Dos anys després que esclatés la pandèmia i que l’estat d’alarma ens confinés a casa, veiem amb una mirada optimista, com durant aquest temps hem pres consciència de la indiscutible necessitat social i individual de que ens cuidin i de com la majoria de persones que han realitzat aquestes feines durant la crisi sanitària, i durant tota la nostra història, han estat les dones.
Celebrem que no només ha calat fort en el discurs polític la importància i centralitat de les feines de cura per a la vida, feines que durant anys i anys s’han invisibilitzat, sinó que han començat a aparèixer serveis i polítiques públiques adreçades a visibilitzar les cures com a responsabilitat col·lectiva i a dignificar el sector professional.
Tot i posar al centre del discurs la rellevància de les cures, tal i com ja fa temps que defensa l’economia feminista, la dura realitat amb la que ens continuem trobant és que els sectors d’atenció a les persones segueixen sent els sectors més fortament feminitzats, amb els sous més baixos i amb condicions de treball extremadament precàries.
Ja no parlem quan aquestes feines de cura es realitzen fora del mercat laboral, és a dir, a l’àmbit privat, on són majoritàriament realitzades per dones, moltes vegades sense cap tipus de dret, sense que es reconegui el valor de la feina que realitzen, sense dret al descans ni a la queixa i moltes vegades, abocant-les a diferents situacions d’opressió patriarcals que tenen greus conseqüències sobre la seva salut física i mental.
Des de la Fundació SURT, treballem per millorar les condicions de vida de les dones i això passa també per realitzar processos de transformació social i empoderament personal que tinguin com a objectiu la millora de l’ocupabilitat de les dones. Aquesta feina, en la que creiem firmament, ha d’anar acompanyada també de polítiques valentes, que apostin per assegurar condicions dignes en tots els sector, i especialment en aquells treballs més feminitzats com el de cures, combatent la segregació vertical i horitzontal i promovent l’equitat.
La creixent desigualtat social té molt a veure també amb la feminització de la pobresa. Les dones fem feines més precàries, fins i tot cobrem menys per les mateixes feines, a Barcelona la bretxa salarial es situa en un 19%, dada que s’incrementa quan la compares amb altres territoris; les jornades parcials són deu punts major que la dels homes; normalment són les dones les que deixen la feina per tenir cura dels infants i persones a càrrec; el percentatge de dones que no cobren cap ingrés i que per tant, depenen dels ingressos de l’home és també força significativa, etc, etc.
No és nou dir que tenim reptes socials que semblen cada vegada més difícils, que com a entitats feministes ja fa temps que posem a sobre de la taula i que cada 8 de març sortim als carrers per recordar que la lluita feminista per arribar a la igualtat real no s’atura.
Des de l’educació, des del tercer sector, però també des de les polítiques d’ocupació, cal apostar per la transformació social, des de la coresponsabilitat de tots els agents, la dignificació dels sectors feminitzats, la redistribució d’oportunitats reals d’ocupació de qualitat en tots els sectors i el reconeixement i posada en valor de les capacitats de les dones. Perquè sí, també cal un canvi de mentalitat, cal trencar barreres i estereotips de gènere que limiten a moltes dones per accedir a ocupacions en sectors masculinitzats i que des de SURT, ens hem proposat capgirar aquesta realitat, impulsant projectes que fomentin l’emprenedoria femenina en el marc de l’economia social i demostrin com les dones són agents actius de canvi.
