Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
És natural projectar elements apriorístics i prejudiciosos sobre obres que semblen orientades a reflexionar al voltant d’un segment molt concret de la realitat. En el cas que ens ocupa, es tractaria de les vicissituds al voltant de la discapacitat intel·lectual i el llibre Una mirada a la salut mental en la discapacitat intel·lectual. Retrats-Relats (Octaedro), escrit pels psicòlegs clínics i psicoterapeutes Cristina Carbó i Santi Artal, amb més de vint anys d’experiència, que ja adverteixen d’inici que aquesta és una obra que no només pot interessar a professionals, educadors i famílies vinculades, en major o menor mesura, a la salut mental, sinó que es tracta d’una obra que ens interpel·la a tots.
El llibre, que en la seva versió original en català ja ha arribat a una segona edició, consta de dues parts ben diferenciades. D’una banda, hi trobem 12 retrats-relats sobre casos reals que permeten al lector apropar-se al fenomen de la discapacitat des de l’òptica terapèutica dels professionals, que fan valer la seva experiència, i amb gran destresa expositiva conjuguen els elements descriptius de la narració amb apunts de caràcter reflexiu d’una manera acurada i equilibrada. En el seu conjunt, els relats configuren un mosaic de perspectives i mirades que projecten un recorregut que va de la visió més concreta i particular, a la més general i panoràmica, incorporant els diversos elements que intervenen en la comprensió reflexiva del fenomen: les conductes, l’expressivitat, la comunicació, l’avaluació i la gestió dels límits, els vincles, els rols familiars, el treball i l’acompanyament a les famílies, la coordinació entre professionals, les expectatives, les necessitats i la seva cobertura, la doble discriminació, la negació, el rebuig o les representacions i l’ordre simbòlic.
A continuació dels retrats-relats, hi trobem la segona part del llibre, que consta de dos capítols de caire eminentment reflexiu, que funcionen a mode de coda final, recapitulant sobre el paisatge anteriorment descrit, i que permeten aprofundir en els seus aspectes més rellevants. A més, el llibre finalitza amb un valuós i clarificador glossari que permet orientar al lector sobre el significat dels acrònims que apareixen en el text, la majoria vinculats a diferents serveis i organismes institucionals, i que dóna bona mostra de la voluntat dels autors d’aferrar-se a la concreció pràctica d’un entorn social determinat.
Un dels elements clau d’aquesta obra és la voluntat d’interrogar-se sobre els mateixos ancoratges conceptuals en què es basa. Això es mostra molt clarament a través de la pregunta al voltant dels límits, i el paper d’aquests en la configuració d’un marc conceptual sobre el qual es desenvolupa la nostra relació amb els altres. La pregunta sobre la demarcació o els límits és important perquè la seva resposta implica una determinada gestió de les capacitats, internes i externes: canvia molt, l’enfocament, si mirem la conducta com «un comportament inadmissible», que espanta, enfada i ens predisposa a una actuació ràpida, o si la volem escoltar i veure com un intent de comunicació per part d’un noi, amb moltes limitacions, a qui possiblement li manquen recursos per fer-ho d’una altra manera. Aquest enfocament resulta especialment valuós, perquè ens permet reflexionar sobre la mateixa naturalesa de cada un dels elements que intervenen en les problemàtiques associades al fenomen de la discapacitat: què significa discapacitat? On comença i on acaba? Què vol dir normal en aquest context? Quin és el paper dels acolliments, els acompanyaments o l’acció terapèutica? O més encara, què significa, en aquest context, acollir?
Un sentit més profund d’aquesta qüestió apareix quan es contemplen les condicions de possibilitat o elements transcendentals del fenomen, un desplaçament que permet qüestionar la naturalesa de les creences i pressupòsits implícits en tota conducta o manifestació expressiva: des d’on es mira la discapacitat? Des d’on s’acull o s’analitza? En quines condicions es diu, es creu o es pensa tot allò susceptible de ser dit, cregut i pensat? En aquest punt on els autors distingeixen entre la concreció limitada de la mirada vertical, ancorada a l’eix de les capacitats i possibilitats, orientada a les finalitats i execucions, i la mirada horitzontal, més ampla i profunda, que valora, avalua i acompanya els processos més que no pas els resultats i els assoliments.
Aquesta observació atenta i horitzontal implica un reconeixement més acurat dels límits i una forma d’acolliment que projecta la mirada a l’altre atenent a la comprensió profunda de la seva vulnerabilitat: tenir experiències d’acolliment en la relació amb un altre és l’única forma de poder anar interioritzant un espai mental intern i unes funcions, que, alhora que sostenen, ajuden a donar forma i a comprendre el món que ens envolta, fet que possibilita evolucionar, desenvolupar-se i experimentar-se, no com un cotxet trencat i abandonat, sinó com algú valuós, estimable, digne de ser acollit, guarit i cuidat. És per això que es fa tan necessari aquest exercici propedèutic d’entrenar la mirada en tots els acompanyaments a la discapacitat en la seva vessant social o terapèutica.
Els autors connecten de manera fluïda i planera totes aquestes idees amb les diferents referències i citacions textuals, de caire poètic o filosòfic, que acompanyen cada un dels relats/retrats. Prenen importància les consideracions sobre la focalització i la perspectiva des d’on s’avaluen les experiències, les dificultats i resistències contextuals vinculades al món hiperestimulant actual, però també remarquen la dignitat i el valor intrínsec associat al reconeixement que suposen la cura, l’acompanyament i la donació orientades a trencar els murs invisibles de l’aïllament.
Com a complement ineludible dels eixos anteriorment descrits, el llibre ens permet observar de prop fins a quin punt massa sovint el malestar es descarrega sobre els més dèbils i febles instaurant una doble discriminació, o com d’important és la coordinació entre els professionals. També es posen de manifest algunes de les violències del sistema, que en la seva intenció d’oferir un servei assistencial de qualitat acaba provocant més malestar i dolor. Sobretot en relació a un model d’inclusió, erigit en dogma en l’àmbit educatiu, que no només pot resultar poc eficient per la manca de recursos, sinó que massa sovint s’allunya de satisfer les necessitats reals de les persones amb discapacitat a canvi de projectar un ideal autocomplaent des del punt de vista social i comunitari. Es tracta d’una violència que fàcilment queda invisibilitzada per un sistema confús que s’exigeix que ho pugui resoldre tot, i així, malauradament, sovint exigeix que siguin els més febles els que s’adaptin a coses inadaptables, tot oblidant que, en l’acolliment sincer, el que sobren són les adaptacions.
És una obra que ens interpel·la a tots, dèiem. A aquesta senzilla però contundent expressió, hi podríem afegir, sense ànims de semblar excessius o desmesurats, que es tracta d’una obra singular en l’abordatge, acurada, reflexiva i preciosa en el seu desplegament. I en un cert sentit, també, necessària, donat que no només sobrepassa el seu aparent àmbit concret d’interès, sinó que assenyala qüestions reflexives ineludibles del nostre temps, com poden ser l’enlluernament nociu de certs ideals, les violències inherents del sistema, o les dificultats de focalitzar la mirada, en un món hiperaccelerat i sobreestimulat, en allò genuïnament rellevant en les relacions interpersonals, en definitiva, allò significativament valuós de la vida humana.
