Escrivia fa poc Iona Heath, ex-presidenta del Royal College of General Practitioners (l’òrgan col·lectiu dels metges de família anglesos), al British Medical Journal, que la salut s’ha convertit en un bé de consum i que l’excessiva atenció al nostre benestar s’està tornant en contra nostra. Dit d’una altra manera, els negocis relacionats amb la salut, alimentats per la nostra demanda, són cada vegada més rendibles; s’aprofiten de les pors i inseguretats dels ciutadans respecte al risc que tenen de patir una malaltia greu. Vaja, que es nodreixen opíparament gràcies a la rampant hipocondria social. La cita de la doctora Heath ve al cas arran de l’anècdota que dóna peu a la columna d’aquesta setmana.
Un bon amic empresari, amb més de 700 treballadors al seu càrrec, em comentava fa uns dies una “interessant” oferta que havia rebut d’un conegut laboratori d’anàlisis clíniques amb ànim de lucre. Per uns modestos 5€, el laboratori en qüestió oferia a l’empresa una anàlisi de sang per a tots i cadascun dels seus empleats, a fi de determinar-lis diversos marcadors tumorals (a més, òbviament, del colesterol). El lector no avesat en el tema n’hi ha prou que sàpiga que els marcadors tumorals són molècules que circulen en la sang produïdes de vegades, no sempre, per tumors malignes. Si els seus valors són elevats se sospita un càncer i això obliga al pacient a acudir a la consulta mèdica i, eventualment, sotmetre’s a una, dues o més exploracions complementàries. El meu amic, afortunadament, va titubejar, i abans de donar el sí em va consultar el tema.
La meva resposta, com poden vostès imaginar fàcilment, va ser un rotund no, basat en sòlids arguments (i en la lectura prèvia de l’article de la doctora Heath!).
En primer lloc trobar un marcador tumoral elevat en una anàlisi de sang no sempre tradueix la presència d’un càncer. Una persona amb hàbits tabàquics considerables pot donar un fals positiu. Una inflamació de la pròstata, el mateix. Un error del laboratori, també. Si vostè té, lector, un marcador elevat pot entrar en una perillosa i angoixant cascada de proves complementàries a la recerca d’un càncer que probablement no existeixi o, si existeix, potser sigui irrellevant per al futur de la seva salut.
A més, per pura probabilitat estadística, de cada 100 determinacions que es realitzen d’una substància en sang unes quantes, diguem un 5%, poden trobar-se fora dels anomenats rangs de normalitat, és a dir, dels límits alts o baixos que es marquen per cada prova. Això suposaria que uns 30 o 40 empleats de l’empresa del meu amic tindrien un bon ensurt i sol·licitarien una vista al seu metge de capçalera per aclarir la qüestió. Això se saldaria, com a mínim, amb la repetició de les proves quan no en exploracions més cares i agressives.
La prevalença de càncer en una població de treballadors sans amb una mitjana d’edat al voltant dels quaranta i tants anys és tan baixa, que no justifica de cap manera que es realitzin proves massives de cribratge del càncer i, menys encara, amb anàlisi de sang.
Finalment, li vaig dir al meu amic que així com ell mateix s’aplica a aconseguir que més i més clients comprin els seus productes, la mateixa lògica està vigent en moltes empreses del sector sanitari privat. Hi ha grans interessos en crear com més malalts millor i la hipocondria social que patim és un òptim brou de cultiu per a aquest tipus d’iniciatives. De fet, en pura lògica, tots som malalts potencials i aquest és un magnífic esperó per als laboratoris i clíniques de revisions que tanta cura posen en tenir cura de la nostra salut.
El meu amic va declinar la invitació i va pensar en diverses maneres alternatives per oferir una gratificació als seus empleats sense córrer el risc de medicalitzar les seves vides. Així i tot, millor que aquests no s’assabentessin de la proposta del cobdiciós laboratori. Estic segur que si s’hagués sotmès a votació entre els empleats, la iniciativa hauria estat rebuda amb els braços oberts.
