Afirmar que la crisi econòmica i l’atur tenen conseqüències greus sobre la salut mental de la població no constitueix cap descobriment, més aviat, consideren alguns, és una obvietat. Els professionals de la salut, la salut mental i dels serveis socials, entre d’altres, alerten cada dia de les manifestacions clíniques i dels elevats nivells de patiment de les persones que acudeixen als seus serveis demanant ajut. En efecte, desesperança, irritabilitat, angoixa, tristesa, insomni, sensació de pèrdua del control sobre la mateixa vida i, finalment, ideació suïcida, són alguns dels símptomes que expliquen les persones directament afectades per la crisi.
Alguns relats personals donen compte dels elevats nivells de patiment, així, una de les persones entrevistades per un equip de professionals de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya explicava que se sentia com un inútil, que el prenien com un “marginat de la societat, com una deixalla”. Una altra persona afirmava el següent: “i això és fotut, lluitar sempre i que després et prenguin com una merda!. Vagis on vagis se’t queden mirant amb unes cares tremendes… però, bé, què hi farem”. Una tercera persona deia: “Que no serveixo, no puc tirar endavant els meus projectes, les meves il·lusions, què passa aquí?”.
Aquests fragments mostren amb tota claredat la magnitud del problema. Algunes d’elles pensen a desaparèixer, dormir i no despertar, per així deixar de pensar, per no haver d’enfrontar un nou dia, sense perspectives de futur, sense cap llum que les alliberi dels horitzons negres.
En alguns casos, aquestes persones poden realitzar un intent de suïcidi que, tràgicament, pot posar fi a la seva vida. Alguns podran argumentar que es tracta de casos aïllats, un número en una estadística, però, darrere de cadascuna d’aquestes xifres hi ha una història, individual i familiar, una biografia que s’ha vist truncada. Es podrà afirmar que aquestes persones patien una depressió major, però, explicaria aquest terme, aquesta categoria diagnòstica de la psiquiatria acadèmica, el drama d’aquella persona?
Més encara, totes elles, les que pateixen diàriament les conseqüències de la crisi i de l’atur, són malats mentals? O més aviat són persones que tenen símptomes i malestars que podrien remetre ràpidament si la seva situació laboral millorés, és a dir, si es poguessin incorporar novament al mercat de treball?
No obstant, tot això que sembla també molt obvi, si més no per què és quelcom podem escoltar repetidament, no es pot explicar únicament pel conjunt de conseqüències econòmiques inherents a no tenir feina. Cal considerar altres factors.
En primer lloc, es perd tot allò que comporta el lloc de treball. Així, es perd l’estructuració del temps personal i familiar; però també es perden les experiències compartides i els contactes amb la gent fora del nucli familiar; la vinculació de la persona a metes i propòsits que ultrapassen el propi Jo; l’estatus social i la clarificació de la mateixa identitat personal.
En segon lloc, cal considerar el concepte de felicitat que impregna el discurs social. Es tracta d’un concepte basat, fonamentalment, en l’hiperconsum, que es caracteritza per un “encara més”, sense límit, sense possibilitat d’acotació. En paraules del filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky, ens trobem davant d’una dinàmica consumista que se sosté en cercar la felicitat privada, l’optimització dels nostres recursos corporals i comunicatius, la salut il·limitada, la conquesta d’espais i temps personalitzats. És el consum en estat pur, entès com un ventall de serveis per a la persona.
A partir d’aquí, el gust per les novetats ha canviat de sentit, ara el gust pel canvi s’ha generalitzat a totes les capes socials i a totes les edats. Es desitgen les novetats comercials per elles mateixes a raó dels beneficis subjectius, funcionals i emocionals que procuren. És així com s’entra en el fetitxisme de les marques, del luxe i de l’individualisme. Les cues davant de les tendes de productes de telefonia mòbil quan surt al mercat una nova versió d’una coneguda marca de smartphone són un clar exemple d’aquest fenomen.
En aquest context, els joves surten de la impersonalitat per una marca apreciada i amb ella no volen donar testimoni d’una superioritat social, sinó de la seva participació total i igualitària en els jocs de moda, de la joventut i del consum.
Però, el concepte de felicitat està vinculat, també, a un factor, el tercer en la sèrie que vaig desglossant, que consisteix en el rebuig més ferotge a tota manifestació de dolor.
En efecte, el dolor té mala premsa, tant en el vessant corporal com en la psíquica. No suportem el dolor inherent a l’envelliment de les articulacions com tampoc suportem el dolor provocat per un desengany amorós. Enfront de tota manifestació àlgica tendim a recórrer a l’ús de fàrmacs – analgèsics, antiinflamatoris, ansiolítics, antidepressius – per tal de minvar o anul·lar aquell senyal del nostre cos o de la nostra ment en lloc d’iniciar un procés de reflexió i, en ocasions d’acceptació, dels avatars de la vida.
El llistat és molt més extens però és suficient per poder comprendre la magnitud del problema que sorgeix quan una persona es queda sense feina i va perdent poder adquisitiu fins a arribar a un punt extrem. I és que, juntament amb les pèrdues materials, n’hi ha altres, que podem resumir en una expressió: ha perdut les referències argumentals de la seva felicitat, tal com és entesa en el discurs social actual. No tenir poder adquisitiu és no poder accedir a l’hiperconsum i, en conseqüència, a no poder participar del joc social imperant. Més encara, no ser un hiperconsumidor significa també, el risc de quedar exclòs d’una dinàmica social basada en “ets el que tens i és així com pertanys al grup”.
Tenir o no tenir, ser o no ser, pertànyer o no pertànyer; el Hamlet actual, consumidor de psicofàrmacs, és algú que viu condemnat a l’aïllament i a l’exclusió. I per ajudar-lo és necessari abordar el problema des d’una perspectiva social i política. Però això requeriria un altre article.
