Una de les conseqüències del sistema neoliberal imperant és la mercantilització de la salut. És a dir, convertir els assumptes relacionats amb la salut en productes subjectes a la dinàmica de la compra i la venda, sotmesos a les lleis del mercat i a l’obtenció de beneficis econòmics. Una manera efectiva d’executar la mercantilització és a través de la medicalització. Es transformen aspectes naturals de la vida i condicions normals de les persones en assumptes mèdics pels quals s’estableixen un conjunt d’intervencions sanitàries innecessàries. Com a conseqüència, en molts camps s’està actuant més per excés que per defecte, es confon la proactivitat amb la hiperactivitat que porta a una intensitat diagnòstica i terapèutica inadequada.
Les dones, amb les nostres peculiaritats biològiques i socials, hem estat –i som– un dels col·lectius sobre els quals ha caigut amb més força aquesta realitat. La fisiologia, el cicle vital (menarquia, menopausa…), la maternitat i tots els aspectes relacionats, són un motiu per introduir nombroses intervencions sanitàries no emparades en l’evidència científica. Amb l’aparença de polítiques i accions favorables a les dones s’han aplicat actuacions innecessàries i perjudicials per a la nostra salut, que a vegades s’han presentat com un reconeixement de la iniquitat de les dones i una afirmació davant els valors i les conductes masclistes dominants.
Els determinants de la salut de les dones tenen a veure amb els condicionants socials que fan del gènere un eix de desigualtat. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya 2014 les dones vivim de 6 a 7 anys més que els homes, però ho fem amb pitjor qualitat de vida i pitjor salut. La violència de gènere és la principal causa de mort entre les dones d’entre 15 i 44 anys en tot el món, i 7 de cada 10 dones patirà violència física o sexual en algun moment de la seva vida. Major càrrega de treball domèstic, major responsabilitat en les cures, pitjor accés al món laboral, menor reconeixement professional, discriminació salarial i major afectació per les mesures d’austeritat aplicades pels governs els últims anys són factors de pitjor salut per a les dones.
Mentre que les polítiques contra la discriminació i la desigualtat són quasi simbòliques, s’estan dedicant grans quantitats de diners a programes sanitaris inadequats. També es dediquen recursos al desenvolupament de la medicina personalitzada i genòmica, que en molts casos no comportaran millores en la salut, sinó, una vegada més, a sobrediagnosticar en base a la predisposició genètica de patir determinades malalties. En canvi, s’ha reduït el pressupost dedicat a combatre la violència de gènere (que el 2016 estava per sota dels nivells del 2009), i el destinat a les polítiques d’ajut a la dependència, tasca que continua recaient de forma massiva sobre les dones. Es tracta, doncs, de medicalitzar la salut de les dones i generar bons beneficis a les indústries de productes sanitaris i a la xarxa de comercialització.
Una de les maneres de fer-ho és la creació de malalties, que va unida a la realització de proves i a la presa de medicaments. Desease mongering, és el terme que va introduir la periodista especialitzada en temes mèdics Lynn Palmer als anys 90 que per definir aquest fenomen deia: «tractar de convèncer a persones sanes que estan malaltes i a la gent lleument malalta que està molt malalta, és un gran negoci». Així ha passat amb l’osteoporosi, la menopausa o la més recent disfunció sexual femenina.
L’osteoporosi no és una malaltia, és només un dels factors de risc per a les fractures òssies. No és ni el més important, ni l’únic, ni el més freqüent en les dones a partir dels 65 anys. Malgrat l’extensió dels tractaments farmacològics per a l’osteoporosi, les fractures no han disminuït i s’han presentat importants efectes adversos dels tractaments utilitzats com la necrosi de maxil·lar. La utilització de teràpies hormonals per reduir els símptomes de la menopausa (i qui sap si amb la il·lusió de no envellir o de fer-ho més tard) ha comportat un augment dels càncers de mama, de trombosis venoses profundes i d’infarts de miocardi. La disfunció sexual femenina és el paradigma de la creació de malalties pels laboratoris farmacèutics, per a la qual prèviament tenien els productes dissenyats comptant amb un ampli mercat definit en el 43% de la població femenina.
Un camp adobat per a la medicalització és el de la reproducció, des de l’anticoncepció a l’atenció de l’embaràs i el part. La introducció dels anticonceptius orals els anys 70 va suposar un gran avenç per a la llibertat sexual i procreativa de les dones. Però ràpidament van aparèixer les obligades revisions periòdiques pels possibles efectes secundaris d’aquests fàrmacs que feien d’aquest espai de llibertat un espai per a la intervenció mèdica. Ens podem preguntar també pel significat que té que s’hagi investigat molt més sobre els fàrmacs anticonceptius femenins que els masculins o que durant molts anys hagin estat més promoguts que els mètodes de barrera que són efectius anticonceptius a part de preventius de malalties de transmissió sexual.
L’embaràs, cada cop més preuat per les parelles i la societat, ha estat objecte d’una intervenció mèdica exagerada, fins a convertir-lo en una quasi malaltia. Analítiques, ecografies, suplements vitamínics i altres es fan amb molta més freqüència del que és necessari. El part s’ha convertit en un acte quirúrgic, quan és un episodi natural per al qual les dones estem preparades per naturalesa, i on sovint som sotmeses a una intervenció innecessària i iatrògena, fins al punt que a la literatura mèdica es parla ja de violència obstètrica. Una dada indicativa de la medicalització del part és el nombre de cesàries que es practiquen. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra la taxa adequada en un 10-15% de parts. A Espanya es practiquen en el 22-24% dels parts, amb una desigualtat important entre centres. Però és globalment superior en centres privats, arriba a un 35%. L’atenció a l’anticoncepció, l’embaràs i el part és, a més, una de les àrees més privatitzades. Moltes parelles contracten assegurances privades per rebre una «millor» assistència, que acostuma a ser més intervencionista.
Els programes preventius, com el de diagnòstic precoç del càncer de mama, a la llum de les dades que es disposen actualment són un important factor de medicalització. Està clarament qüestionat el programa de cribratge d’aquest càncer mitjançant mamografies perquè encara que té una lleu disminució de la mortalitat, sobrediagnostica tumors que mai haguessin representat un problema de salut (un 30% dels diagnosticats). La vacuna contra el Virus del Papil·loma Humà és un altre exemple d’intervenció en la qual la relació benefici-risc és desfavorable i a pesar que hi ha molta controvèrsia al seu voltant es manté en els programes oficials de vacunació.
Els cànons de bellesa definits per criteris comercials i masculins han portat a un ús creixent dels serveis de medicina estètica i plàstica, dels quals les dones representen un 90% dels clients. Vinculada amb aquests cànons de bellesa hi ha la menor acceptació de l’envelliment, que es basa en un notable consum de productes i tècniques, com els programes anti-aging.
El sistema sanitari, que és un dels condicionants socials de la salut poblacional, contribueix a la salut però també a la malaltia, i això és especialment significatiu per a les dones. Hem de reclamar polítiques diferents que actuïn sobre altres condicionants socials de la nostra salut i canviïn les condicions de treball, de vida, d’educació, d’habitatge, de suport social i de violència de gènere. I acompanyant aquests canvis cal avançar en el camí de l’apropiació de la salut, traient-la de la xarxa dels interessos industrials i mercantils i també del discurs mèdic tot marcant els confins de la seva intervenció. Raquel Taranilla, autora del llibre ‘Mi cuerpo también‘, en el qual reflexiona sobre el seu procés de malaltia i la gestió que la medicina en va fer, diu «fa falta una reflexió personal sobre el cos per saber on posar els límits, perquè una mateixa posi dics allà on no es vol que altres instàncies decideixin».