Una dona de 76 anys en perfecte estat de salut acudeix al seu metge de capçalera per molèsties abdominals vagues i aquest li demana un escàner en el qual s’aprecia una tumoració de 15 mil·límetres al centre del pàncrees, probablement sense cap relació amb les seves molèsties. Per aquest motiu la pacient és remesa a l’especialista que sol·licita una endoscòpia amb biòpsia de la lesió. Aquesta resulta ser un tumor benigne d’estirp endocrinològica. Se li determina en sang diverses substàncies hormonals que són normals. El cas de la pacient és discutit en un comitè multidisciplinari d’un hospital públic, al qual hi assisteixen una dotzena i mitja d’especialistes que decideixen en base a criteris més que qüestionables que ha d’operar-se. S’opera mitjançant tècnica laparoscòpica, també qüestionable. En l’operació es lesiona el conducte del pàncrees i apareix una fugida externa de mig litre de líquid pancreàtic al dia. Però com que la malalta “ha d’anar bé” és donada d’alta només per reingressar dies més tard amb una greu infecció i amb la mateixa fugida de líquid pancreàtic. De moment porta gairebé dos mesos a l’hospital per una nimietat, ha estat visitada i/o tractada per més de 60 metges diferents, ha rebut més de 100 dosis d’antibiòtics, quatre escàners i una endoscòpia.
Els metges anomenem iatrogènia al dany infligit a un pacient en el curs d’exploracions, tractaments mèdics o intervencions quirúrgiques duts a terme amb intenció de curar-lo de les seves dolències. Al llarg de la història de la medicina les causes i la gravetat de la iatrogènia han anat variant però les seves conseqüències segueixen sent greus. No en va, Hipòcrates ja va advertir fa més de dos mil anys que la primera missió del metge és no empitjorar les coses i va dictar el seu famós primum non nocere que, encara que repetit per generacions de metges en les seves cerimònies de graduació, no sembla haver calat prou profund en la pràctica mèdica. El 1999, l’Institute of Medicine advertia en un celebrat article titulat To Err is Human, que als Estats Units podrien donar-se fins a 100.000 morts anuals per danys infligits als pacients. Per altres estudiosos del tema una aplicació més estricta dels criteris de iatrogènia portaria a una estimació de entre 200.000 i 400.000 morts a les que va poder haver contribuït l’actuació mèdica, amb la qual cosa, els errors de maneig dels pacients hospitalitzats representaria la tercera causa de mort més freqüent als Estats units després de les malalties del cor i el càncer.
Avui disposem de coneixements i mitjans més que suficients per prevenir eficaçment la iatrogènia però, desafortunadament, poques institucions han decidit identificar i controlar aquest tipus de danys; avui podem parlar sense embuts d’una modernització de la iatrogènia. Ara s’innova en tot i, naturalment, la iatrogènia no ha quedat enrere.
La iatrogènia moderna es caracteritza per diverses circumstàncies que la fan particularment perillosa. En primer lloc, avui assistim a una proliferació de proves innecessàries que sovint ocasionen problemes bé per si mateixes (perforació de l’intestí en una colonoscòpia, hemorràgies després d’una biòpsia, angoixa i ansietat per falses alarmes) o bé perquè condueixen a noves exploracions o intervencions agressives. En segon lloc, l’atenció mèdica en el sector públic ha diluït completament la responsabilitat del metge i moltes decisions sobre el futur dels pacients es prenen en comitès multitudinaris que, amb l’excusa que aporten un major coneixement del procés en qüestió, adopten decisions anònimes en base a dinàmiques de grup que sovint tenen poc a veure amb l’interès del pacient. En tercer lloc, la innovació de les tècniques quirúrgiques suposa avui un terreny de terres movedisses en què el pacient mai sap realment quina és l’experiència de l’equip que operarà en aquesta intervenció en particular i amb aquesta tècnica específica. Té massa possibilitats que el cirurgià estigui encara en l’anomenada “corba d’aprenentatge”, eufemisme que tradueix la nostra indiferència cap a les complicacions que es donen quan estem aprenent. En quart lloc, pot ser que caigui en mans d’un equip que va a tractar-lo a fi d’incrementar la seva experiència i la seva casuística tot i que el tractament, o més concretament, la intervenció quirúrgica pot no ser estrictament innecessària. Raons d’ordre acadèmic o de promoció pròpia són freqüents en els centres públics. En el sector privat això pot relacionar-se amb els emoluments que percebrà el metge.
Més enllà de l’honestedat del metge o de la (in)conveniència de prendre decisions col·legiades en temes en què li pot anar la vida a un pacient, les institucions sanitàries han de posar els mitjans perquè el tipus d’accidents com el sofert per la pacient que ha motivat aquesta columna, no succeeixin i, per descomptat, no es repeteixin.
