Recentment, el nostre amic i col·lega Jordi Mancebo va traspassar. Vàrem compartir més de 40 anys des de l’inici de les nostres respectives etapes de formació en el ja llunyà 1981. Se m’ha demanat que escrigui aquesta breu ressenya, que no per més sentida voldria que fos menys veritable.
Escriboni Llarg (Scribonius Largus), metge romà que va servir a la cort de l’emperador Claudi (41-54 dC) i a qui va acompanyar en la conquesta de Britània, va definir fa gairebé dos mil anys el que havia de ser un metge Vir bonus medendi peritus, plenus humanitas et misericordiae. És a dir, que el metge ha de ser, en primer lloc, una bona persona i després experta en l’art i la i la ciència de la Medicina.
Aquesta definició li esqueia perfectament al Jordi i tots els que l’hem conegut i compartit temps amb ell en donaríem fe d’això. Tot i que aquesta definició no admet cap dicotomia, a efectes pràctics és útil considerar el científic i la persona. Del seu vessant científic se n’ha parlat a bastament, i encara els que cultivem altres especialitats som ben conscients de les importants aportacions en el maneig i tractament de la insuficiència respiratòria, basats en un profund coneixement de la fisiopatologia en general i de la fisiopatologia respiratòria en particular. Paga la pena recordar, sobretot, la seva dedicació a la implementació de la ventilació mecànica no invasiva en el tractament de la insuficiència respiratòria. Fruit de la seva excel·lència professional i investigadora són les nombroses publicacions en les revistes més prestigioses del món de la Medicina, així com els innumerables reconeixements per part de les societats científiques de la seva especialitat.
Encara que l’actual especialització medica té tendència a encaixonar els professionals en especialitats cada vegada més concretes, la visió d’en Jordi ultrapassava en molt la seva àrea de coneixement, amb una visió holística de la patologia, i així amb ell es podia parlar i discutir d’altres processos mòrbids a priori llunyans a la seva àrea d’excel·lència. En Jordi entenia la seva activitat mèdica i científica com una professió (professió), en el sentit sacerdotal de vocació i en el sentit d’obligació moral que exigeix un comportament honest. Fruit d’això, una qualitat destacava en el Jordi per damunt de totes i era la seva insubornable adopció del mètode científic a l’hora d’aplicar les millors decisions pels pacients, fugint dels empirismes no comprovats i d’actuacions que alguns qualificaven d’heroiques.
Aquest tret es va posar, una vegada més, de manifest durant la pandèmia de Covid-19, sobretot en les primeres onades, on vàrem afrontar una malaltia desconeguda i on, sovint, les decisions eren molt difícils per la manca d’evidències i per una sobrecàrrega assistencial fins a límits insuportables. En el maneig dels pacients amb Covid-19, en Jordi va donar una vegada més mostres del seu compromís amb el benestar dels pacients, en unes condicions difícilment imaginables per qui no les hagi viscut, sense oblidar en cap moment els aspectes científics que abans hem esmentat. La seva capacitat de treball i dedicació en aquells moments crítics és quelcom inoblidable.
Aquesta extrema dedicació vocacional als pacients i a l’activitat científica, tal vegada, comporta tant costos personals com costos col·laterals en les persones de l’entorn. En aquest sentit, són els més propers els que ho pateixen. És, doncs, just recordar que, en realitat, la trajectòria de tota persona descansa tant en el seu esforç personal com el suport incondicional del seu entorn més proper sense el qual la seva carrera no hauria estat la mateixa. En Jordi també ho sabia i valorava l’ajut que van representar tant la seva esposa Montse com els seus fills Tito i Monsita, i el seu germà Xavier, suport especialment intens i emotiu en els mesos de malaltia.
L’actitud d’insubornabilitat, un tret característic de la personalitat d’en Jordi, comportà la presència de fortes conviccions, que defensava amb fermesa. Era amic dels seus amics, amant de l’esquí, persona cultivada i viatjada, amb una cultura vasta i sempre amb ganes i ànsia d’aprendre, més enllà del fet propi de la seva professió. Per tant, com solien ser els metges, un humanista en l’ampli sentit del terme. Una mostra més del caràcter d’en Jordi va ser l’enteresa amb què va afrontar tot el procés de la seva malaltia, aplicant-hi sempre les seves fortes conviccions, des del moment del diagnòstic fins als darrers moments. Tothom que va estar al seu costat en aquests moments va quedar impactat amb la seva exemplar actitud.
Benjamin Franklin (1706-1790) va dir que “el temps és la substància de la que està feta la vida”. El temps compartit, tant el professional com el personal, amb en Jordi sense cap mena de dubte ha omplert de substància la vida de molts de nosaltres. Per als que estimem mai és l’hora, però com diu la cançó My way, l’adeu d’en Jordi ha estat en consonància amb les seves conviccions i l’última estrofa de la cançó ho reflecteix en gran manera: For what is a man, what has he got? If not himself, then he has naught. To say the things he truly feels. And not the words of one who kneels. The record shows I took the blows. And did it my way.
En Jordi, sens dubte, ho va fer a la seva manera. Descansa en pau, amic.
