Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. La fotofòbia o la cardiografia són casos ben exemplars d’això, perquè encara que no els haguem sentit mai, ràpidament en podem deduir el significat només en llegir-los. Altres vegades, però, la llengua ens juga males passades: quina és la relació entre la diarrea i la gonorrea? Tenen alguna cosa a veure l’ansiolític o el mucolític amb el neolític i el paleolític? I la menarquia amb l’anarquia? Què passa amb els ossos metacarpians i l’endocarpi d’un préssec? Un gonioma, és un tumor als genitals o al genoll?
Es calcula que un estudiant de medicina ha d’aprendre uns quinze mil termes tècnics durant els tres primers anys de carrera. Per sorprenent que sembli, això és força més del que es demana a qualsevol estudiant universitari que cursi, per exemple, estudis d’alemany o de rus, per bé que la medicina no és l’única ciència en què s’exigeix un esforç d’aquesta magnitud. A biologia o a dret les xifres també són astronòmiques. Un esforç colossal de memorització que, tanmateix, ve causat per una novetat històrica. M’explico.
El Diccionari mèdic i biològic de la Universitat de Salamanca, de lliure accés a la xarxa, disposa d’uns set mil termes mèdics rigorosament explicats. Si fem una ullada al seu inventari de termes, descobrirem que més de cinc mil d’aquests contenen arrels gregues clàssiques, que més de mil contenen arrels llatines, i que vora uns sis-cents són híbrids creats amb el grec clàssic i el llatí. Des del Renaixement, la medicina occidental ha escollit les llengües clàssiques a l’hora de crear els seus tecnicismes. Però des de fa uns cinquanta anys, les llengües clàssiques lluiten per sobreviure als plans educatius a tota Europa.
Hi ha molts factors que expliquen això. La didàctica de les llengües clàssiques, per exemple, no ha ajudat gaire a mantenir el llatí i el grec al currículum obligatori, ni tampoc l’estricta divisió entre ciències i lletres. A més, s’ha perdut per complet la idea que el llatí i el grec clàssic són uns llenguatges “en clau” per a la comunitat científica. Si Newton, Leibniz o Descartes van escriure les seves grans obres en llatí, ciències molt més recents com la informàtica han creat els seus termes tècnics a partir de l’anglès, per exemple.
Realment, l’anglès és l’única llengua “necessària” per un informàtic. Els estudiants de medicina, però, xoquen amb una inèrcia històrica molt gran: les llengües clàssiques s’han estudiat i emprat durant segles, però ells no n’han pogut gaudir mai. I això els hauria pogut facilitar una mica la seva vida acadèmica. Em torno a explicar.
Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. Bé, si som exactes, la gran majoria de termes mèdics s’inclouen en aquesta categoria. La diarrea i la gonorrea tenen en comú la paraula grega antiga rhoia, que significa “flux”; l’ansiolític o el mucolític no tenen res a veure amb el neolític o el paleolític: es tracta d’una confusió ortogràfica entre la paraula grega que indica “dissoldre” o “alliberar de” (lytikós) i el nom grec de la pedra (lithos). La menarquia i l’anarquia, en canvi, tenen molt a veure: les dues paraules es formen amb el verb grec archo, que pot voler dir “començar” (menarquia) o bé “governar” (anarquia). Alhora, els ossos metacarpians són els ossos posteriors al canell, mentre que l’endocarpi és la part interior del fruit: la confusió ve del fet que, en grec clàssic, el canell i el fruit són homòfons (karpós). Per acabar, un gonioma és un tumor als genitals, per bé que l’arrel gon- pot designar també el genoll: góny, “genoll”, i goné, “genital”, en grec clàssic, es distingeixen per la terminació, que nosaltres eliminem en derivar-ne termes mèdics.
Més enllà d’aquestes curiositats, l’estudi del grec clàssic permet aprofundir en la cultura científica d’Occident d’una forma única. El llatí i el grec clàssics són disciplines molt equilibrades si es plantegen correctament: en una sola assignatura, l’estudiant exerceix la reflexió lingüística (mitjançant la traducció), el pensament abstracte (entenent la sintaxi) i la memorització (aprenent morfologia), mentre aprofundeix en les grans obres fundacionals de la nostra cultura i en la nostra història. Tanmateix, es considera que els estudiants de ciències no han de tenir el privilegi de cursar llatí i grec, encara que aquestes dues llengües siguin, per excel·lència, les llengües de la medicina i de la biologia. Personalment, i com a filòleg clàssic, jo penso que es pot viure perfectament sense llatí ni grec, però que acaba resultant força més difícil.
