La nova edició de l’examen MIR (Metge Intern Resident) ens ofereix una oportunitat més per a reflexionar novament sobre el seu sentit i el seu mètode. Sobre aquesta qüestió he explicat la meva posició crítica en aquest i altres mitjans públics. És una opinió poc compartida per la major part de les autoritats universitàries que, lamentablement, s’han plegat sense dir ni piu davant d’aquest injust ordenament.
Avui vull tocar un tema relacionat: L’agressivitat creixent amb la qual les acadèmies de preparació per a l’examen MIR intenten reclutar alumnes en cursos cada vegada més primerencs de la carrera de Medicina. És una vergonya. L’única justificació és la d’incrementar la facturació d’aquests centres paràsits fent por als estudiants i posant-los pressa per a iniciar-se en les seves classes “com més aviat millor”.
Recentment no resulta estrany veure aparèixer a les aules universitàries -moltes vegades d’amagat dels equips directius- a delegats o responsables de les diverses acadèmies a la preparació per a l’oposició nacional que es dirigeixen a estudiants de tercer o quart curs de Medicina, convidant-los a matricular ja en els seus centres. L’argumentari que se li presenta a l’ingenu novici és tan simple com els motius pels quals es van fundar aquestes acadèmies propiciades -almenys alguna d’elles- pels mateixos professors universitaris (catedràtics inclosos), que van veure en elles una oportunitat de negoci: acomodar els hàbits d’estudi a les preguntes de resposta múltiple; conèixer l’èmfasi que posen els examinadors en les diferents especialitats; seduir amb els magnífics resultats obtinguts pels seus pupils en edicions prèvies i altres per l’estil.
Si això té certa lògica -sempre dins de les coordenades en què ens movem- a l’últim curs de la carrera, quan l’examen s’acosta em sembla molt contraproduent que ja en els primers passos de la carrera s’acoquini l’estudiant amb la difícil barrera de l’examen MIR, instant-lo a una matriculació a l’acadèmia ad hoc, de totes totes perjudicial pel rendiment acadèmic universitari. Per motius que no arribo a entendre, aquest ha anat perdent pes en la nota que marca l’ordenació final dels candidats. D’aquesta manera, és probable que, de seguir així les coses, augmenti el desinterès dels estudiants per les seves qualificacions a la facultat de medicina, de la mateixa manera que alhora pugi la seva motivació per desenvolupar habilitats d’opositors nats, a l’estil de les que desenvolupen els candidats a la carrera judicial o notarial.
Des del punt de vista universitari es podria considerar la possibilitat que les acadèmies no tinguessin accés als estudiants de medicina abans del sisè any o, com a mínim, que aquest no fos possible dins de les mateixes aules de les facultats que és el seu derelicte preferit. Em consta que moltes de les xerrades d’introducció a les acadèmies que es realitzen a les facultats són organitzades subreptíciament pels estudiants i, per si fos poc, de forma gratuïta pels reclutadors. A parer meu, aquesta prohibició seria favorable pel desenvolupament normal dels estudis i fins i tot desitjable per a la salut psicològica dels alumnes. Per altra banda, el sistema docent evolucionarà de manera que es crearan dos estudis paral·lels des dels primers anys de carrera: un dedicat, suposadament, a estudiar la Medicina de veritat (de rellevància secundària) i un altre, més decisiu, orientat cap a la superació l’examen-oposició.
Des d’aquestes modestes línies convido a les autoritats acadèmiques a què siguin més vigilants sobre les activitats que les acadèmies amb ànim de lucre duen a terme dins de les seves pròpies institucions, sovint sense el seu coneixement ni el seu permís. S’haurien d’establir condicions més clares i transparents perquè les acadèmies de preparació per a l’examen MIR no interfereixin amb la funció docent de les facultats i, menys encara, amb el benestar dels estudiants. La concentració i atenció són capitals per progressar en uns estudis llargs i difícils.
