La setmana passada es va presentar a Espanya el 4t Codi Europeu contra el Càncer gairebé sense repercussió mediàtica. És comprensible: ni el codi és nou (l’OMS el va elaborar el 2014) ni aporta grans novetats respecte a la versió anterior, que data de 2003. No obstant això, el fet que fins a la meitat dels casos de càncer puguin prevenir-se és un missatge de salut important, a més de rellevant per a tothom: individus, personal sanitari, Governs i societat en el seu conjunt. A la Unió Europea, el cost individual i social del càncer és enorme, però també ho és el benefici de la prevenció. No passa res perquè els consells contra el càncer no siguin mai una gran notícia; aspiren, més aviat, a anar calant en la població com la pluja fina. Per això, de tant en tant, convé no només actualitzar-los sinó reconsiderar també com s’interioritzen individual i col·lectivament.
Des que es va crear el 1987 el programa Europa Contra el Càncer, les 10 recomanacions inicials s’han ampliat a 12 i reformulat en les successives versions de 1994, 2003 i 2014. En aquestes tres dècades, les mesures preventives han calat en la població, a alhora que ha millorat el diagnòstic i el tractament del càncer. El paradoxal és que la incidència i la mortalitat segueixen augmentant: el 2000 hi va haver 1.892.000 nous casos i 1.156.000 morts per càncer a Europa, mentre que el 2012 van ser 2.640.000 nous casos i 1.280.000 morts. Però les coses haguessin estat pitjors sense aquest programa. Pensem, sense anar més lluny, en l’actitud davant el tabac. Quan es va difondre el primer decàleg, el tabac ja hi era, en el primer lloc de la llista. El consell de no fumar, deixar de fer-ho com més aviat millor i no fumar en presència d’altres, segueix sent el primer, però ara s’expressa d’una manera més contundent. Aquesta fermesa no és gratuïta, ja que el tabac és amb diferència la principal causa de càncer, a més d’altres malalties.
En el seu conjunt, les 12 formes de reduir el risc de càncer estan formulades amb claredat i prou argumentades. Els consells de fer exercici diàriament (introduït en 2003), mantenir un pes saludable, limitar al màxim el consum d’alcohol i l’exposició al sol segueixen sent pilars fonamentals en aquest codi. També ho són les recomanacions dietètiques, que en l’última versió del codi van més enllà de menjar gran quantitat de fruites i hortalisses i reduir el consum de greixos animals; ara es recomana també limitar el consum d’aliments hipercalòrics i amb molta sal, a més de la carn vermella, i evitar la processada. La guia actual se centra també en alguns programes de vacunació i cribratge del càncer, així com en consells específics per a les dones. Tot això, d’acord amb les troballes científiques de l’última dècada.
El rellevant d’aquestes recomanacions és que són mesures que cada ciutadà pot prendre per reduir el seu risc individual de patir un càncer i, alhora, millorar la salut pública. Tot i que la formulació d’algun consell podria matisar-se o millorar-se, el codi és sens dubte un bon instrument. Fins i tot la seva definició com a codi, és a dir, com un conjunt de normes, sembla encertada, per més que això signifiqui entendre, en certa manera, les recomanacions com obligacions. Però si realment defensem el dret a la salut, cal acceptar també el deure individual de complir certes normes per responsabilitat social. Perquè, com bé saben els epidemiòlegs, la salut no és només un bé privat, sinó també cosa de tots. Això sí, perquè tots puguem complir aquest codi, els governants tenen l’obligació de crear les condicions més favorables.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
