançar en el respecte pel bé comú (l’espai públic de qualitat) i la protecció de la salut. Ens falta molt per fer.
